Dones pakistaneses a Catalunya: «¿Qui s’atreveix a denunciar els seus pares?»

«Estem profundament afectats», assenyala Javed Ilyas, president de l’Associació de Treballadors Paquistanesos de Catalunya. «Les dones que viuen a Catalunya, especialment les que tenen papers, estan molt exposades als matrimonis forçats. Viatjar fins a Espanya i aconseguir els papers costa 20.000 euros. Les famílies busquen casar-les amb les noies que ja viuen aquí i llavors després viatgen fins a Espanya per estalviar-se aquests diners», afirma Ilyas. «La culpa aquí és dels pares, no havien d’haver permès tornar al Pakistan a separar-se... o sabien que el tema acabaria greu o els van enganyar», prossegueix. Ilyas assenyala que es tracta d’un problema endèmic i crònic i que fan falta més mitjans per combatre’l.

Falta de formació

«Fa tan sols quatre o cinc anys que a Catalunya es parla dels matrimonis forçats com un acte més de violència masclista», explica Ruth Rosique, membre de l’equip tècnic de l’associació Valentes i Acompanyades. És la primera entitat a abordar aquest tema i només aquest any ha atès 140 dones que són obligades a casar-se per força a Catalunya. «La majoria de les dones que atenem provenen de l’áfrica subsahariana i el Marroc. Del Pakistan amb prou feines fa un any que comencem a detectar casos: és una societat que li costa obrir-se i parlar d’aquest tema», assenyala Rosique. «Casos com aquests es poden evitar... el crucial aquí és que els amics, els serveis socials, algú els hauria d’haver dit que tornar al país d’origen no era una bona idea. Nosaltres ho fem diàriament amb les noies que atenem», remarca. «El problema és que els serveis socials van col·lapsats, no tenen formació en aquest àmbit, i costa molt detectar els casos llevat que les noies vinguin i t’ho expliquin directament», prossegueix.

La família és sagrada

Notícies relacionades

Elogi del silenci, la serenitat i la senzillesa

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Un dels principals problemes per poder aturar aquesta xacra és la dificultat d’interposar una denúncia perquè els Mossos investiguin el cas. «¿Qui s’atreveix a denunciar els seus pares? Per a nosaltres la família és una cosa sagrada, és molt important», afegeix Adeeba Asghar, membre de l’associació de dones pakistaneses Minhaj Ul Quraan. Una realitat que Rosique confirma. «És més traumàtic per a elles i això complica la seva recuperació psicològica». «Les poques dones que gosen a fer el pas ho passen molt malament: és molt difícil anar en contra de la família, moltes acaben al carrer, abandonades... El risc és enorme», remarca Asghar, que insisteix que l’Islam està completament en contra dels casaments sense consentiment de les dues parts.

«¿Les noies anaven a l’escola o algun curs de formació? ¿Parlaven l’idioma? ¿Anaven al metge de capçalera?», es pregunta Huma Jamshed, de l’Asociació Cultural Educativa i Social Operativa de Dones Pakistaneses (ACESOP). «Insisteixo en això perquè moltes dones que són obligades a casar-se estan completament controlades pels seus familiars i no els deixen relacionar-se amb la societat catalana i per això no les detectem», prossegueix. Jamshed afirma que aquest any ha salvat 70 dones pakistaneses de possibles matrimonis forçats. «Però n’hi ha moltes més que no detectem, que no podem frenar. Els marits poden fer el que vulguin amb elles: matar-les, apallissar-les, maltractar-les...», diu. «Aquest cas de Terrassa ens ha de fer obrir els ulls: aquí l’important és que apoderem les dones pakistaneses perquè sàpiguen que els seus cossos són seus, no dels seus pares ni dels seus germans».