Tijana Poštić: «La pandèmia no és comparable amb la guerra; a casa esteu segurs, jo vaig haver de fugir»

Felicitats pel premi. Estic molt agraïda però, per desgràcia, històries com la meva n’hi ha milers. Jo quan vaig arribar a Igualada vaig tenir els mateixos drets que la resta de nens d’aquí. N’hi ha molts que no tenen aquestes oportunitats, hi ha nens que moren al mar... Agraeixo als que treballen cada dia salvant vides i oferint aquestes oportunitats. Respecte a la feina durant la pandèmia, el reconeixement és a tot el meu equip.

Va néixer a Sarajevo el 1982. La meva infància va ser perfecta, fins a la guerra. Vivíem al centre de la ciutat, els meus pares tenien bons llocs de treball, ens n’anàvem de vacances... no ens faltava de res. Quan tenia 10 anys va esclatar el conflicte dels Balcans, el meu germà acabava de néixer. Vam viure sis mesos de la guerra.

¿Què en recorda? D’un dia per l’altre van confinar la ciutat. Tot es tanca i comencen els bombardejos, els trets... Mai em trauré el soroll de l’alarma antiaèria. Hi havia dies que només podies menjar pa perquè no hi havia res més. Els meus pares em van mantenir al corrent del que volien fer i preníem les decisions junts. Jo deia «que sigui el que hagi de ser però estiguem junts. Si no podem anar-nos-en tots no fa falta que ens n’anem». Als meus pares els va tocar decidir que la meva mare ens agafés a mi i al meu germà i ens n’anéssim. Els homes ho tenien prohibit, per anar al front.

Aquell comiat... És de les pitjors coses he viscut (plora). L’última nit vam dormir els quatre junts i em va passar pel cap la sensació que era l’última vegada que estava amb ell. Ens va demanar que ens emportéssim els àlbums de fotos, les gravacions casolanes... Gràcies a això les hem pogut conservar. Ens vam acomiadar davant de casa perquè el meu pare no es va veure capaç d’anar fins a l’estació. Tinc aquella imatge gravada. Ell dret a la porta i jo mirant-lo pel vidre del maleter amb el cotxe en marxa.. 

¿Se’n van anar amb cotxe? Fins a Belgrad. Vam sortit amb els tancs i la Creu Roja. Mil hores de camí per carreteres secundàries, ports de muntanya.. La meva mare anava conduint i jo canviant els bolquers al meu germà i donant-li menjar. A Belgrad la meva mare va intentar trobar feina però hi havia molta immigració i era molt difícil. I a Espanya acollien refugiats. Els diners estalviats s’anaven acabant i ens en vam anar sense poder parlar amb el meu pare...

¿No podien parlar amb ell? Es van tallar les comunicacions, la llum, l’aigua, el gas... Ens escrivia cartes però tardaven dos mesos. De vegades podíem trucar per satèl·lit cinc minuts però era molt difícil. En la guerra tot deixa de funcionar. Es para el món. 

¿Com va ser l’arribada a Barcelona? Vam baixar de l’avió i els periodistes es van emportar la meva mare a fer-li una entrevista. Hi havia molts flaixos, i jo amb una por terrible de no trobar-la. Després vam anar a una casa de colònies, l’Eucaria, amb vuit famílies més.

Els principis no són fàcils. Quan vam anar a l’escola, als nens els van explicar que fugíem de la guerra i al pati, al principi i amb bona fe, ens miraven com a bèsties rares. Va bastant dur. El pitjor va ser la mort del meu pare. Un mes després d’arribar, just abans de Nadal... Ens ho va explicar el meu avi. Vam aconseguir que evités el front i treballava a la Creu Roja repartint menjar. Però li va caure una bomba. Vaig pensar, ¿i ara què serà de nosaltres? Era un moment d’incertesa i el més important que tenia acabava de desaparèixer. El que he passat és una putada. Tant de bo no hagués hagut d’anar-me’n de casa meva ni canviar la meva vida. És que jo a Sarajevo estava bé. Ho tenia tot.

També va venir la seva àvia... La meva mare tenia tres feines alhora perquè no ens faltés de res i la meva àvia es feia càrrec de nosaltres. Després ella va poder convalidar el títol d’infermera i va començar a treballar a l’hospital d’Igualada. Jo i el meu germà anàvem a l’escola... Sempre vam pensar a tornar, però ho anàvem posposant. Que si la postguerra serà molt dura. Que si hem d’acabar l’escola, l’institut, la universitat... Al final acceptes que la teva vida i la teva família són aquí. Allà només ens quedaven coses materials. Em va costar, però vaig acabar demanant la nacionalitat espanyola.

I ara és la directora d’infermeria de l’hospital d’Igualada. Vaig començar a l’hospital mentre estudiava, com a auxiliar. El 2013 em contracten d’infermera, el 2016 vaig ser supervisora al torn de nit i el desembre del 2018 em nomenen directora d’infermeria. I un any després arriba la covid...

Van tenir el primer gran brot de Catalunya... Vam fer el que vam poder amb els recursos que teníem. No hi havia protocols, tot anava sobre la marxa. Pensàvem que estàvem preparats, al febrer vam fer reunions, plans de contingència... Quan ens va arribar el brot, en tres dies vam esgotar el pla. Comences a improvisar i no pots recórrer a ningú. No podíem fer PCRs, els circuits estaven per fer... No ens imaginàvem un col·lapse tan ràpid i important. Vam desmuntar l’hospital i vam crear protocols i circuits en 24 hores. La malaltia anava per davant nostre, treballàvem de forma reactiva, no hi arribàvem. I el diagnòstic era sentència de mort. 

¿Haver patit totes les penúries de la guerra la va ajudar a encarar aquest col·lapse en la pandèmia? Són coses diferents. Jo crec que de tot s’aprèn, s’han de treure coses positives de la vida. I segur que m’ha influït. De la pandèmia vaig aprendre que l’important és el factor humà, per molt bones instal·lacions que tinguis. 

¿I de la guerra? A ser fort i superar-se, suposo. No té res de bo una guerra. En el meu cap no cap ni un motiu que la justifiqui. No hi ha res que justifiqui la pèrdua d’una sola vida.

¿Què pensa quan es parla de la pandèmia com una guerra? Jo he viscut les dues coses i no és comparable. No poder sortir al carrer perquè hi ha un bombardeig, que hi hagi un franctirador que et dispara... Confinar-se és molt dur, però a casa teva et senties segur. En una guerra, no. Ni a casa teva, ni enlloc. Jo vaig haver de fugir.

¿Com estan ara a l’hospital? Els equips estan molt cansats. Com a la resta de centres, falten professionals, estem en ràtios molt justes... Avui tenim de baixa 11 infermeres, però la planta de covid és plena i el 90% de la nostra uci són coronavirus. Ens preocupa com podem suplir personal si això continua a un ritme tan elevat. Les institucions han de cuidar les persones que han fet front a tot això, hem d’atendre tota la població que ens necessita. 

Notícies relacionades

La cirurgia plàstica arrasa entre els aspirants MIR

L’Ana Julia va rebre a la presó regals dels funcionaris a canvi de sexe

¿Els cuiden? S’han accelerat millores, però encara queda camí per fer. Reconeixement, salaris, condicions de treball... ¿Què farem si les futures generacions no volen dedicar-se a això?

¿Què pensa de ‘gripalitzar’ la covid a la primavera? Els sanitaris ho vivim amb por. Hi haurà més contagis, més positius... i la pregunta que ens fem és: ¿el sistema sanitari aguantarà?