El misteri de la maleta amb rodes: el fet de creure que era ‘de noies’ va retardar dècades la seva invenció

Han sigut alguns els economistes i investigadors que, durant anys, s’han preguntat pel misteri de la maleta amb rodes. ¿Per què, si la roda existeix des de fa mil·lennis i les maletes modernes, des de finals del segle XIX, els humans no vam ser capaços d’ajuntar-les fins fa tot just cinquanta anys?

Katrine Marçal és una escriptora i periodista sueca que, documentant-se per al seu últim llibre, va desenvolupar una teoria nova: les maletes amb rodes no es van popularitzar abans perquè eren considerades un objecte femení. Un home de veritat podia carregar la seva maleta per les nanses i sense necessitat de rodetes que l’ajudessin.

Fa temps que Marçal, de 38 anys, estudia la relació entre l’economia i el patriarcat. En el seu primer llibre, ‘¿Quién le hacía la cena a Adam Smith’, va explorar la invisibilitat de la tasca femenina en el pensament econòmic clàssic. A ‘La madre del ingenio’, publicat l’any passat i acabat de traduir a l’espanyol, repassa la història de la innovació amb una mirada feminista.

A través de diversos exemples —el caminador, la paella amb tefló i fins i tot els cotxes elèctrics— conclou que els estereotips de gènere retarden, de vegades durant centenars d’anys, els progressos tecnològics.

EL PERIÓDICO DE ESPAÑA parla amb ella per videoconferència en la seva visita a Espanya per fer promoció.

PREGUNTA. ¿Com va descobrir que la popularització de la maleta amb rodes es va retardar tants anys perquè es considerava femenina?

RESPOSTA. Havia sentit a parlar del misteri, de com era possible que enviéssim l’home a la lluna abans de posar rodes a les maletes. Estava mirant un munt d’exemples, que és el que fas quan comences a escriure un llibre, i vaig trobar fotos de dones portant maletes amb rodes molt abans de 1972 [la data en què l’inventor ‘oficial’, el nord-americà Bernard Sadow, va registrar la seva patent].

A partir d’allà, no em va portar gaire temps. Hi ha cites de Bernard Sadow dient que hi havia resistència al producte per la seva naturalesa de gènere. Vaig entrevistar alguns periodistes de viatges de l’època i m’ho van confirmar. No va ser difícil, simplement em va fer gràcia adonar-me que ningú ho havia vist abans. Això demostra que no estem acostumats a mirar a la innovació amb perspectiva de gènere. Quan ho fas t’adones de coses com aquesta.

P. ¿Com havien resolt el misteri altres pensadors? El llibre cita el Nobel d’economia Robert Shiller i l’investigador Nicholas Taleb.

R. Explicacions anteriors parlaven de la pressió de grup: si la gent no porta maletes amb rodes, ningú vol ser el primer. D’altres han dit que tendim a buscar solucions a problemes molt complexos, com anar a la Lluna, i ens oblidem de coses tan senzilles com posar rodes a les maletes. I també hi ha qui afirma que no gaire gent viatjava amb avió fins passats els 70, així que assumeixen que la maleta només va poder triomfar a partir de llavors. I jo crec que en part és així, però que també hi havia resistència de gènere.

***

Sadow, l’inventor oficial de la maleta amb rodes, era un senyor de Massachusetts que als anys 70 treballava com a vicepresident en l’empresa de maletes US Luggage. En aquell temps els aeroports disposaven de botons que s’ocupaven de l’equipatge a canvi de diners. Un dia, tornant de viatge, Sadow no va voler buscar botons i va carregar ell mateix amb les seves maletes. Va observar un home movent una màquina sobre una tarima amb rodes i va tenir la seva gran idea. La patent data del 4 d’abril de 1972.

Mentre escrivia el seu llibre, la periodista sueca no només va veure fotografies antigues de dones carregant maletes sobre rodes. També va descobrir publicitat en la premsa britànica dels anys 40 d’un producte similar, una cosa així com un «grum portàtil», dirigida essencialment a dones. «Però era un producte molt de veta i massa barat per a les dones angleses que no va prosperar», escriu Marçal. «Que un producte per a dones pogués fer la vida més fàcil als homes no era una idea que el món estigués a punt per concebre llavors».

Altres informes sobre el ‘misteri’ han recopilat més versions de la maleta amb rodes anteriors a 1972, com la d’una senyora alemanya als 40, la d’un altre home nord-americà el 1947 i la d’un pintor iugoslau als 50. Però la prova definitiva per Marçal són les declaracions de l’inventor oficial.

En una de les poques entrevistes que va donar, Sadow va explicar que cap cadena de grans magatzems li comprava la idea perquè cap home volia portar maletes amb rodes.

«En aquell moment, imperava un esperit masculí», va dir Sadow. «Els homes solien portar l’equipatge a les seves dones. Era... el més natural, suposo».

Després de la maleta de rodes, Marçal dedica un capítol als cotxes. Explica que Bertha Benz, la dona de Karl Benz, el creador del primer vehicle amb motor de combustió, va ser la primera persona a fer un viatge llarg amb la invenció del seu marit, malgrat que després s’instal·lés la creença que les dones no estaven capacitades per conduir cotxes.

D’aquesta assumpció va sorgir la divisió del mercat per tipus de motor. A principis del segle XX els cotxes elèctrics no només existien, sinó que suposaven més d’un terç del mercat a Europa i els Estats Units. Però per les seves característiques van acabar sent ‘de noies’.

«Els cotxes que funcionaven amb gasolina eren poc fiables. Difícils d’arrencar i molt sorollosos [...] eren màquines virils per viatjar a tota velocitat, cotxes que podien portar-te lluny de casa. Era el cotxe de l’aventurer. I l’aventura, com ja sabem, és per als homes», escriu Marçal. «Aviat va sorgir la idea que el cotxe elèctric era més ‘femení’. Es percebia com el successor més natural de la calessa estirada per cavalls».

La mateixa dona de Henry Ford, Clara Ford, conduïa un cotxe elèctric.

«Era una saleta de luxe sobre rodes, un saló motoritzat en el qual podia donar la benvinguda a les seves amigues mentre feien un volt tranquil·lament per la ciutat. El vehicle de Clara Ford no disposava de volant, sinó que ella governava el vehicle des del darrere, utilitzant dues canyes de timó [...] El cotxe tenia gerros integrats per a flors i espai perquè tres dames hi viatgessin còmodament. Les estacions de càrrega per a cotxes elèctrics aviat van començar a brollar als districtes comercials de les grans ciutats dels Estats Units perquè les dones riques poguessin carregar el cotxe mentre compraven».

La publicitat dels cotxes elèctrics de l’època dona compte d’aquesta descripció que fa l’autora.

***

PREGUNTA. ¿És culpa del patriarcat que avui no conduïm tots cotxes elèctrics?

RESPOSTA. No va ser la principal raó. Hi havia problemes amb les bateries i altres aspectes. Però, en darrer terme, hi va haver factors culturals que ho van provocar. I un d’aquests factors va ser el sexisme: l’assumpció que un cotxe que era més lent, més segur i més confortable era necessàriament un cotxe per a dones. I que, si era per a dones, els homes no el voldrien.

Sota aquesta assumpció es van crear dos mercats: un per a homes, de gasolina, i un altre per a dones, l’elèctric. No tenia gaire sentit, perquè els cotxes eren cars i les famílies només se’n podien permetre un.

P. ¿Coneixia aquest cas abans d’escriure el llibre?

R. Jo sabia que els cotxes elèctrics feia cert temps que estava entre nosaltres. No recordo com vaig caure en això, però ho vaig trobar interessant i vaig pensar que era estrany, perquè ara es parla molt de cotxes elèctrics. Vaig creure que aquesta història havia de ser més àmpliament coneguda.

P. ¿Quina és la percepció dels cotxes elèctrics avui dia? Elon Musk els ha masculinitzat, ¿no?

R. Sí, ara són molt masculins. De fet, avui dia més homes que dones condueixen cotxes elèctrics. Això és en part perquè són molt cars. També crec que té a veure amb el màrqueting. El Tesla és un cotxe molt masculí, no té espai per a flors com els d’abans.

P. Les dades solen apuntar que les dones utilitzen més el transport públic que els homes, que van més amb cotxe.

R. Sí, de fet els cotxes elèctrics es plantegen com a solució al canvi climàtic. I és clar que són millors que els de combustió, ¿però què hi ha del transport públic?

P. ¿Quins altres invents ens podem estar perdent per culpa dels estereotips de gènere?

¡Moltíssims! Un percentatge molt petit de la inversió va a empreses de dones. Jo soc de Suècia, un país famós per les seves polítiques d’igualtat de gènere. Però és igual: quan parlem de la inversió de capital risc, a Suècia només l’1% es dirigeix a dones. Al Regne Unit és una mica millor, però similar. A Europa, els equips formats només per homes capturen el 91% de tota la inversió. La innovació, que se suposa que és la que ens porta coses noves, està totalment dominada per homes. I allà és on perdem idees com la maleta amb rodes i el cotxe elèctric. Per això vaig voler escriure aquest llibre.

P. Explica el cas d’Aina Wifalk, la dona sueca que va inventar el caminador. No va demanar diners per finançar-lo perquè ni tan sols va valorar que l’hi deixessin. Però en canvi parla del món de les influencers, dones que estan fent un gran negoci venent prescripció, maquillatge, roba...

R. Sí, va en la direcció correcta. Però, igualment, els homes reben més del 90% dels diners a tot arreu. En els mitjans es parla molt d’emprenedoria femenina, però no es trasllada a la inversió.

Les dones són superspoderoses com a consumidores. Influeixen el 80% de les decisions sobre consum. El mercat hauria de tenir això en compte, però continua entossudit a marcar diferències de gènere.

P. Va ser la dona del fundador de Tefal [Colette Grégoire] la que va tenir la idea de recobrir les paelles amb tefló, però ell va ser qui la va monetitzar. ¿Com d’habitual creu que és això?

R. Sí, i a ell li va anar molt bé. Aquesta és una història típica en la història de la innovació. Durant molt temps les dones no podien registrar patents, havien de fer-ho en nom dels seus marits, així que són literalment invisibles. No pots trobar-les. En aquesta història, almenys la coneixem.

P. No esmenta el món de l’alta cuina. ¿Hi va pensar mentre escrivia?

R. Sí. Tinc una ‘newsletter’ i vaig escriure sobre això fa uns mesos. Cuinar sempre ha sigut vist com una habilitat femenina, però l’alta cuina és ultramasculina. És un bon exemple de com quan alguna cosa escala tendeix a no considerar-se femení. Perquè si les dones fan alguna cosa, ho fan naturalment, plenes d’amor. Però quan ho fan els homes es torna tècnic, qualificat i performatiu.

El problema és que la lògica econòmica dicta que, si fas alguna cosa per amor, ¿per què hauries d’estar ben remunerada? I que si és una cosa qualificada i supertècnica, com passa amb l’alta cuina, ha d’estar molt ben pagada.

P. Finalment, apunta diverses idees sobre el futur del treball, l’arribada dels robots i les tasques que aquests reemplaçaran. Respecte als robots netejadors diu, per exemple, «¿qui voldria que la tecnologia resolgués problemes que continuen sent invisibles quan les dones se n’ocupen de manera gratuïta?»

R. Crec que quan els economistes miren d’analitzar quins treballs seran reemplaçats per màquines, hi ha diferències de gènere. Hi ha un munt de treballs ocupats per dones, com l’atenció i la neteja, que és bastant difícil que una màquina faci. Això significa que, probablement, les màquines deixin sense feina més homes que dones. No ho sabem, però és un escenari interessant. I és una cosa que ja va passar en la primera revolució industrial: van ser els homes, principalment, els que es van quedar sense feina, i això va crear moltes tensions en la societat.

N’hem de ser conscients. ¿Què passa si ens toca ensenyar milers d’homes a l’atur a treballar com a cuidadors? Serà complicat. Necessitem pensar en la tecnologia i en el seu impacte al mercat laboral des d’una perspectiva de gènere.

Notícies relacionades

El ‘top manta’ es dispara a Catalunya: 139.200 falsificacions requisades valorades en 26 milions d’euros

El programa educatiu antibullying 'Somos Únic@s' de la Fundación ColaCao arriba a Secundària

P. ¿I no hi ha ningú que ho estigui fent?

R. Alguns economistes diuen «sí, això passarà, veiem que els homes podrien tenir més atur que les dones». Però després no diuen res més sobre això.