Les internes diuen prou: «Cuidem els seus fills i ens tracten com a gossos»

«No he tingut vacances des que vaig començar –explica per telèfon amb un fil de veu. Les vaig demanar i em van dir que fins que no complís un any a la casa, no me les donarien. El compleixo el mes que ve, però no ho tinc gens clar. Encara no m’han dit res. El matrimoni per al qual treballa és mig bipolar. De vegades em tracten bé i de vegades, malament. Sobretot amb els aliments. No els agrada que toqui res sense permís. Però jo també visc aquí. Una vegada hi havia moltíssim menjar a la nevera. Jo només en vaig agafar una miqueta i no pensava que ho notarien, però se’n van adonar. Em van cridar, em van insultar. Aquí tots els aliments estan comptats. Fins i tot la fruita».

Hi ha històries molt més dures. Un sondeig amb una dotzena de treballadores de la llar internes o que han passat per aquest règim laboral revela algunes bones experiències, però sobretot una realitat oculta on tot passa de portes endins. L’explotació laboral d’aquestes dones, moltes en situació irregular, sol campar al seu aire. No hi ha tasques definides ni horaris, així que formar-se per canviar de feina resulta impossible. Els contractes escassegen. El racisme i el masclisme estan a l’ordre del dia. Els episodis de violència per part dels ocupadors són habituals. I les internes, immerses en complexes i sovint desagradables dinàmiques familiars, no tenen gairebé opcions. Es veuen forçades a acceptar-ho perquè és l’única feina a la qual poden optar.

Les amenaces

Lizzy Mejía (nom fictici), per exemple, és una dona hondurenya que ha passat per dues cases des que va arribar a Madrid el 2018. A la primera, el senyor gran a qui atenia li llençava el menjar a terra i li demanava que es posés roba per «ensenyar més». A la segona, on encara treballa, el pare dels nens a qui cuida l’ha arribat a agredir. I Beatriz Flores (tampoc és el seu nom real), una dona boliviana que després de quatre anys reclamant que la donessin d’alta a la Seguretat Social ho ha acabat aconseguint, però amb la condició que ella mateixa es pagués les quotes.

O Janice Rodrigues, brasilera, que ha deixat aquest règim (ara neteja comunitats) i no li importa aparèixer amb la seva identitat real. Explica que va estar en una casa on la «senyora», ja gran, vivia i dormia amb set gossos petits que defecaven cada nit al llit. Els dissabtes li demanaven que treballés, tot i que en teoria era el seu dia lliure, i quan va reclamar que els paguessin a part li van llençar els diners «a la cara». I Constanza Cisneros, de l’Equador, també va abandonar fa poc aquesta feina. En una de les cases, l’ocupadora es dedicava a martiritzar-la amb frases racistes.

«Era una senyora terrible –explica Cisneros. No tenia filtre. Em deia que els llatinoamericans vivíem encara a la selva, que érem com animals. Un matí, tot just arribar, em va dir: ‘Segur que t’ha agradat dormir amb llençols, perquè al teu país no en tens’. Ella vivia amb dos fills grans, de 40 i 45 anys, que es maltractaven entre ells. I jo no tenia horari. Treballava de set del matí a onze de la nit, però dormia a l’habitació del davant de la senyora, que em cridava diverses vegades cada nit: demanava aigua, havia d’anar al lavabo... Aquestes coses. Així que no podia descansar. Me’n vaig anar perquè em va amenaçar amb una cullera de fusta. De vegades es posava molt nerviosa. Portava la cullera a la mà i alhora l’estava buscant. Quan li vaig dir que la tenia ella, es va enfadar i em va voler pegar». Cobrava 600 euros al mes, sense pagues extres.

«Poden demanar-te qualsevol cosa a qualsevol hora del dia –continua. Com a externa, la frontera està més marcada. Però entre les internes hi ha molta submissió i por. Encara hi ha cases on els prenen el passaport. Hi ha una cosa molt contradictòria en tot això. D’una banda, ens fan tota la seva confiança, ens deixen els seus fills i els seus progenitors perquè els cuidem. Però d’altra banda ens tracten com a gossos. I així ens hi anem deixant la vida. Perquè si no tens papers, busques en aquesta feina unrefugi per no sortir gaire al carrer i que la Policia no te’ls demani. Però acaba sent com un presidi. A mi el confinament, per exemple, no em va afectar. En absolut. Ja estava acostumada a viure tancada».  

Els avenços

És diumenge i Cisneros explica tot això a l’ampli pati d’un edifici antic al barri madrileny de La Latina, a pocs metres del bullici del Rastro. Del pis de dalt n’arriben aplaudiments, crits de joia. Són les seves companyes de Territorio Doméstico, una associació d’empleades de la llar. S’han reunit per assistir a un taller sobre xarxes socials organitzat per elles mateixes i celebren el recent pas que ha fet el Govern, producte d’una lluita de dècades.

El 6 de setembre, després de dues clatellades de la justícia europea, el Consell de Ministres va aprovar un decret llei que reconeixia per primera vegada el dret d’aquestes treballadores a cobrar el subsidi d’atur i també en limitava l’acomiadament. El col·lectiu va aplaudir la nova norma, que posava fi a un règim discriminatori, però alhora va deixar clar que encara quedava molt per fer. Una part important del gremi no es beneficiarà d’aquestes mesures.

Espanya és, amb Itàlia, el país de la UE amb un nombre d’empleades de la llar més alt. Segons les dades de l’agost d’afiliació a la Seguretat Social, són 373.121. Però l’última Enquesta de Població Activa va molt més enllà i eleva la xifra a 547.700, la immensa majoria dones: 487.500. És a dir, el 32% d’aquestes treballadores no estan donades d’alta.

La pandèmia ha aprofundit en aquesta realitat. Els problemes a les residències de gent gran que va implicar el coronavirus han disparat la demanda de cuidadores. Sobretot internes. «Ara hi ha més demanda d’aquesta mena d’ocupació. I a un preu més baix, perquè la crisi ens ha afectat a tots. També demanen jornades més llargues i amb menys descansos», explica Carolina Elías, presidenta de l’associació Servei Domèstic Actiu (Sedoac). Un informe publicat l’any passat per Oxfam Intermón va concloure que el 32% de les treballadores de la llar viuen sota el llindar de la pobresa, en comparació amb el 12% del conjunt d’assalariats.

«Posa’t guapa, que no ensenyes res»

Lizzy Mejía va començar cobrant 700 euros al mes el 2018. «Cuidava un senyor i netejava la casa –explica. Tenia festa el divendres a la una i entrava els dissabtes a les sis. Va ser horrible. Quan no li agradava el menjar, me’l llençava a terra. Un dia es va espatllar la planxa. Jo no en tenia cap culpa, però el senyor em va insultar i després m’ho va descomptar del sou. De vegades em deia que no li agradava com vestia. ‘Posa’t guapa, que no ensenyes res’, em demanava. Jo ho passava molt malament. Quan tenia festa, no parava de plorar. No trucava a la meva mare, a Hondures, perquè sabia que no li podia mentir. No volia que ho sabés. Però al final ella em va dir que no tenia cap excusa, així que li vaig trucar i l’hi vaig explicar. Ella em va recolzar perquè me n’anés». 

La segona experiència, en la qual encara continua immersa, tampoc ha anat gaire millor. Treballa per a una parella amb tres fills. Cobra més, 950 euros mensuals, però continua sense contracte, treballa de 7.30 del matí a 10 de la nit i ha hagut de suportar els canvis d’humor d’ell, fins i tot una agressió que li va deixar marques al cos. «Quan ell és a casa, estic en tensió. Penso que tornarà a passar», diu. 

Notícies relacionades

Freixenet i els sindicats pacten un erto per la baixada de producció

Sancho es debat entre les presons de Samui i Bangkok

Mejía feia molt de temps que ho volia deixar, però si no ho feia era per una altra constant en aquest tipus de feines: l’afecció que acaben sentint per les persones a qui cuiden. «Veig que el nen em necessita, encara és molt dependent. I en part l’he criat jo. Se’m fa un nus a la gola quan penso que me n’he d’acomiadar», assenyala. El mateix li va passar a Beatriz Flores, la dona boliviana que després de quatre anys va aconseguir que la donessin d’alta a la Seguretat Social a condició que pagués ella les quotes. «En aquell moment vaig decidir que ho deixaria. Però em va fer pena la senyora, perquè es va quedar cega i no tenia fills», explica. Va trigar quatre anys més a marxar. 

Ara Mejía ha dit prou. El mes que ve deixarà de treballar per al seu agressor. Ha trobat una nova feina, també d’interna. «No m’ha sortit res més», diu. Confia que aquesta vegada li anirà millor.