La telegrafista dels anys 30 que va superar les barreres del franquisme

A mitjans del segle passat, quan les joves eren educades per ser mestresses de casa perfectes, l’alacantina Sofia Pamblanco Ayela, que farà al setembre 104 anys, va representar el paradigma de la dona moderna avançada al seu temps, capaç de compaginar vida laboral i familiar en plena època franquista. Una telegrafista que va superar les barreres de la dictadura amb dos llocs de treball després de casar-se.

Des que va veure la llum a la desapareguda finca familiar, ubicada entre l’antiga Casa de Beneficència i l’Institut Geogràfic del passeig de Campoamor, per les seves curioses pupil·les han desfilat els incommensurables canvis que s’han succeït, al llarg de la passada centúria, en l’entorn urbà i social d’aquella circumscrita i entranyable capital de província que era Alacant en les dècades centrals del segle XX. 

Vinguda al món un 10 de setembre del 1918, va tenir la fortuna d’esquivar la pandèmia de la mal anomenada «grip espanyola», com també ha esquivat per ara l’actual covid-19. Amb el retorn a la normalitat, la Sofia mostra el seu caràcter afable, optimista i lúcid, impropi d’una persona tan longeva, en fluida conversa, eventualment col·lapsada per la seva erosionada audició, i el diàleg de la qual es reprèn amb la col·laboració de la seva filla Sofí Samper.

Primera cadena de tintoreries

La saga a què pertany la nostra protagonista està arrelada a Alacant des del segle XVIII, però és a partir del 1874 que es va fer popular a la capital, quan el seu avi, Juan Pamblanco Romero, va instal·lar als baixos de l’esmentada hisenda de Campoamor «un taller de tint que tenia tres grans calderes de coure on es tenyien de negre les peces de la capital i pobles del voltant, perquè en aquells temps quan moria un ésser estimat tots els familiars, fins i tot els nens petits, es vestien de dol durant un any, almenys», recorda la Sofia.

Atès l’auge del negoci, el seu pare, Juan Pamblanco Algarra, va ser enviat a Barcelona per perfeccionar l’ofici de tintorer i va quedar tan corprès de la capital catalana que, el 1906, al modernitzar i ampliar l’empresa, la batejava com ‘Gran tintoreria barcelonina’, en què a la publicitat s’explicitava que la maquinària era «moguda a vapor» i la seva especialitat eren «les neteges en sec», grans avenços per a l’època. L’èxit de la iniciativa va propiciar l’obertura d’un establiment a la rambla de Méndez Núñez, 38, «davant el convent de les caputxines», concretava.

Després de la crisi econòmica ocasionada per la insurrecció franquista del 1936, que els va abocar a la venda del local de la rambla, es va iniciar una nova etapa sota la denominació ‘Tintorería Pamblanco’, el centre d’operacions de la qual s’havia traslladat al carrer Capitán Rueda i es van obrir botigues al carrer Miguel Soler, al costat de la cocatedral de Sant Nicolau, i la plaça d’Espanya, a més de sucursals en diferents barriades i delegacions a Sant Vicent del Raspeig, Alcoi i Novelda.

En l’últim cicle d’activitat la gerència de la societat va quedar en mans de José Luis Pamblanco Ayela, que posteriorment va ser regidor del PP a l’Ajuntament d’Alacant. Els nous hàbits socials i comercials van debilitar el longeu negoci, que va abaixar les persianes, definitivament, el 1984. 

Gimnàstica al Postiguet

La Sofia és la més gran de sis fills, dels quals només perviu ella i l’esmentat José Luis, i la seva infància va transcórrer entre jocs, la cura dels seus germans i el costumisme de l’època, amb evocació especial per als venedors de carrer [...] «com la senyora dels cacauets que diàriament passava pel taller de les planxadores que treballaven per a la tintoreria de Campoamor o el venedor de castanyes a la rambla». Sobre el particular, reprodueix una cançoneta picaresca que entonava aquell ambulant «a les castanyes torraes, calentes i bones, i el castanyero ja se’n va amb les castanyes en la mà», cantusseja en valencià, la llengua vehicular dels seus pares i del veïnat en aquella època, tot i que a ella i els seus germans ja els van formar en castellà.

Record entranyable també per a l’escola primària de les carmelites, «amb qui anàvem a fer gimnàstica a la platja del Postiguet –com mostra la fotografia del 1929 que il·lustra aquest reportatge– i ens divertíem molt, però la tasca escolar no m’agradava. La meva veritable passió era la música, sentiment que em va inculcar el meu pare, un malaguanyat gran tenor». El seu progenitor, melòman empedreït, als set anys va posar a la seva disposició un piano i una professora de música, estudis que va haver d’abandonar als dotze quan va començar el batxiller, però la llavor va donar el seu fruit i la condició artística s’ha perpetuat en els seus fills, Sofí i José Juan Samper Pamblanco, recentment premiat en el VIII Concurs de Pintura de Sant Joan d’Alacant.

En l’actualitat, tot i que assegura gairebé no recordar les notes, la Sofia encara disposa d’una afinada veu i ho demostra entonant el conegut pasdoble del mestre Padilla: «Valencia, es la tierra de las flores de la luz y del amor […] quisiera en la huerta valenciana mis amores encontrar’. I sí que els va trobar, ja que el seu marit, José Antonio Samper Cámara, era originari de Gandia.

Batxiller i telegrafista de carrera

El 1930 la Sofia va aprovar l’ingrés a l’institut Jorge Juan, situat en aquell temps al carrer Reis Catòlics, i allà va completar el batxillerat. Malgrat tot, com que en aquella època Alacant no disposava de més sortides acadèmiques que «la normal», Magisteri, o Comerç –més tard Empresarials–, amb 20 anys va optar per preparar oposicions per a telegrafista i va aconseguir plaça a l’empresa estatal de Correus i Telègrafs. El 1940 va ser destinada a Alcoi i allà va coincidir amb qui contrauria matrimoni el 1950, just un lustre després d’aconseguir el seu trasllat a l’estafeta central de la placeta Gabriel Miró.

 

«La seva tasca consistia en la transmissió i recepció de textos, generalment telegrames, mitjançant un emissor en forma de palanca premut manualment. Per a això va haver d’aprendre el llenguatge Morse, que era el codi utilitzat en aquest tipus de comeses», manifesta el seu fill José Juan. Amb el pas del temps el sistema es va anar modernitzant i automatitzant, però ella va conservar el càrrec fins que es va retirar.

Doble jornada laboral 

Com que en aquella època la marca Pamblanco disposava de diversos establiments en actiu, al finalitzar la seva activitat professional matutina, i prèvia reposició de forces al migdia, «a la tarda em feia càrrec de la botiga que teníem a la plaça d’Espanya, era un no parar, però calia ajudar en el negoci familiar», diu convençuda la nostra interlocutora. Per possibilitar aquesta comesa va comptar amb la conformitat de la seva família, de tarannà liberal malgrat la seva bona posició social; la complicitat del seu marit, un progressista convençut; la col·laboració dels seus pares, i el suport d’una mainadera.

Notícies relacionades

Els incendis baixen a 18, però vuit continuen amb flames molt virulentes

Factures de 1.000 euros per tornar a les aules: «Entre els llibres de text i l’ordinador, he hagut de renunciar a les vacances»

Des d’una perspectiva històrica, sembla insòlita la trajectòria vital de Sofia Pamblanco Ayela, capaç de prosseguir amb la seva professió una vegada casada i haver sigut mare per partida doble, especialment tenint en compte que el seu full de serveis va transcórrer en ple franquisme, quan se simbolitzava la dona com a exemple de virtuts morals, abnegada cuidadora de la llar, servidora incondicional del marit i dels fills, i suport de la unitat familiar.

Si avui dia resulta complex compaginar les dues tasques, més meritori i lloable és haver-les exercit superant els prejudicis politicosocials i morals del nacionalcatolicisme regnant. «I tot i que sempre ha sigut una dona disposada i vital, devia ser molt dur suportar durant tant temps aquest ritme de vida, fins a la seva jubilació el 1983», conclou la seva filla Sofí Samper.