Pobresa i obesitat infantil: «Les txutxes són l’únic ‘sí’ que li puc dir a la meva filla»

«Per menjar cada dia fas meravelles i aprens a economitzar», se sincera Santamaría. És colombiana, va arribar a Catalunya poc abans de la pandèmia i a poc a poc ha anat portant la seva família, tots amenaçats per les màfies de la droga. Ni ella ni els seus fills tenen permís de treball, però van trampejant amb llocs de treball en l’economia informal: cuidant dependents, en la construcció o en la restauració. «El primer que paguem és el lloguer i les factures: després ve el menjar», assegura Santamaría. Viu amb els seus fills i nets en dues habitacions sotsarrendades a l’Hospitalet de Llobregat que els costen 600 euros al mes.

Goff, per la seva banda, és mare en solitari, prové d’Hondures i busca feina com si fos aire per respirar. Donen gràcies que, almenys, als seus pisos no han de pagar un extra per dutxar-se o utilitzar la cuina. «Hi ha famílies que tenen un càmping gas a l’habitació per poder cuinar», explica Lidia González, directora de l’associació Ítaca.

El «luxe» de la fruita

Per a elles, la dieta saludable sona a utopia. «Anem als serveis socials una vegada al mes perquè ens donin menjar: però no ens arriba per a tot el mes», reconeix Goff. Allà aconsegueixen pasta, arròs, llaunes de tomàquet, tonyina i pots de llenties. «La part bona que té és que dura més, et dona més rendiment i t’omple més la panxa», explica Santamaría. En això basen la seva alimentació. El peix fa anys que no el veuen. «Als nens els donem pollastre i ous, el més barat», es resigna Santamaría. «La fruita i la verdura és un extra, quan tenim una mica de diners estalviats compres el més barat que trobes», explica Goff.

«La meva filla es cansa de menjar pasta i arròs tot el dia, jo ho entenc... però no tinc cap altra opció», explica Goff amb veu entretallada. Està cansada d’haver de dir-li que no a la seva filla. «L’altre dia em va dir que volia fer una extraescolar i li vaig contestar que no podíem pagar-la. Tampoc les excursions de l’escola. Per això, quan em demana txutxes o alguna brioixeria, li dic que sí, no és tan car», prossegueix. És el que es coneix com a ‘efecte compensatori’ del sucre: un ‘sí’ per mirar d’apaivagar tants ‘no’. Santamaría assenteix amb llàgrimes: ha passat pel mateix. «Alguna vegada els compro síndria, que és el seu menjar favorit, però és un luxe», admet l’àvia.

Diabetis i sobrepès

Notícies relacionades

Poques aus, però un paradís per a la flora: ¿què hi ha ara a la llacuna de la Ricarda, afectada per l’ampliació de l’aeroport?

L’‘efecte Trump’ dispara l’interès per Espanya entre els científics

Totes dues afirmen que aquesta mala alimentació els està passant factura. Goff, a més, té diabetis. «¿Com vols que compleixi la dieta que em diu el metge?», es pregunta. «Menjo menys però estic més grassa, i els nens també s’han engreixat... clar que és per la mala alimentació», admet Santamaría. «Tenim diversos usuaris amb diabetis i molts més amb obesitat, especialment persones de més de 50 anys», explica Araceli Carrillo, dinamitzadora del projecte Alimenta de l’Ajuntament de Barcelona, en el qual participen les dues dones, 130 persones a tota la ciutat.

Una vegada al mes assisteixen al centre cívic de Sant Martí per cuinar amb persones en la seva mateixa situació i emportar-se els ‘tuppers’ a casa. «Està molt bé parlar d’alimentació saludable, però a aquesta gent no els arriba, sobreviuen dels bancs d’aliments, que no acostumen a accedir a producte fresc. Aquí almenys els donem els ingredients perquè puguin cuinar alguna cosa saludable», diu Carrillo. Un dels tallers estrella d’aquestes cuines, de fet, són les receptes de minestres de verdures. «Són pots que reparteix el banc d’aliments però que la gent no sap cuinar», explica Josep Antoni Arroyo, director operatiu de la iniciativa. Les dues dones també agraeixen l’espai. «Et distreuen dels teus problemes, fas amigues... Fan que tinguis forces de sortir i no et tanquis al teu quarto plorant», agraeix Goff.