Gregorio Luri: «La sobreprotecció dels fills és la pitjor forma de maltractament»

Mestre, llicenciat en Pedagogia i doctor en Filosofia, Gregoro Luri (Azagra, Navarra, 1955) analitza el present històric i les tensions que vivim entre el vell i el nou a ‘En busca del tiempo en que vivimos’. Fragmentos del hombre moderno’ (editat per Deusto), un documentadíssim, bategant i personal assaig que, en algunes pàgines, angoixa l’ànima del lector. «La veritat no té per què ser consoladora», respon el filòsof, fidel defensor del món de la vida i un apassionat com pocs de l’escola, l’educació i la infància.

L’esperança de vida no deixa de créixer i les nostres condicions són infinitament millors que fa dècades. Però no som més feliços. Si els nostres besavis ens veiessin ara, pensarien que som uns mocosos malcriats. ¿Ho som? No diria això. Més aviat, nens desorientats. Vivim aquesta situació tan peculiar en la qual anem de ciència en ciència i hi ha un progrés notable. Però no sembla que ens ofereixin confiança en el futur. ¿Com pot ser que la suma de progressos parcials no doni com a fruit un progrés amb majúscula? Això és al que em refereixo amb crisi d’autoritat. Hi ha moltes instàncies a les quals recórrer per buscar orientació. Estem plens d’intermediadors. ¿Tens un problema amb el teu marit? Vas a un conseller familiar. ¿Un problema amb el teu fill? Al pedagog o al psicòleg. En el fons estan diluint la nostra responsabilitat. 

Això té una lectura positiva perquè ens hem conscienciat tots de la importància de la salut mental i la sana convivència a casa. Però el que és cert és que cada vegada estem més pendents d’aquests mediadors i no sembla que millorem en salut emocional. Mira els índexs de suïcidis entre els adolescents. M’interessa moltíssim l’escola perquè crec que és un aparador molt diàfan de la realitat del món. Un fenomen escolar que em crida molt l’atenció és que els nens actuals tenen els genolls impol·luts. 

Bé, hi ha mares que cosim genolleres als pantalons dels nostres fills cada dia. Doncs l’enhorabona, us felicito sincerament perquè sou una ‘rara avis’. En tot cas, en el que crec que tots estem d’acord és que els nens s’estan quedant cada vegada més sense espais on poder viure de manera autònoma la seva infantesa sense la directa supervisió d’un adult. Això té conseqüències notables. L’altre element escolar que em crida l’atenció és que a les escoles estan educant en la por del futur. 

L’ecoansietat, l’ansietat infantil per la crisi climàtica. Exacte, no és un invent de l’ONU. Aquesta paraula es paraula per recollir una cosa que existeix, la por futura. És real i estem educant les noves generacions en aquesta por. 

És que l’emergència climàtica fa por. És la que és, efectivament. No pretenc en absolut rebaixar la seva importància. El que sí que crec és que, davant un problema, sigui el que sigui, qui s’hi enfronta amb serenitat té més possibilitats d’èxit que qui s’hi enfronta amb escarafalls.

Però és normal que les noves generacions protestin i ens retreguin el món que els deixarem.  Els hem deixat un món boig, d’acord, però no perquè hàgim decidit marcar-los així l’existència. Aquest món està construït amb la intel·ligència que teníem. Jo, en la meva joventut, pretenia crear un món millor. Una altra cosa és que les conseqüències de les meves bones intencions no hagin sigut les que esperava.

¿No som culpables? Ho seríem si ho haguéssim planificat. Al final, tots som fills d’un temps que no controlem. Als meus nets intento educar-los, d’una banda, en la consciència que cal fer coses, però també que la vida està per disfrutar-la, no per lamentar-se dels perills que ens sotgen. Per això defenso el món de la vida. 

¿Com aconseguim que a l’escola s’eviti el ressentiment al futur? Educant, acceptant que la vida mai vindrà a menjar mansament de la teva mà. No em canso de repetir que ens hem d’oblidar del discurs de la felicitat. No es tracta de buscar la felicitat. El noble és estimar la vida sabent que et posarà la traveta i que fins i tot t’apunyalarà per l’esquena.

Les mares i els pares volem que els nostres fills siguin feliços. El lloc més segur per als barcos és el port. Però no fem barcos perquè es quedin al port, sinó perquè se’n vagin a alta mar. Creiem que el lloc més segur per als nostres fills és la família. 

És clar. Per això els éssers humans fem el que mai faria una au: anar fent cada vegada més gran el niu. El que caldria fer és empènyer-los cap a fora. Empènyer-los perquè comencin a volar i que siguin dignes de descobrir el món.

Notícies relacionades

Guia per evitar la paternitat ‘Gran Germà’: ¿es pot utilitzar la tecnologia sense abusar-ne per vigilar els fills?

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

El món és hostil. La joventut no té llocs de treball dignes ni manera de pagar-se un lloguer. Jo vaig sortir de casa quan no tenia un duro i me’n vaig anar a Barcelona, on vivia amb set persones en un pis. Quan tenia diners menjava i quan no entenia, no menjava. Però l’afany d’aventura era més gran que qualsevol altra cosa. Crec que el pitjor que podem fer amb un ésser humà és sobreprotegir-lo. La sobreprotecció és una forma de maltractament. Fins i tot diria que és la pitjor.