Maria Islam: «M’agrada la dona en què m’he convertit»

«La meva història seria molt diferent si hagués viscut a Bangladesh». Ho diu Maria Islam, que als 15 anys va tenir la valentia de plantar cara al futur que li tenien reservat els seus pares, originaris d’aquest país asiàtic, que van emigrar a Barcelona quan era petita. Des que va marxar de casa, va viure sota la tutela de l’Administració. El 2020 va arribar a la Casa del Recès, de la Fundació de l’Esperança, i uns mesos després va passar a viure al pis amb recolzament educatiu posat en marxa per aquesta entitat de la Fundació La Caixa. Avui, als 23 anys i gràcies a aquest pont cap a l’emancipació, la Maria viu en un pis amb la seva germana, i ella, i només ella, decideix el seu futur.  

-Va ser molt valenta.

-Els meus pares, musulmans, tenen una ideologia molt tancada. Jo vaig néixer a Bangladesh, però m’he criat aquí i tinc una concepció occidental de la vida, les llibertats i el paper de la dona. Jo volia continuar estudiant, anar a la universitat, però aquest no era el futur que els meus pares tenien programat. Als 15 anys, volien casar-me a Bangladesh amb un home de 35 i que portés una vida conforme amb què s’estila al meu país natal. El viatge a Bangladesh era imminent, vaig entrar en pànic i ho vaig explicar als meus professors. Ells van prendre mesures.

-¿Com recorda els primers anys després de sortir de casa?

-Recordo el dia que vaig marxar de casa, no m’ho creia. Els policies que van fer els tràmits em preguntaven si n’estava segura al 100%. Va ser un moment de tot o res. Vaig pensar que si me n’anava, no sabia què m’oferiria el futur, però segur que estaria més d’acord amb què volia jo. Preferia arriscar-me a no quedar-me amb la sensació de no haver-ho intentat. El primer any va ser molt dur, plorava cada nit pensant que ho havia fet malament, que havia defraudat i traït els meus pares. El sentiment de culpa era molt gran. És una crisi existencial perquè renuncies a tenir una estabilitat familiar per disfrutar de la teva llibertat i fer la teva vida, sense tenir la xarxa incondicional que donen els pares.

-Fins als 18 va estar en diferents CRAE, a l’arribar a la majoria d’edat va passar a un pis tutelat i als 21 a la Casa del Recès.

-Sí. Quan feia quart de Relacions Laborals me’n vaig anar d’Erasmus i al pis tutelat no em van poder guardar la plaça. Quan vaig tornar, estava en una situació molt crítica. Tenia 21 anys i estava sola. Gràcies a la Fundació de l’Esperança, em van acollir la Casa del Recès. Hi vaig estar gairebé un any i quan van obrir el projecte del pis amb recolzament educatiu, com a transició cap a l’emancipació completa, m’ho van oferir. I ho vaig veure com una gran oportunitat.

-¿Com valora l’experiència?

-Molt gratificant. Conèixer altres noies amb situacions diferents, però totes amb una motxilla molt pesada a l’esquena, m’ha ajudat a madurar, a veure les coses amb més perspectiva. També m’ha permès centrar-me en mi. I a més tenir una persona de recolzament que et fa un seguiment regular sobre com et trobes, com va la convivència i et dona alternatives per resoldre problemes de convivència, ha sigut fonamental. Ens ha donat fortalesa per tirar endavant.

-¿Què ha après?

-A gestionar les meves emocions, tant negatives com positives, i conviure amb altres persones per veure el que realment és important.

-Ja viu sola amb la seva germana. ¿Preparada per a la nova etapa?

-¡Sí! Des del gener estem juntes i estic molt contenta i il·lusionada. Aquest últim any al pis amb recolzament m’ha ajudat a tenir una vida més madura, més centrada, i tenir clares les obligacions.

-¿Quines són ara les seves preocupacions?

-Una de les meves pors és no tenir un recolzament incondicional, no tenir res propi. Em causa inseguretat. Sempre poso l’exemple dels ocells, que quan se’n van del niu, sempre tenen un lloc on tornar. I la meva incertesa és aquesta, anar-me’n a estudiar o treballar a l’estranger, fer coses que vull fer i no atrevir-me perquè no tinc on tornar. 

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

-Va acabar Relacions Laborals, és a tercer de Dret i treballa en un bufet d’advocats a temps complet. ¿Cap a on vol enfocar el seu futur laboral?

-Quan vaig acabar el grau de Relacions Laborals pensava en un departament de recursos humans d’una gran empresa, però ara, estudiant Dret, vull exercir d’advocada durant un temps. Vull fer un màster, m’agradaria treballar fora d’Espanya i estar en alguna fundació ajudant altres noies perquè no passin pel mateix que vaig haver de passar jo i no es trobin soles com he estat jo. Tot i que la meva va ser una situació molt desgraciada, m’ha fet arribar a ser la persona que soc ara. Ara em miro al mirall i dic ‘¡caram Maria!’ M’agrada el que veig, m’agrada com soc i com visc la meva vida. El que vaig viure m’ha fet patir molt, però també ser qui soc avui.