El maltractador que va descobrir el feminisme entre reixes

L’eufòria que l’Alexis ha viscut és impossible de calibrar. «No sé descriure-ho amb paraules», deia, minuts després que el periodista Antoni Bassas proclamés el seu equip, ‘Four Underdogs’, guanyador de la lliga de debat de la presó.

Segons després de presentar-se informant de la condemna que molt probablement se li imputarà, l’Alexis obre una carpeta on té desenes de papers i dos llibres. «Quan el vam conèixer, el primer dia de començar amb el projecte, l’Alexis se’ns va presentar amb tres llibres sobre feminisme. Havia estudiat com ningú... ¡Jo estava flipant!», explica la Laia, estudiant de la UPF que ha exercit com a assessora durant el projecte. Els dos llibres, que el pres encara conserva com un tresor, ho diuen tot. Són ‘Curs de feminisme per microones’, de Natza Farré, i ‘Feminisme de butxaca: kit de supervivència’ de Bel Olid. El segon, el té subratllat i memoritzat. L’obre per la pàgina 22 i convida a la lectura d’un paràgraf. «És necessari que tots puguem ser. ¡Aquesta és la millor frase! ¿Ho veus? ¡Que tots puguem ser!», rellegeix amb convicció l’Alexis.

Els rols dins de la presó

Aquest projecte l’ha canviat. O almenys això diu. La realitat és que en el debat final que ha pogut presenciar aquest diari, l’Alexis ha sigut dels millors oradors. Ha sortit sense gairebé un paper. «Jo li vaig posar tot el que havia de dir, però ho va ignorar del tot... va improvisar com ningú», explica la Laia.

A l’Alexis li tocava defensar que no, que la igualtat entre homes i dones és possible. I ho ha fet de manera magistral. No tan sols amb la seva capacitat d’oratòria, per moure’s per l’escenari del teatre de la presó com si fos casa seva, de mostrar-se més que segur... és que ha utilitzat un argument infal·lible. «Tots volem la igualtat, però és que no l’aconseguim ni a la presó. ¿Qui s’encarrega de la neteja? ¿Qui passa el drap dels vis a vis? Són tot preses dones. Si aquí no s’aconsegueix, imagina’t fora», ha assenyalat.

El pati de butaques, ocupat per una cinquantena de presos i preses assidus a l’escola de la presó, li ha donat la raó de ple. «És veritat: i no només en la neteja. Els treballs per moure els toros, descarregar els camions... tot això ho fem els homes. Però en canvi de la neteja o la fleca només s’encarreguen les dones. Ni a la presó es compleix la igualtat», ha afegit l’Adrián, un pres que fa de voluntari a l’escola de la presó.

Ell i elMohamed, parella inseparable, han entrat en el debat amb una posició molt clara. «La igualtat és possible i necessària. A igual sou, igual salari», ha remarcat l’Adrián. La victòria, al principi, semblava que seria per a l’equip ‘Els, les, lis’ que defensava la tesi en favor de la igualtat. Però ha sigut impossible rebatre l’argument de l’Alexis. Un fet que, de manera inevitable, ha conduït el seu equip a la victòria.

El debat, clau per a la reinserció

L’equip contrincant i finalista tampoc ha fet un mal paper. Amb arguments imbatibles han recordat, avalats amb portades d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, la xacra de la bretxa salarial, i han insistit en el fet que, igual que les injustes lleis racials als Estats Units van ser combatudes per Rosa Parks, una dona que des del seient d’un autobús va decidir dir prou, el mateix hauria de passar amb el masclisme.

Sigui com sigui, el fet que els presos hagin pogut protagonitzar i presenciar aquests debats és ja per si mateix una gran victòria. Un dels presents al debat sobre la igualtat ha sigut el presumpte autor de l’esquinçadora violació d’una menor a Igualada. Com ell, a Catalunya, hi ha més de 1.200 presos condemnats per violència de gènere o sexual. «La rehabilitació va d’això, del fet que els presos puguin plantejar-se preguntes, formar-se, i obrir les seves perspectives i oportunitats. El tancament, per tancament, serveix de poc. El que val la pena són experiències com aquestes», explicava el director de l’escola penitenciària.

En aquest auditori s’ha fet evident que la presó està atapeïda de contrastos. Ho mostra la història de l’Alexis. Però no només la seva. L’Adrián i el Mohamed en són un claríssim exemple. El primer és un jove de 33 anys criat a Sant Cugat del Vallès que compleix condemna de 18 anys per tinença de cocaïna, armes i explosius. El segon, un jove marroquí de 29 que va arribar a Espanya amagat sota del motor d’un camió i que ha sigut condemnat a 12 anys per una baralla que va acabar amb un mort. «Jo em vaig passar moltes nits a l’Hotel Mandarín comptant bitllets i bitllets», recorda el català. «Jo, és que no tinc permís de treball i vivia en cases ocupades al Raval», explica el marroquí. L’Adrián confia en la revisió de la seva condemna per part del TSJC. «Estic segur que el meu advocat, que costa 100.000 euros, em traurà d’aquí». El segon només va tenir advocat d’ofici. Un somia que al sortir viatjarà per tot el món. «Jo estic content amb Barcelona», deixa anar l’altre.

Música, per primera vegada

Els dos joves, com la resta de l’auditori, criden i ballen quan el jurat que ha de decidir el guanyador es delibera. Sona música pels altaveus i quatre presos ballen flamenc. «És la primera vegada que sento música aquí: només pots posar-te-la als auriculars, però no compartir-la», agraeix el Mohamed. L’ànima de la festa és l’Iñaki, un virtuós del flamenc i el taloneig, que rep els crits de joia més grans. «Ell abans era professor de flamenc, però la droga el va fer perdre», explica l’Adrián. Ell i el Mohamed fa gairebé 4 anys que són a Brians. Tenint en compte que es tracta d’una presó de presos preventius, són els més veterans.

Ara són amics. «Més que amics, germans», l’abraça el Mohamed. Dos nois de dos mons oposats que han acabat al mateix lloc. Diuen que es dediquen a amenitzar els aniversaris de la resta de presos fent pastissos improvisats. «L’altre dia vam intentar un tiramisú», explica l’Adrián. El Mohamed riu. «Però estava bo», s’excusa. ¿Com esteu aquí? «Ara mateix bé, per nosaltres això és una festa. Però què vols que et digui... la presó és una merda», respon l’Adrián. El Mohamed assenteix. També respon així l’Alexis, malgrat estar extasiat per la victòria.

El caramel als llavis

Notícies relacionades

Catalunya supera amb escreix la mitjana espanyola de presos estrangers a l’espera de judici

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

«Els primers mesos a la presó són el pitjor: mires de mantenir contacte amb la teva família, els teus amics, però és horrible, perquè no pots ser allà», diu l’Alexis. «Després aprens a insensibilitzar-te, a passar desapercebut. A no pensar, a no tenir objectius, a anul·lar-te com a persona... perquè si no, no sobrevius, és insuportable», afegeix.

Després del debat l’Alexis ha pogut tornar a ser algú: a improvisar, a pensar, a parlar en públic, a ser en el focus... ¿Com prova això? «És indescriptible, però dura molt poc, és com si et posessin un caramel a la boca i després te’l traguessin», diu. ¿Per què? «Perquè em toca tornar al clot, a la cel·la de merda», deixa anar. De sobte, sona un xiulet. Els funcionaris de la presó comencen a fer files de presos per ordenar la sortida. «¡Mòdul quatre!», crida un d’ells. «És el meu torn. Toca tornar al forat», s’acomiada l’Alexis.