Mòbils monitoritzats i rellotges amb geolocalitzador: els riscos de la paternitat ‘Gran Germà’

Els rellotges intel·ligents infantils estan en auge, però no són l’única via de ‘vigilància’ paterna, que comença des que neixen. Algunes escoles infantils incorporen càmeres web per poder veure el dia a dia dels nadons. Mentrestant, les escoles s’han entregat a les xarxes socials, on donen compte de les activitats infantils en temps real. Els pares poden, a més, bombardejar d’emails als professors. A l’arribar a secundària, el telèfon mòbil –monitoritzat pels progenitors– s’ha convertit en un imprescindible de les butxaques dels preadolescents.

Els riscos de la hipervigilància

Gràcies a la tecnologia, sabem on són els nostres fills. Sabem el que fan a les xarxes. Sabem el temps que passen xatejant. Sabem els quilòmetres que han caminat. Sabem fins i tot el ritme del seu cor i el seu pols. Sabem el que les seves professores pensen d’ells cada dia. Ho sabem tot. Almenys, això creiem. Ara bé ¿estem caient a les mans de la hipervigilància? ¿els estem trepitjant els seus drets legals?

Els pares i les mares argumenten que la tecnologia els aporta tranquil·litat i és la via per concedir autonomia als seus fills i filles. Tot i això, psicòlegs, advocats i altres especialistes llancen una advertència: protegir els fills és un deure fonamental, però hem de tenir clares les fronteres entre el control i l’hipercontrol. Tenir fills suposa assumir riscos i, sobretot, confiar en ells i elles. No fer-ho pot provocar problemes en la infància, l’adolescència i l’edat adulta. Des de la falta d’autonomia i baixa autoestima fins a altres patologies com fòbies, pors o ansietat.

A la ‘generació EGB’, les mares deixaven els seus fills a l’escola i no sabien res d’ells fins que arribaven a casa (molts d’ells ho feien sols, una mica més difícil ara). El mateix passava amb les excursions al camp o amb les sortides a parcs i museus. La situació és radicalment diferent a l’actualitat. ¿Som pitjors pares i mares? ¿Estem més nerviosos, som més desconfiats, tenim més pors? «No, simplement som part de la societat. Vivim en un món hiperconnectat i som fruit del nostre temps», explica Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora dels estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Segons la seva opinió, el dispositiu –ja sigui el rellotge intel·ligent, les xarxes socials escolars o el mòbil– no és el problema. I conclou amb una pregunta: «¿Què serà el següent? ¿Implantar-los sota la pell un xip?».

Desconfiança dels pares

La psicopedagoga assegura que la generació actual de pares i mares mostra una preocupant desconfiança cap a l’escola. Aquest és el motiu pel qual els docents se senten qüestionats, així que es passen moltes hores lectives fent fotos per penjar-les a les xarxes socials del centre i demostrar com de bé estan els nens i tot el que aprenen. 

Sempre hi ha casos extrems que espanten i posen els cabells de punta (com el recent de Sitges), però la professora universitària insisteix que hem de confiar en els fills i en les institucions i els professionals que els cuiden i els eduquen. «Als nens els han de passar coses, han de caure i s’han d’aixecar. S’han d’equivocar. Tot això forma part de l’aprenentatge», conclou.

Algunes notícies alarmen molt, però «mai han estat més segurs els nostres fills i filles». En canvi, «mai hem tingut més por». Eva Millet, periodista, escriptora i divulgadora especialitzada en hiperpaternitat, recorda que l’ofici de ser pare i mare també implica patir i passar-ho malament. Sobretot, quan els nens comencen a fer la seva vida.

«A mesura que creixen, i en funció de la seva edat, resulta bàsic atorgar-los confiança. Si ens passem a l’altre extrem i hipercontrolem els estem inculcant el missatge que ells no són capaços de fer coses i que ja hi som nosaltres per solucionar-los la vida. Els nostres fills no són ni tontos ni dèbils. A més, ¿de què et serveix saber on és a les tres del matí? Educar és deixar-los anar i donar-los autonomia», explica Millet.

Al seu llibre ‘Hipernens’, Millet esmenta la psicòloga Silvia Álava Sordo, que afirma que l’estil d’educació sobreprotector es relaciona amb patologies com depressió, ansietat i baixa autoestima. Segons la seva opinió, aquests menors desenvolupen menys habilitats socials i pateixen una menor capacitat de regulació emocional.

«És molt temptador fer servir la tecnologia. Hi ha aplicacions que permeten saber absolutament tot el que fa el nostre fill. Però és horrible. Mai hem d’espiar-los», adverteix Milllet. La divulgadora, però, no veu especialment malament els rellotges amb geolocalitzador si això serveix per, per exemple, començar a atorgar-los autonomia i permetre’ls anar sols a l’escola des de casa.

Més enllà de les conseqüències emocionals i psicològiques, hi ha un altre aspecte de la hipervigilància que no es pot obviar: el legal. 

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

Vetllar pels fills és una obligació dels progenitors, que tenen la pàtria potestat fins als 18 anys. Sergio de Juan-Creix, professor col·laborador dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i advocat expert en dret digital del despatx Croma, remarca que correspon a pares i mares fer efectius els drets fonamentals dels menors: pròpia imatge, intimitat, honor i protecció de dades.

A partir dels 14 anys es considera que el menor té «capacitat d’obrar». És a dir, edat per consentir. Per tant, si un pare monitoritza amb GPS el seu fill, el menor n’ha d’estar informat. Si no, es podria plantejar una denúncia per violació d’intimitat, adverteix l’advocat.