El nombre de persones sense llar que omplen els albergs augmenta amb l’arribada del fred

«Tens molt fred i gana, però també sents impotència de veure’t dormint al carrer», explica Armando Martínez, de 59 anys, que va haver de tancar el seu negoci, va esgotar els estalvis i d’un dia per l’altre es va veure al carrer. Ara viu en un alberg. Amb la baixada de les temperatures, els albergs estan augmentant l’ocupació.

Les gelades nocturnes que des de fa dies s’han instal·lat a la majoria de les comunitats han obligat les administracions a ampliar la capacitat d’acollida i allotjament per a persones sense llar. La majoria de les ciutats, com Madrid, posen en marxa campanyes de fred, que a la capital suposen 450 places d’emergència i nous recursos assistencials.

La Creu Roja ha reforçat el seu dispositiu de carrer, les unitats mòbils amb què recorre per les nits els llocs on solen pernoctar, com ara parcs o descampats, per acompanyar-los, oferir-los menjar i mantes, però sobretot la possibilitat de dormir sota un sostre.

«Sortim amb 78 unitats mòbils a trobar persones que viuen al carrer, per motivar-los que vagin a un lloc cobert a dormir, però, si no volen o no estan en aquell moment de la seva vida preparats, cobrim les seves necessitats bàsiques perquè estiguin de la millor manera possible dins de la seva vulnerabilitat», assegura a Efe Susana Royo, del Programa d’atenció a persones sense llar de la Creu Roja.

En l’última dècada han augmentat un 24,5% les persones sense llar que viuen a centres, fins a assolir els 28.552 el 2022, segons l’enquesta a les persones sense llar publicada recentment per l’INE, tot i que les entitats socials recorden que aquesta xifra podria ser un 30% superior, ja que no recull les que viuen de manera estable al carrer.

En una visita a l’alberg San Juan de Dios de Madrid veiem els rostres de les persones que han estat dormint al carrer –alguns, unes setmanes; d’altres, diversos anys–. Són aturats, estudiants o migrants que arrosseguen històries de mala sort en alguns casos, i problemes de salut mental en d’altres.

L’Abdellah, que té 20 anys, vol ser policia

Va sortir als 18 anys d’un centre de menors de Ceuta, va arribar a la Península i ara viu a l’alberg de la institució catòlica.

«Soc un noi normal que ha vingut a Espanya des del Marroc per complir el somni de jugar a futbol; estic arreglant papers, estic fent uns cursos i, mentrestant, m’entreno en un equip de barri», explica a Efe l’Abdellah. L’alberg li facilita allotjament, àpats i acompanyament i li deixa llibertat perquè puguin sortir a treballar o a estudiar.

«He dormit molts dies al carrer, en parcs, és el normal per als nois que sortim dels centres o que venim d’un lloc o d’un altre, no tens cap altra opció», afegeix aquest noi, disposat a aprofitar l’oportunitat i el suport que ara té. «M’agradaria ser policia nacional per ajudar la gent i tornar a Espanya aquest favor que m’ha fet».

Atur i burocràcia, les lloses de l’Armando

«En 24 hores passes d’una situació a l’altra; no te n’adones fins que un dia deixes de tenir diners», explica Armando Martínez, a qui una mala ratxa el va obligar a posar el candau al seu negoci el 2013. «Vaig viure d’estalvis, vaig tornar a casa de la meva mare, es van acabar i et veus al carrer; a les dues setmanes em va donar un infart».

L’Armando explica que es va veure embolicat en un periple de tràmits amb els serveis socials, «que posen massa traves», i que van allargar la seva situació. «Vaig començar en un procés degeneratiu a molts òrgans del cos i al final vaig haver d’acudir aquí per la meva malaltia; ser al carrer em va esgotar».

«El carrer és el terror», diu un militar colombià

Va arribar fa cinc mesos fugint de la guerrilla colombiana. «Vaig estar diverses nits dormint al carrer i gràcies a Déu vaig arribar a aquest lloc; el carrer és terror, passes molta por, angoixa», explica a Efe Ricardo Herrera, de 45 anys. L’estan ajudant a tramitar la sol·licitud de protecció internacional.

Va perdre una cama en una mina i sap que això el pot limitar a l’hora de buscar feina, però farà cursos de formació per intentar treballar al sector de la seguretat, on pot aplicar la seva experiència.

La lluita per una feina per viure a Espanya

Amb feines intermitents, Ceferino Pulgarín, colombià de 53 anys, s’ha mantingut a Espanya sis anys. «M’he buscat la vida enganxant cartells, a la pintura, però al no tenir una feina estable no puc pagar-me una habitació i estic en situació de carrer».

Es mantindrà uns mesos a l’alberg fins que pugui viure dels seus recursos. Està molt agraït, perquè li han aconseguit un audiòfon a través de la fundació Gaes: «Em facilitarà la recerca d’una feina».

L’alberg San Juan de Dios, que acumula una llista d’espera de gairebé quatre mesos, deriva l’allotjament immediat a altres recursos més ràpids i prioritza les persones amb problemes de salut física i mental.

«Hi ha una infermera pendent dels casos», explica el treballador social, que recorda que segons estudis recents entre un 60% i 80% de les persones sense llar tenen problemes de salut mental.

Notícies relacionades

Laura Ferràndez, enginyera química: "Sempre bec aigua de l’aixeta, passa més controls de qualitat del que pensem"

Tere Cristóbal, psicopedagoga: «Quan comences una relació de parella no has d’acceptar el rol de madrastra dels seus fills»

«També tenim gent jove que ha vingut a Madrid a mirar d’estudiar o que no ha trobat feina i ha hagut de demanar una plaça; els recolzem durant uns mesos perquè continuïn estudiant o buscant feina», comenta.

I proposa no tenir prejudicis. «Pensem en persones tirades al carrer amb un carro o al terra amb mantes, però hi ha molta gent molt normalitzada que la veuríem pel carrer i pensaríem que no està en aquesta situació».