Les perleres de Majorica, una de les primeres vagues femenines d’Espanya

En l’edició del 14 de febrer de 1903, el diari La Almudaina es feia ressò de dues vagues: la dels estibadors del port d’Eivissa... i de la primera íntegrament femenina portada a terme a Balears i una de les pioneres a tot el país. Les treballadores de Perlas Majorica (llavors amb un altre nom) s’havien alçat a Manacor a favor de la millora de les seves condicions. Una fita en la lluita pels drets laborals i socials de la dona a principis del segle passat.

Si mirem només uns anys enrere, sabem que el 1890 Eduard Heusch, descendent d’una saga industrial d’origen alemany de la zona d’Aquisgrà, se sentia amb força per diversificar els negocis del seu pare. En uns anys en què França era el centre d’Europa, va escollir París com a seu social d’una fàbrica de perles artificials única, amb què proveir d’una nova demanda de luxe les classes altes del vell continent. Naixia la Societé de perles des Indes E. Heusch & Co.

Només set anys després va decidir ramificar el negoci a Barcelona, on el 1892 ja havia fundat la societat La Metalúrgica Española SA, dedicada a la fabricació d’agulles, forquilles de metall o articles de cel·luloide. Però l’augment de les rendes a Alemanya i França i la consegüent expansió a territoris industrialment pròxims, van fer que els Heusch busquessin més tranquil·litat i baixos costos.

Amb l’entrada del nou segle van decidir moure fitxa i estris i saltar fins a terres mallorquines. Un lloc industrial desert on fugir de les condicions sindicals catalanes i emprendre els seus nous plans. Primer a Palma el 1901 i només un any després ja a Manacor, on van muntar la primera indústria de capital estranger que s’establia definitivament a Mallorca, amb el nom d’Hugo Heusch & Cª.

En un dels seus diversos estudis detallats sobre la història perlera, per exemple la tesi doctoral titulada La indústria de les perles a Manacor (1902-2002), l’historiador Sebastià Sansó Barceló explica el per què de l’elecció de Manacor. S’acabava d’inaugurar la fàbrica d’electricitat Servera Melis (la segona a l’illa després d’Alaró) i des de 1879 el tren era ja un enllaç de comunicació i transport molt eficient amb Ciutat. A més, el fet de ser una societat encara eminentment camperola feia possible una captació més gran basada en la millora de qualitat de vida.

De fet, el primer taller manacorí va ser un pis a prop de l’estació i al costat de la central elèctrica, fins que poc després es van traslladar a uns terrenys pròxims però més amplis on van establir la fàbrica. Van començar amb una plantilla de cent dones i unes altres cinquanta treballant des de casa.

Pel que fa a l’elecció de treballadores femenines hi ha dues explicacions. La primera, esgrimida pels Heusch i, per tant, més paternalista, diu que era per la seva perícia a l’hora dels treballs manuals, a què estaven acostumades per les tasques al camp recollint raïm, garrofes, ametlles o figues. El cert era que la seva feina, a més d’estar més mal pagada que la masculina, també estava per sota salarialment parlant que la dels seus congèneres de Palma. I d’allà venia la protesta, originada només un any després de l’obertura de la fàbrica manacorina. 

Però com gairebé sempre, aquí també hi ha dues versions: una la propagada pels terratinents locals, que veien com les dones canviaven els treballs de foravila per un altre de menys temporal i en condicions regulades; amb la qual cosa van encoratjar la idea d’una suposada injustícia de l’empresari, que les obligava a estar produint tancades i suportant una calor gairebé infernal (s’ha de recordar que les perles artificials eren de vidre buit i es feien a base de flama i buf abans d’omplir-se de marbre), a més de males condicions higièniques. L’altra raó, més real, era que volien passar de cobrar dos rals diaris a quatre.

La crònica de La Almudaina segueix: «Aquests dies s’ha registrat en aquest poble la primera vaga i, per cert, les que l’han originat han sigut dones: les que treballen a la fàbrica de perles que ha muntat en aquest poble un fabricant alemany. De les cent treballadores només han acudit a la fàbrica vint-i-cinc; les altres s’han negat a treballar si no se’ls augmenta el salari».

Notícies relacionades

La durada de l’onada de calor a Catalunya va ser excepcional

Catalunya entrenarà la IA per a la conducció autònoma

La vaga només va durar dos dies i no consta que hi hagués actes violents contra persones ni contra cap màquina o element de producció. Les pressions per mantenir el seu lloc de treball van tenir més pes que l’inici de protesta, i tampoc van veure ateses les demandes de millora de sou. El que sí que va quedar també per escrit és que gairebé totes les 75 insurgents van ser readmeses, excepte les líders.

En qualsevol cas la indústria de la perla va suposar un salt econòmic sense precedents en un municipi de poc més d’11.000 habitants i amb tendència al camp i a les seves crisis. El 1915 va canviar de nom per dir-se Industria Española de Perlas Imitación SA (Iepisa), i va arribar a incloure bona part del mercat europeu i, fins i tot, va obrir una botiga a la Cinquena Avinguda de Manhattan, a Nova York. Posteriorment adoptaria el nom ja arxiconegut de Perlas Majorica.