Catequesi als avis

Sogres: el «personatge mític» que el Papa envolta de masclisme

  • El papa Francesc se submergeix en els estereotips sexistes a l’assegurar que el «pecat» de les mares polítiques es troba en la seva «llengua»

  • El pontífex entronca amb una mil·lenària tradició cultural, amb prou feines alterada, que retrata aquestes dones com a difícils i emprenyadores 

4
Es llegeix en minuts
Juan Ruiz Sierra
Juan Ruiz Sierra

Periodista

ver +

El Papa no té sogra. Cap pontífex pot tenir-la, almenys de manera oficial. Francesc, igual que els seus 263 antecessors en el càrrec, parla aquí de nom, indirectament, però això no va evitar que dimecres passat, a la plaça Sant Pere de Roma, durant una catequesi dedicada als avis, entrés en el paper de consumat expert en aquest «personatge mític» (l’expressió és de Jorge Mario Bergoglio) i expliqués als congregats com són les sogres i com cal tractar-les, destil·lant pel camí altes dosis de masclisme.

«No dic que pensem que les sogres són el diable, però sempre es diu que són dolentes», va assenyalar el Papa, que va demanar superar els «llocs comuns entre sogra i nora» i alhora s’hi va submergir. Les sogres, va dir, «també són mares, són més grans, i una de les coses més boniques per a les àvies és veure els seus nets. És cert que de vegades són una mica especials. Almenys alegra-les, deixa que portin la vellesa amb felicitat». Llavors es va adreçar a les sogres. «A vosaltres us dic: aneu amb compte amb la vostra llengua. És un dels pecats de les sogres, la llengua», va assegurar.

Llavors ho va dir tot. La sogra com a figura divisiva, de tracte difícil, dedicada a sembrar discòrdia i competir amb la nora o el gendre pel carinyo de fills i nets, una dona ja gran que és vista per la societat com un ésser «dolent», gairebé el diable, però que en realitat és només «una mica especial», tot i que mai es troba lluny de caure en el «pecat» de la seva «llengua». Per descomptat, dels sogres no hi va haver ni rastre en la reflexió del pontífex. 

Allò no va ser un missatge improvisat, una conversa informal captada per algun micròfon. El Papa va llegir totes aquestes paraules, que van entroncar amb una tradició mil·lenària, que va de ‘La sogra’, comèdia de l’autor romà Terenci estrenada en el 165 abans de Crist, a Cersei Lanister, el més pervers de tots els personatges de ‘Joc de trons’, passant per Endora, la bruixa mare de l’anyenca sèrie ‘Embrujada’, sempre disposada a llançar maleficis sobre el seu gendre Darrin, un simple mortal.

Un llarg camí

«És probable que les declaracions del Papa estiguin carregades de bona voluntat, però alhora es construeixen des d’estereotips sexistes que pressuposen l’enfrontament secular entre dones –argumenta Marisa Soleto, directora de la Fundació Dones–. L’Església continua tenint molts problemes amb el rol i la posició de les dones, tant en la societat com dins de la pròpia institució. Tot i que aquest Papa intenta modificar tímidament aquesta discriminació absoluta, gestos com aquest revelen el llarg camí d’interpretació que li queda a l’Església».

Però no és només l’Església. Les declaracions masclistes dels personatges públics solen suscitar rebuig, i més encara si venen d’algú tan conegut com el Papa. En aquesta ocasió, no obstant, amb prou feines hi ha hagut crítiques per aquesta banda. Les paraules de Francesc han servit, bàsicament, per eixamplar la tradició d’acudits i bromes sobre sogres, tan o més llarga que la que té els cunyats com a protagonistes.

Amb una gran diferència. Mentre que ells s’han convertit en una figura entranyable dins de la seva presumpta ignorància i capacitat per fer naufragar qualsevol reunió, elles continuen sent vilipendiades. Pot ser que no sense una mica de raó. En un dels escassos treballs sobre aquest tema, investigadors de la Universitat de Cambridge, al Regne Unit, van estudiar durant dècades centenars de famílies de tot el món. El 60% de les dones van admetre que la seva relació amb la sogra els provocava estrès i tristesa.  

Ha canviat molt poc

Fa un parell d’anys, dos sociòlegs de la Universitat de Maryland (EUA), Geoffrey L. Grief i Michael E. Woolley, van publicar ‘Relacions amb la família política: sogres, nores i gendres’. El treball reflecteix canvis importants durant l’últim segle, perquè abans la majoria de matrimonis tenien lloc dins d’una mateixa comunitat i, per tant, els sogres eren molt més presents que ara, però alhora els seus autors se sorprenen del poc que s’han transformat aquí els rols de la dona i l’home. 

Notícies relacionades

D’una manera molt més desenfadada i menys acadèmica, Flor Enjuto havia arribat poc abans a la mateixa conclusió. Enjuto, una periodista malaguenya, tenia un blog sobre les seves experiències com a mare i va decidir obrir una secció sobre les sogres, en la qual els lectors i ella aportaven històries personals. Va tenir tant èxit que el 2015 es va acabar convertint en llibre. En to d’humor, ‘Suegra no hay más que una’ (La esfera de los libros), fa una classificació d’aquest «personatge mític» i dona consells sobre com enfrontar-s’hi. 

«La imatge de la sogra que competeix amb la nora per l’amor del seu fill és molt anacrònica i probablement el Papa ha contribuït a perpetuar-la amb les seves declaracions. Però també és cert, i ho dic com a feminista, que les estructures familiars són matriarcals i som nosaltres qui tenim les tasques de cuidadora», explica Enjuto, a qui ser mare l’ha ajudat a comprendre millor l’instint possessiu d’algunes sogres. «Que després de nou mesos d’embaràs, amb acidesa i estries, de dilatar fins a termes insospitats, dels punts intravaginals, el postpart, les nits sense dormir, les activitats extraescolars, les lliçons de matemàtiques, la ‘tournée’ del ball regional i el judo... ¿Que després de tot això, quan per fi es fan més grans, et vulguin deixar de banda? –es pregunta, rient–. Vaja, ni boja».