Edwyn Collins baixa de l’escenari

Edwyn Collins (Edimburg, 1959) és una d’aquestes figures la importància de la qual en la història de la música pop de l’últim mig segle és molt més gran del que la seva fama actual podria fer pensar. Al capdavant d’Orange Juice (grup que va fundar fa exactament 50 anys sota el nom de Nu-Sonics), Collins va posar les bases de l’indie pop britànic que poc després assaltaria el ‘mainstream’, comandant amb la seva veu de baríton un so excitant que barrejava els Velvet Underground amb Al Green i els Byrds amb Chic. A mitjans dels 90, ja en solitari, es va convertir en una fugaç superestrella internacional de la mà d’una cançó imbatible, ‘A girl like you’, però va entendre que l’èxit comportava un peatge que ell no estava disposat a pagar. El 2005 va patir dues hemorràgies cerebrals consecutives que, entre altres seqüeles, el van afectar la mobilitat del costat dret del cos i a la parla. Durant diverses setmanes només va ser capaç de repetir quatre coses: "sí", "no", "Grace Maxwell" (el nom de la seva dona, que també és el seu mànager) i "les possibilitats són infinites". Amb una força de voluntat que només pot qualificar-se d’heroica, va tornar a gravar discos i a fer gires. Fins ara.

"M’agrada fer música i vull continuar gravant àlbums, però em retiro dels escenaris – explica Collins per videotrucada des de la seva casa d’Helmsdale, una petita localitat costanera al nord d’Escòcia –. És una mica trista, però ha arribat el moment de deixar-ho. Ara, en aquest moment, encara soc capaç d’actuar, però no em veig fent-ho d’aquí a quatre o cinc anys. A més, avui dia hi ha massa rock geriàtric, mira els Rolling Stones, i jo no vull fer això. És millor anar-te’n quan encara pots fer una bona feina". Li comento que hi ha nonagenaris com Willie Nelson que encara són capaços de fer una bona feina a l’escenari i assenteix amb entusiasme. "Faré una excepció per a Willie Nelson. És meravellós. Als anys 90 vaig veure els Highwaymen al Wembley Arena i va ser fantàstic. Willie, Waylon [Jennings], Kris [Kristofferson] i Johnny Cash. Mai vaig veure res millor que això".

Deu ciutats

Des de fa dues dècades, totes les entrevistes amb Edwyn Collins inclouen la participació de Grace Maxwell, que l’ajuda a entendre el significat d’algunes preguntes i completa les respostes quan al músic li costa trobar les paraules. És una interacció esquitxada d’amistosos retrets i de rialles, reflex d’una devoció mútua que va néixer fa 40 anys. De fet, tal com apunta Collins, va ser Grace qui li va suggerir que potser ja era hora de parar. El seu adeu als escenaris arriba en una gira, The Testimonial Tour, que després de recórrer la Gran Bretanya té ara una coda espanyola, amb 10 concerts en 10 ciutats: Bilbao, Sant Sebastià, Saragossa, València, Barcelona (el 5 de maig, a La Nau), Madrid, Sevilla, Cadis, Santiago de Compostel·la i Ourense.

"Havien de ser 11 dates, perquè ens en van proposar una més que al final no vam poder encaixar-la a l’agenda. Som feliços d’acabar a Espanya perquè sempre hem tingut bones experiències i ho hem passat molt bé, tot i que fa una calor terrible". En els concerts de comiat, Collins ofereix un repàs de tota la seva carrera, des dels anys d’Orange Juice (amb cançons com Blue boy, Falling and laughing, Consolation prize, Rip it up i What presence?) fins al seu més recent elapé, l’inspirat Nation shall speak unto nation, del 2025. "Estic molt orgullós d’aquest disc –diu el músic–. Crec que té algunes de les meves millors lletres".

Les lletres són el gran cavall de batalla de Collins des del seu greu contratemps de salut. Escriure-les i cantar-les en directe. "Amb la música no hi ha problema, però les paraules em costen molt més". Per això, relata, no va poder estar gaire pendent de l’emotiva reacció del públic en els últims concerts que va fer al seu país. "Si vull fer un bon espectacle, he d’estar completament concentrat en les paraules. No puc distreure’m amb altres coses. Però això no significa que no m’emocioni també". "Tu no ploraves, però entre el públic hi va haver moltes llàgrimes –li apunta Grace–. Van ser uns concerts molt bonics. És bo poder agafar tots aquells moments i posar-los en la nostra bossa de records. I tornar a disfrutar quan siguem dos ancians".

En aquesta bossa de records no n’hi haurà gaires del període en què A girl like you el va convertir en una celebritat a escala planetària. "Durant un any i mig vaig estar viatjant per tot el món i al final estava exhaust. L’única lliçó que en vaig treure és que allò no era per a mi". Encara avui, Edwyn Collins es regira incòmode cada vegada que rep un compliment. I quan, a la pregunta de què trobarà més a faltar de les actuacions en directe, Grace respon de broma que "l’adoració dels fans", el músic riu i aclareix: "Bé, això està bé. Però no ho trobaré a faltar. Crec que l’únic que trobaré a faltar és estar amb el meu equip".

Notícies relacionades

Maialen Beloki serà el 2027 la nova directora del Festival de Sant Sebastià

Aquesta comèdia de terror no és cap broma

Aquesta actitud humil contrasta amb el tractament de glòria nacional que li han dispensat els mitjans britànics en l’hora de l’adeu. "Per sort, tens molta gent al voltant que et tracta com una persona normal i no com un tresor nacional, ¿oi?", li diu la seva dona entre rialles. "Això són coses que diuen els periodistes –assenyala Collins–. A mi el que m’agrada és dibuixar ocells i fer música a l’estudi".

No només els periodistes. Entre els qui consideren Collins un tresor nacional figura el primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, que fa uns anys va triar Falling and laughing com una de les seves cançons favorites en el programa radiofònic de la BBC Desert Island Discs i el 30 de novembre va convidar Edwyn i Grace a una recepció al 10 de Downing Street per celebrar el dia de San Andrés, patró d’Escòcia. "Pel que sembla, quan era un jove estudiant de la Universitat de Leeds, era molt fan d’Orange Juice", comenta el músic. "Ja sabem que no és la persona més popular del país en aquests moments –afegeix la seva dona–, però és un home molt agradable".