Visita a Leica, la mítica càmera que va salvar vides

Preciós complex

Si un ha viscut la seva infància, joventut, adolescència i professió envoltat de càmeres Leica, d’armaris farcits de càmeres Leica, a la Ronda Universitat 23, és a dir, ‘la Ronda’, no pot fer menys que aprofitar el trasllat, el viatge, el desplaçament de Sachsenring, antiga República Democràtica d’Alemanya, a Assen, Països Baixos, d’un gran premi a l’altre, per visitar, de nou, la fàbrica Leica, la mítica càmera que rivalitza amb les japonesos (ara Sony els ha propinat una bona queixalada a totes, especialment a Canon i Nikon), el preciós complex del qual està ubicat a la localitat alemanya de Wetzlar, una petita ciutat de 50.000 habitants, molt a prop de Frankfurt.

És un complex espectacular, amb hotel i cine inclòs, per descomptat una preciosa galeria, un no menys interessantíssim museu Ernst Leitz (el nom de Leica prové de la unió de LEItz i CAmera), un Vienna House i la mateixa fàbrica plena d’una sofisticadíssima tecnologia, d’enorme precisió, com les òptiques, prismàtics i microscopis que fabricava Leitz abans de fer el salt a les càmeres analògiques, que popularitzarien els millors fotògrafs del món i que encara ara serveixen per plasmar les millors imatges, sovint en blanc i negre. Com deia el meu pare, «la vida és en color, però les fotos han de ser en blanc i negre». I, si no, que ho diguin als mestres Henri Cartier-Bresson, Sebastião Salgado, Robert Capa, Thomas Hoepker i Alberto Korpa, entre els molts que figuren a les parets d’aquest meravellós complex, que, vist des de l’aire, sembla uns immensos prismàtics.

Retrats històrics

Quan un entra a Leica entra en un món únic on es barreja la primera càmera, amb objectiu de 35 mil·límetres, és a dir, el més semblant a l’ull humà, amb l’últim crit de càmera digital, sistema que molts van creure que mai aplicaria la mítica firma alemanya. No deixa de ser curiós que el primer eslògan, la frase amb què es va llançar al mercat, al món, la ja llegendària Ur-Leica, inventada per Oskar Barnack, va ser «negatius petits, imatges grans».

Tan grans com aquest retrat del Che Guevara d’Alberto Korpa; aquesta ‘Nena ferida pel napalm’ d’Huynh Cong Út, que acaba de complir 50 anys; ‘El petó del dia de la victòria’ d’Alfred Eisenstaedt; ‘La mort d’un milicià’, de Robert Capa, i l’impressionant retrat de Muhammad Ali, puny fi, enfocat, rostre, seriós, determinant, agressiu, desenfocat, de Thomas Hoepker.

Un passeja pels immensos espais del Leitz Park de Wetzlar i les seves espaioses sales, les seves impecables parets dedicades amb cura a les millors fotografies de la història (o bona part) i, sobretot, es deté a les seves vitrines, precioses i netament il·luminades, on són totes i cadascuna de les obres d’enginyeria fotogràfica i òptica que han convertit Leica en la màquina perfecta i, com va dir un dia el mestre Cartier-Bresson, «en l’extensió, del meu ull», i acaba aturant-se en un taulell, al centre de la principal sala de la Leica Gallery, que resulta poc menys que impossible no veure.

Es tracta d’una cosa que, com diria Johan Cruyff, et posa la «‘gallina de piel’». És una Leica M4, de 1968, sense objectiu, platejada i negra, com han de ser les Leica, com han sigut sempre les Leica, amb un impacte de bala, o diversos impactes de metralla, o una ràfega de metralladora al mateix punt, pròxim, molt pròxim al visor, que va salvar la vida a John A. Schneider, fotògraf de Newsweek, en els anys sense sentit de la guerra del Vietnam. La càmera, al revers de la qual figuren les inicials J.A.S., demostra, entre altres coses, no només com de forta, dura, resistent i ben fabricada està, sinó el fet que ella, les seves antecessores i següents càmeres Leica van ser, no només testimonis, sinó peces vitals perquè els aguerrits fotoperiodistes poguessin (perdó, puguin) mostrar al món les atrocitats que es produeixen en les guerres.

És possible, sí, i tot això queda plasmat en aquest complex envoltat de prodigi i màgia, que la idea que va projectar Barnak en el moment d’inventar la primera Leica, a la seva curiosa taula de treball, digna d’un escriptor més que d’un científic de la precisió i l’òptica, s’adaptés perfectament a l’instrument que precisa tot reporter: una càmera petita, ràpida, manejable, que pugui dissimular-se i que capti diverses preses d’una vegada. Això va ser el que va acabar convertint Leica en el paradigma de la fotografia periodística, instantània i d’autor.

Leica ho va canviar tot

Fa no gaire temps, en la inauguració d’una exposició, al Brasil, homenatge als mestres de Leica, algú va escriure: «Fa més 100 anys, alguna cosa va canviar dràsticament el curs de la fotografia. Va néixer la primera Leica [...] Leica va treure la càmera de l’estudi i la va col·locar en la vida real. Instants decisius, coneguts com a instantànies, van començar a recrear les nostres vides. Hem sigut capaços de veure, sentir, olorar milers de moments. La càmera, especialment Leica, es va convertir en una extensió de l’ull del fotògraf. L’alegria, el dolor, les escenes quotidianes, les bones i les dolentes, les horribles, la por, els perdedors, els guanyadors, la misèria. La guerra des de l’interior. Una imatge contaminant les altres. Les imatges més icòniques de la història, fins i tot les que no van ser preses per una Leica, es van prendre ‘a causa de’ Leica.

No hi ha gaire color ni a les parets del Leitz Park de Wetzlar ni als perfectes i inimitables edificis de Leica. No n’hi pot haver. Leica és història, i la història és analògica. I en blanc i negre. I els retrats penjats a les parets de la Leica Gallery són estremidors. I no només aquest Che Guevara, que ho és; aquest puny negre, gairebé blau marí, amenaçador de Muhammad Ali, que ho és; aquesta nena cremada en napalm, que ho és; aquest milicià metrallat, que ho és, també i, evidentment, aquesta immensa fotografia d’un home orinant en uns banys públics, a les parets dels quals hi ha quatre retrats, tots molt bonics, de la Marilyn Monroe en persona, amb picardia, somrient, en blanc i negre, que ho és.

Notícies relacionades

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

La concertada catalana, la més cara i menys finançada

Passejant pel complex de Leica de Wetzlar no acabes de fer-te a la idea que el mestre Sebastião Salgado pogués tenir raó quan, fa tot just cinc anys, va intuir que la fotografia s’estava acabant «perquè el que veiem al mòbil no és fotografia, no. La fotografia s’ha de materialitzar, l’has d’imprimir, veure i tocar».

Així és aquesta preciosa casa Leica, la càmera que s’ha fet eterna, una icona, un emblema, una manera de viure i d’explicar i/o denunciar i/o disfrutar el que passa. La càmera capaç de salvar vides.