La ferida de Ripoll explota sis anys després de l’atemptat terrorista: «No es va tractar i ha esclatat l’odi»

Sis anys després, aquesta ferida és lluny de cicatritzar. La xenofòbia ha esclatat com un pus que ho infecta tot. El resultat de les eleccions municipals del 28 de maig, que va donar la victòria a Sílvia Orriols, de la formació d’ultradreta independentista Aliança Catalana, va destapar el racisme que fa anys que es gesta.

Després del 17-A, els veïns van voler enterrar el dolor sota terra i, després, la pandèmia només va causar més coïssor. «No hem tingut mitjans per tractar-ho com a societat», es queixen els professionals del municipi que van idear un pla per guarir les ferides.

L’imam de la mesquita El Fathe de Ripoll, resant una oració.

/ JORDI OTIX

Aquell estiu, després dels atemptats gihadistes, Ripoll es va omplir de polítics i experts amb una única obsessió: que no es trenqués la convivència, que el poble seguís vivint en pau. El que més preocupava era la tornada al col·le, tot just un mes després de l’atac. «A les aules hi havia germans dels terroristes que no tenien cap culpa del que havia passat. Les classes havien de començar amb normalitat», recorda una tècnica del municipi. «Ens temíem una guerra santa a la porta de les escoles. No va passar, i tots ens vam relaxar», reconeix l’exalcalde Jordi Munell.

Nois preparant bombes

El ‘destape’ racista a Ripoll s’ha revelat obertament sis anys després. Ho ha fet a les urnes. Aliança Catalana, l’únic partit ultra que es va presentar a les eleccions municipals, va triplicar el resultat que els partits xenòfobs van obtenir el 2019. ¿Què ha canviat?

«Tot va començar quan vam conèixer els detalls del sumari dels atemptats. Els vídeos dels nois preparant les bombes van causar un impacte brutal i molts van començar a veure els immigrants amb ràbia», opina una treballadora de convivència social del municipi. La pandèmia i la inflació han posat més llenya al foc. «La tancada ens ha tornat individualistes, egoistes, hi ha més por, especialment entre la gent gran», afegeix.

Els últims sis anys, han arribat 400 immigrants a Ripoll, que han passat de representar el 10% dels habitants a ser el 13%. La majoria tenen feines precàries: netejadors, cuiners, forestals, treballadors dels escorxadors o de les poques fàbriques que continuen actives. Ripoll té una de les taxes d’atur més baixes de Catalunya (7,8%). D’altres, sense papers, no poden treballar legalment i necessiten ajudes socials.

Un grup de nens de famílies d’origen migrant juguen a futbol en una plaça de Ripoll.

/ JORDI OTIX

La població magribina és amaziga i berber. «No són cosmopolites, és gent que ve de zones rurals, alguns d’analfabets i molt tradicionals», expliquen els educadors socials. Omplen el buit que deixen els joves del poble, que fugen a Vic o a Barcelona a treballar i estudiar. I conviuen amb un 25% de població de més de 65 anys. «D’esperit conservador i pensament gairebé medieval», segons els treballadors socials. Són votants tradicionals de l’antiga Convergència i de Junts que s’han passat al discurs ultra d’Orriols, segons diversos polítics locals. «Han vist tancar les botigues, les indústries... i que aquests negocis són substituïts per comerços d’immigrants. Perden els seus privilegis».

Per això, pair l’atemptat ha sigut un malson. També ho han vist els Mossos. «Tenim les taxes de delinqüència més baixes de Catalunya però la sensació d’inseguretat és molt alta: els atemptats no són gratuïts i molta gent té por dels immigrants, del desconegut. Veuen que el poble està canviant i ningú els parla d’això», comenta un policia a aquest diari. Unes sensacions que confirmen en l’entorn educatiu: «Cada vegada hi ha més alumnes nouvinguts i els pares comenten que el nivell educatiu baixa».

Sense mitjans per a la convivència

Ja el 2017, molts van avisar que això podia passar. Ripoll va elaborar un pla de convivència amb accions concretes a fer. «Tant la gent gran de Ripoll com la comunitat marroquina són tancats i conservadors. Per evitar l’enfrontament se’ls havia de barrejar, que es coneguessin i trencar barreres. Necessitàvem recursos i voluntat política. A ningú li ha interessat i no ho hem pogut fer», es queixen els empleats municipals. «Demanàvem fons però ens hem quedat amb el mateix pressupost que abans dels atemptats», lamenten. «I amb el poc que fèiem, tot just venia la gent», afegeixen.

Una família d’origen immigrant s’acomiada al carrer a Ripoll.

/ JORDI OTIX

Els mestres consultats assumeixen que el tema tampoc s’ha abordat a les aules tret que els nens ho preguntessin. «No hi havia conflicte ni un rebuig massa evident», comenta la directora d’una escola. «Hem posat un vel espès, mai ho hem tractat a l’aula», segueix un docent de l’institut públic Abat Oliba. «Ripoll evita el tema dels atemptats en públic: hi posem terra a sobre i rentem els draps bruts a casa, que aquí no ha passat gens. I això ha ajudat que calés el missatge feixista i esclatés l’odi», resumeix Carme Brugarola, membre de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de Ripoll.

Mentre les administracions no parlaven de l’atemptat, Sílvia Orriols es plantava amb una carpa difonent la por i desconfiança cap als immigrants cada dia de mercat. Demanava telèfons i va crear un grup de WhatsApp en què compartia conflictes amb els migrants, malgrat que no passaven a Ripoll. «Ningú l’ha combatut», assumeixen Brugarola i Munell. «No li vam voler donar importància, vam pensar que la gent no li faria cas».

Als centres escolars, els fets del 17-A es van treballar el primer any amb tallers grupals amb els mestres. «Ploraven la mort dels seus alumnes, era un dolor prohibit», diu una empleada dels serveis territorials d’Educació al Ripollès. El 2018, Educació va incloure Ripoll en un projecte pilot ja finalitzat. «La nostra obsessió va ser que tothom tingués les mateixes oportunitats. De l’atemptat vam aprendre que hi ha nens que se senten de segona categoria», explica l’exalcalde Munell.

Els diners que va aportar la Generalitat, 70.000 euros a l’any, es van dedicar als serveis socials. Als centres cívics va passar el mateix. «No hem anat més enllà, els projectes gratuïts d’extraescolars els han monopolitzat nens immigrants. No hi ha hagut convivència», suggereix una treballadora.

Uns nens caminen per Ripoll amb la seva mare.

/ JORDI OTIX

«Les ajudes socials estan molt bé, però no estem parlant de convivència, de migració... dels temes que cal abordar a Ripoll», insisteix una treballadora especialitzada. Aquests professionals continuen posant èmfasi en la falta de mitjans. Ripoll és un dels ajuntaments amb menys despesa educativa a Catalunya i no compta amb centres públics de salut mental. «Les seqüeles psicològiques no es tracten, ni les que va deixar l’atemptat ni les altres», insisteix l’empleada d’Educació.

La discriminació, l’estigma, el recel i la fractura que viu Ripoll no salten a la vista. Però n’hi ha prou de parlar amb els seus veïns per veure l’enorme divisió que hi ha. Les poques entitats socials del poble ja han començat a treballar per aplicar, des del voluntariat, el que les administracions no han fet. «No ens queda cap més remei. Està en perill el futur del poble», expliquen els implicats.

A Ripoll hi ha dos rius, és zona de pas des de l’època medieval. Ho demostren els més de 15 ponts que mantenen unit el municipi. Avui, els que uneixen els veïns, estan trencats.