«És probable que la pandèmia s’acabi amb el final de l’onada de l’òmicron»

Remunti’s a mitjans de febrer del 2020. ¿Què feia vostè llavors? En aquell moment la covid se cenyia a una estranya malaltia a la Xina que feia que les autoritats del país actuessin d’una manera sorprenent. ¿Què el va fer a vostè sospitar?

Hi havia una calma nerviosa a San Francisco, Califòrnia, on jo vivia en aquell moment. Les notícies procedents de Wuhan (Xina) que apareixien en els telenotícies ho feien de manera menor i anecdòtica. Els països occidentals tractaven el coronavirus com a la grip aviària de principis d’aquest segle: alguna cosa que passava lluny, i que probablement no ens afectaria. ¡Però mira que ràpid construeixen hospitals els xinesos!

¿Això va despertar els dubtes?

Sí, em va fer més por que una pedregada. Els xinesos són bons construint ràpid, però construir un hospital en 10 dies semblava una urgència incompatible amb el que semblava que era un virus lleu. Però el moment clau va ser quan el virus va començar a aparèixer a l’Iran, a Corea del Sud, i després a Itàlia. Una cosa és un virus local, que un sol país pot controlar o no. Una altra molt diferent és un virus intercontinental. N’hi havia prou que un país no ho controlés perquè tinguéssim una pandèmia.

I llavors es va començar a preocupar.

Em vaig posar a mirar els números. Primer, tranquil·lament, però com més aprenia del tema, més lívid em posava. El virus era bastant letal i s’estava escapant. Si projectes això al futur, era fàcil preveure que si no es feia res moririen desenes de milions de persones. Així que vaig començar a analitzar dades i a compartir-les amb amics en xarxes socials. Com més compartia, més em preguntava la gent la meva opinió, i més estudiava el tema. Va passar a ser la meva tercera ocupació, després de les meves feines com a executiu de tecnologia i com a pare de tres fills.

¿Quin creu que va ser el seu encert més gran en aquesta anàlisi prospectiva?

Ajustar el pronòstic del que passarà basant-me en dades, sense idees preconcebudes. Quan veus que cada infectat infecta al seu torn a 2,7 persones i que mor més o menys l’1% dels infectats, saps que serà una pandèmia. Quan la majoria de països demostren que són incapaços de parar el virus intel·ligentment, saps que han de confinar. Quan et diuen que els virus respiratoris no es transmeten per aerosols, però veus casos com els d’un restaurant, un autobús, o una oficina, en què els aerosols són l’explicació més lògica, entens que probablement sí que es transmeti per aerosols. Quan et diuen que no se sap si les mascaretes funcionen, però si tots els països que han controlat el virus les utilitzen, intuïtivament funcionen, els tests mecànics proven que funcionen, i no costen gairebé res, saps que s’han de fer servir. Quan arriba una nova variant i la gent et diu que «els virus solen reduir la letalitat al llarg del temps», però saps que amb la grip de 1918 no va ser el cas inicialment, i que molts virus es reforcen inicialment, saps que l’arribada de les variants probablement sigui una mala notícia. El covid ha sigut únic perquè era nou per al món sencer; ningú era un expert, però les dades estaven a l’abast de tots.

¿I en quina predicció creu que va fallar?

No tant en prediccions com en conjectures. Quan vaig proposar «El martillo y la danza», la idea era que el martell inicial seria prou temps perquè els països aprenguessin a «ballar» ràpidament. Per mi no era difícil: hi havia països com Corea del Sud o Taiwan que ho havien fet molt bé i que publicaven tot els detalls de com ho havien aconseguit. N’hi havia prou amb llegir-ho i reproduir-ho als nostres països. Però com que els va funcionar el martell, no es van prendre amb prou urgència la dansa, i al final hi va haver molts més confinaments dels necessaris. Tampoc m’esperava que els governs, després d’adoptar amb entusiasme els confinaments, ni es plantegessin alternatives molt més raonables, com ara confinament només per a infectats i els seus contactes. Una de les suposicions clau va ser que el martell funcionaria per sufocar la primera onada, cosa que donaria temps per aprendre a conviure amb el virus. Però en moltes economies emergents, el martell no va aconseguir sufocar la primera onada. Generalment, això va passar en països que tenien zones urbanes molt denses i pobres, on la gent havia de sortir al carrer per menjar i treballar, i s’emportava el virus de tornada a casa.

¿I ara?

Hi ha molts factors que han canviat la situació en els últims mesos. Gairebé el 90 per cent de la població està vacunada a Espanya, i la vacuna continua reduint la majoria del risc de mort, al voltant del 90%. La majoria dels que no estan vacunats són nens, que amb prou feines es veuen afectats per la covid. A més, la variant òmicron mata molt menys: fins a un 90 per cent menys que la delta. Aquesta variant és imparable, per l’alta transmissibilitat i l'escapada immunològica. Després d’òmicron la immunitat serà encara més alta: combinant el 90 per cent de vacunats amb totes les infeccions, més del 95 per cent de la població tindrà immunitat. A això sumi que arriba el tractament Paxlovid, que redueix entre un 90 per cent i un 100 per cent les morts per covid. Separats, cada un d’aquests factors són importants. Junts, són una onada imparable: la pandèmia s’acabarà amb el final de l’onada d’òmicron.

¿I la possibilitat que aparegui una nova variant?

És improbable que aparegui aviat una nova variant molt agressiva, ja que òmicron té un avantatge per reproduir-se a la part alta del tracte respiratori. Un virus més virulent hauria de tornar a reproduir-se eficientment als pulmons, però d’alguna manera hauria de continuar reproduint-se millor del que ho fa òmicron a la part alta del tracte respiratori. És improbable.

¿Creu que la resposta ha sigut prou ràpida?

Em pensava que ho seria més. D’una banda, es podria haver parat la pandèmia en set setmanes, com van fer Corea del Sud o Taiwan. De l’altra, sempre vaig pensar que una solució arribaria en qüestió de mesos, no anys, com vaig predir al meu article: hi havia moltes incerteses, però pensar que ni una sola empresa farmacèutica fos capaç de trobar una vacuna o tractament en anys, amb la quantitat de diners en joc, em semblava poc probable.

¿En aquests dos anys, quines lliçons ha extret de tot el que ha passat?

La principal, que els sistemes que tenim de presa de decisions públiques no funcionen. La política va a ritme de tortuga i la informació, a la velocitat de la llum. El meu article va arribar abans que la majoria de governs prenguessin cap decisió, i això evidenciava que una persona podia fer una anàlisi més ràpida que un govern. Hem vist debats, com el de les mascaretes, en què els governs no tenien cap iniciativa. Hi havia informació accessible per resoldre la pandèmia ràpidament, però no sabien reaccionar amb aquesta celeritat.

Notícies relacionades

La infecció per covid en l’embaràs augmenta els casos de retards cognitius

La prova de foc de les madrastres

Pensàvem que la covid canviaria d’alguna manera el món, però tornem a escenaris de guerra a Europa.

La guerra canviarà actituds internacionals, però la covid canviarà l’estructura de la societat, principalment en el treball en remot. Moltes famílies nuclears tornaran a viure a prop dels avis, les petites ciutats es revitalitzaran, les empreses que no contractin treballadors en remot no seran competitives, augmentarà la desigualtat perquè els que treballin en remot per a multinacionals guanyaran més que els altres, i es reforçaran els llaços en zones del mateix fus horari, com per exemple Europa i l’Àfrica.