El tresor de mig milió que va matar el catxalot a les Canàries

Té l’aire de ser un objecte groc i repugnant, pel seu origen, però és un ambre-gris, gràcies al qual els perfums són imbatibles. Habiten com a porqueria en els catxalots, un dels quals, cansats de navegar, i en el seu cas atordit per la malaltia que el va portar a la mort, va anar a morir a La Palma, l’illa dels volcans.

Va aparèixer el mes de maig, quan estaven en marxa els recomptes de les eleccions locals i regionals, temps després que els palmers visquessin l’ensurt inoblidable del volcà.

Els que van trobar l’animal malferit per la malaltia i de seguida abatut per la mort van buscar el més il·lustre veí de l’illa en qüestions veterinàries, Antonio Fernández, catedràtic d’aquesta especialitat a la Universitat de Las Palmas. Ell té a veure amb la salut dels animals de la terra i del mar, així que es va desplaçar a l’illa, que és a més en la qual va néixer, amb un equip capaç d’advertir quina roïndat va portar a la mort el catxalot, aquell visitant cansat.

Ell compta amb un llenguatge que combina la passió de Gabriel García Márquez per les seves troballes al pati de la seva casa a Aracataca i la naturalitat amb què acostumen a expressar-se els palmers, potser els que millor castellà utilitzen a les illes. Segons aquest científic, estimat en el seu ofici i admirat sobretot a Alemanya, creu que «el catxalot va recalar a la platja perquè allà es volia morir». 36 hores després de la seva mort el doctor Fernández i els seus van començar a buscar en el cetaci batut per la mort les raons de la seva agonia.

A part de lesions hemorràgiques que es van afegir a una septicèmia, aquell cetaci portava al seu cos immens cent o dos-cents quilos de calamars que no s’havien digerit, «i fins i tot hi havia allà dins», diu el doctor, que va ser qui ho va veure tot, «un ham assassí que també havia arribat a ferir-lo». A ell se li acuden moltes metàfores sobre el patiment i el destí final del catxalot, fins que arriba a la matèria més greu, i més decisiva, de l’herència que deixava a La Palma aquest rei entristit dels mars.

Hi havia, a la zona anal de l’animal marí, «una cosa dura i irregular, d’uns cinquanta centímetres, que pesava nou quilos». Ell el va agafar al pes, el van fotografiar, es van quedar, ell i els seus col·laboradors, extasiats davant l’evidència, que aquella porqueria, esdevinguda en tresor, fos la part més misteriosa, i més útil del catxalot que va venir a morir a la platja de Nogalés, a l’illa de La Palma.

«Pot ser que el matés»

Ho explica Fernández, el doctor palmer, amb la passió amb què un estudiant rep l’última nota de la seva carrera i aquesta és, com les seves, d’altra banda, de matrícula d’honor. Quan ell va advertir a la zona anal de l’enorme mamífer marí aquella protuberància que, d’altra banda, és entre les raons de la mort de l’animal, va sentir de seguida que aquesta pedra podria ser l’ambre-gris que serveix, en la indústria de les olors, per estabilitzar els perfums. És a dir, de la pudor que se li suposa, a l’olor exquisida que al món es cotitza per milers, potser milions, d’euros. Segons la mida o la quantitat. Aquest catxalot porta una pedra modesta, però la venda de la qual pot ser molt atractiva

Aquest tresor que va viure amb ell, concedeix Antonio Fernández, «va poder ser el que matés el catxalot». I no és estrany que vingués a morir a l’illa de La Palma, «ja que les Canàries és el tercer lloc del món on surten al mar i és possible trobar-los». «Ens visiten de tant en tant, especialment pel sud de Tenerife. ¡Un catxalot és més canari que un canari, perquè ja era aquí abans que nosaltres! És un animal simbòlic perquè interactua constantment amb l’activitat humana».

Abans de trobar-se amb el catxalot que expel·leix matèria per millorar l’olor de la gent, el doctor Fernández havia sigut requerit pel Govern xilè per esbrinar per què morien tants llops marins a la costa xilena. «Al tornar em vaig trobar la notícia de l’aparició d’aquest catxalot». Aquest va arribar viu a la costa, «però aquí va arribar per morir-se a la platja». Va morir i ja va quedar en mans de la ciència, que es va encarregar, en mans del doctor Fernández, de practicar l’autòpsia.

«Una pedra de 50 centímetres de diàmetre»

La descomposició de l’animal es va precipitar. «Vam arribar al cor, vam advertir que feia temps que l’animal no digeria. Era tan gran que havíem de servir-nos d’una escala per accedir a les diferents parts del cos, i així vam entrar pel llom. Fins que vaig caure sobre una cosa dura pel costat del còlon». 

«Allà hi havia la pedra, un objecte de cinquanta centímetres de diàmetre. ¡Una pedrota! Aquest havia causat una obstrucció digestiva que podia haver sigut l’inici del seu mal. Era una pedra que es va quedar enganxada a l’intestí, de manera que no va ser eliminada pels excrements, com hauria sigut el normal». 

-¿I quin tipus de pedra era?

-Era caca, Juan, era caca. Res més que caca. Formada a partir de calamar que es van anar solidificant, enganxant-se a la mucosa i que allà es va quedar i no es va eliminar. És la pedra d’ambre-gris.

Ara es tracta de decidir qui es queda amb la pedra. Si depèn d’ell, diu el doctor, «ha de quedar-se a La Palma, ha de donar-se-li un ús social, instal·lar-la en un museu, ja que tot i que sembla que no val res és d’allà, d’aquest ambre gris, d’on es desprèn l’ambarina, molt valorada en el món de la perfumeria. És una cosa que no pot obtenir-se artificialment i serveix per estabilitzar els perfums».

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Pot valer, diuen, mig milió d’euros aquesta pedra que va matar el catxalot. «En els últims 25 o 30 anys», diu Antonio Fernández, «hem fet autòpsies a uns seixanta catxalots, i només en aquest ha aparegut la pedra. És, evidentment, un factor individual i certament insòlit».

Ell expressa ara un desig que adverteix de la cobdícia que pot seguir al descobriment: «¡¡Tant de bo ara no comencin a pelar-se per la pedra!!».