Salut mental i adolescents

Noa, supervivent d’un intent de suïcidi: «Em van salvar els gossos, fa un any que no em faig mal»

  • Adoptar el Gaspar, un voluntariat a la gossera de Manresa i un curs de teràpia assistida amb animals han tret aquesta jove de 16 anys de l’espiral de les autolesions

Noa, supervivent d’un intent de suïcidi: «Em van salvar els gossos, fa un any que no em faig mal»

El Periódico

5
Es llegeix en minuts

Noa Ruiz López té 16 anys però als seus ulls es mostra molta més vida. Va néixer a Monistrol de Montserrat, on viu amb els seus pares, el seu gos Gaspar i els seus nou gats. Té asperger i l’institut no era un escenari fàcil per a ella. Va cometre un intent de suïcidi prenent pastilles. Això la va portar al primer dels seus ingressos en una unitat de salut mental, del qual va sortir per enfonsar-se poc després en la pandèmia. «Durant el confinament, vaig provar d’autolesionar-me. Ho vaig fer i em vaig sentir millor. Vaig seguir i vaig seguir. En aquell moment, era una sortida. Sé que no era la millor per estar bé, però era la que vaig trobar... Les autolesions em van portar al meu segon i el meu tercer ingrés», explica aquesta jove guerrera. D’aquells dies recorda que la tenallava una ansietat molt gran, que hi havia massa normes, que li faltava la llibertat que tant li agrada. Corria l’any 2020 de tan mal record per a tothom.

«Des de petita, havia volgut tenir un gos. Quan estava ingressada, els meus pares em van proposar adoptar-ne un. Vam començar a mirar anuncis per internet: buscàvem un cadell perquè amb tants gats a casa... però vaig ensopegar amb la foto del Gaspar i vaig saber que el volia a ell. L’hi vaig dir a la meva mare: havia de ser ell. Va ser amor a primera vista. El 21 de juny del 2021 el vam adoptar. Tenia vuit anys» explica la Noa.

Els seus silencis parlen més que callen. Cal aprendre a escoltar-los. Al sortir del seu últim ingrés, a l’hospital de dia li van proposar fer un voluntariat a la gossera de Manresa. «Vaig anar allà per ajudar els gossos. Al principi em va costar molt: tot i que els tenen súper ben tractats, veus animals que no tenen família, passen fred...» explica amb la veu una mica tremolosa. «Per a mi era difícil anar-hi i no poder emportar-me’n cap... Però ara sé que, quan hi vas, els regales un moment especial, només per a ells. Cuidar-los em feia sentir bé», recorda. 

El que ni ella ni els seus pares podien imaginar és fins a quin punt la farien sentir bé: «Fa un any que no em faig mal. Just abans d’anar a la protectora, m’autolesionava. Vaig començar a anar-hi i no he tornat a fer-ho. He trobat una cosa que m’agrada molt, que em fa tenir el cap centrat en una altra cosa, em distreu. Els gossos m’alegren el dia, no em fallen, no em jutgen. Em fan sentir bé», explica la Noa, per a qui «de vegades, és més fàcil establir vincles amb ells que amb les persones. Són vincles que t’omplen, són especials». 

Treballo amb animals

El destí sempre juga les seves cartes: a la gossera, els camins de la Noa i Maribel Vila, del Racó de Milú, es van creuar. La terapeuta li va parlar del curs de teràpia assistida amb animals que imparteix la seva entitat. Alumnes i professors es troben cada quinze dies: dissabte aprenen teoria i els diumenges practiquen amb els seus gossos. La Noa n’és una. «Estem aprenent moltes coses sobre les persones i els animals. Per exemple, geriatria, salut mental o aspectes de l’autisme, però també a llegir els senyals de calma o d’estrès dels animals amb què treballem. Com que m’agraden tant els animals i les persones –els avis i els nens petits sobretot– ¡doncs era evident que m’encantaria aquest curs!», explica.

«Avui la meva vida és una vida canina», somriu, ja que, a més d’anar a classe, és voluntària a l’escola bressol de l’entitat dos dies a la setmana i es prepara per començar una formació en entrenament. «Els gossos m’han salvat la vida. He trobat un camí que m’omple. El dia que vaig a l’escola bressol, m’aixeco i el cor em batega molt fort. Soc molt feliç. Els gossos estan sempre contents, jugant o descansant...», explica i confessa que fins i tot somia dormida que és allà. 

No és estrany. L’esperen un munt d’amics que semblen humans quan els presenta: «Cada un té el seu caràcter, com les persones. El Gaspar, el meu gos, és un senyor, el que vol és tranquil·litat, i res més. Es posa content quan surt però no n’espera més. Com que era molt gran, van haver de presentar-me un altre gos per treballar amb ell. Va ser el Jazz, ‘Jazzito’, que és tremend. Només vol menjar i que li rasquin la panxa, es posa content quan treballem amb ell però no li va gaire, no li agrada massa. La Druna és la gossa amb la qual estic ara: és un amor, molt tranquil·la. A ella sí que li encanta treballar. Li agrada i aprèn molt ràpid. És el meu gos ideal, una labrador». Reconeix que «tots tenen una cosa que els fa diferents, tots tenen una cosa per donar-nos als humans».

L’aprenentatge de la paciència

A ella, per exemple, li agrada que les coses li surtin bé i no té gaire paciència. Per ensenyar el Gaspar a estar-se quiet o a ajeure’s va haver d’invertir molts dies. Això li va fer aprendre que cada gos va al seu ritme, que fa falta paciència. «Com cada persona, cada una és com és», reflexiona. D’alguna manera, els gossos l’han ajudat a entendre els seus congèneres. 

Notícies relacionades

Una cosa que semblava impossible fa uns mesos: ara la Noa s’imagina un futur. Somia treballar amb gossos, com la Maribel: «Aquest serà un camí per a mi. Continuaré formant-me. No els deixaré». De moment, les seves pràctiques l’han portat al CRAE Natzaret, a Barcelona, on tots els nens se senten atrets per aquest una cosa inexplicable que tenen els animals.

«L’altre dia em vaig fixar en el Lluk, un husky que normalment no és gaire carinyós. Dues germanes de 8 i 11 anys que viuen allà van arribar a la sala. Es van asseure a terra. El Lluk es va acostar i es va asseure al costat d’una d’elles. Va començar a fer-li petons a la cara, una cosa que no fa gairebé mai. Va sentir que la petita necessitava aquests petons». Com ella i el seu gran cor van necessitar les carícies del Gaspar, el Jazz o la Druna per tornar a bategar amb força.