Dones trans i esport d’elit: el repte de conciliar identitat i ‘fair play’

L’esport d’elit necessita abordar la inclusió de les dones transgènere en les competicions esportives femenines, una qüestió complexa en què s’han de conciliar el dret a la identitat i a la no discriminació de les esportistes i el joc net, entès com la igualtat d’oportunitats de les participants.

El debat està a sobre la taula i és objecte de fortes polèmiques. El Comitè Olímpic Internacional acaba de fer un pas endavant a favor de la inclusió en l’esport, tot i que són les federacions internacionals les que tenen l’última paraula. La profunditat del debat és tan gran que porta a qüestionar fins i tot la concepció binària de l’esport, aquella que divideix la competició en les categories masculina i femenina.

No hi ha solucions úniques: hi ha qui advoca per negar la participació de les esportistes trans en competicions femenines al considerar que tenen superioritat física i deixen en desavantatge les seves companyes i qui sol·licita la integració de tota aquella persona que se senti dona. Al mig, veus que demanen un estudi cas per cas i d’altres que suggereixen superar les categories sexuals a favor d’altres divisions més afinades que tinguin a veure amb la mida o el pes.

Cinc experts han analitzat les múltiples arestes d’aquesta qüestió per a ’El Periódico de España’.

«És un debat molt complex, perquè afecta una cosa molt important. L’esport es regeix per les seves pròpies estructures en les quals el binarisme ha estat, està i estarà sempre present», assevera la professora de la Universitat de Vigo, exatleta i assessora del COI María José Martínez Patiño.

«Hem de ser sensibles al coneixement que produeix tants anys d’alta competició. No estic en contra de la inclusió, advoco per anar cas per cas. [...] Hem de ser molt respectuosos, anar molt amb compte amb el que es fa. És necessària una reflexió meditada, assossegada i coherent», sol·licita.

¿Limitar els drets?

«La protecció de la integritat de les competicions esportives condiciona la participació de les esportistes transgènere i intersexuals», reconeix la professora de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de la Universitat Carles III de Madrid i experta en diplomàcia esportiva Carmen Pérez. «La pregunta és si el dret a participar en una competició és absolut o es pot limitar si hi ha bones raons».

«No ho tinc clar, tinc dubtes. D’una banda hi ha el dret que –les dones trans– competeixin i s’integrin a la competició amb la seva identitat sentida, com a dones, i a l’altre costat de la balança hi hauria la integritat de la competició entesa com la igualtat de les participants», sosté.

Tractant-se de persones que no s’identifiquen amb el sexe que els va ser assignat per naixement, són les seves característiques físiques les que es tenen en compte per assignar-los una competició determinada. En el rerefons de les reticències a la seva inclusió, explica la professora, és subjacent la idea que pot perjudicar la resta d’atletes.

Pérez destaca que la segregació per sexe té una raó de ser biològica, ja que «el desenvolupament dels homes és superior en potència, força i velocitat al de les dones. El ‘fair play’ pretén que es competeixi en les mateixes condicions, que ningú adquireixi un avantatge injust respecte a la resta de competidors. L’esport és força, és velocitat i és resistència i cal pensar en la resta de participants que puguin estar en inferioritat de condicions».

La necessitat de garantir la igualtat d’oportunitats dels esportistes ha sustentat la decisió de segregar la competició per sexes.

Al centre, el nivell de testosterona, molt superior en homes i que s’ha utilitzat per reglamentar les competicions i històricament ha condicionat fins i tot la participació de dones cisgènere (nascudes amb òrgans sexuals femenins).

La professora universitària remarca que la testosterona adquireix un protagonisme especial pel suposat avantatge competitiu que atorga, però les autoritats esportives no veuen de la mateixa manera altres avantatges com pugui ser la síndrome de Marfan –que desenvolupa extremitats més llargues– o el desenvolupament físic especial d’esportistes com ara Miguel Indurain i Michael Phelps. El sexe i el gènere influeixen en aquests judicis.

Martínez Patiño considera que no es pot establir una «porta oberta per a tothom», ja que generaria problemes. La investigadora apunta que la testosterona i l’entrenament físic que s’ha produït com a home, abans d’una transició de gènere, deixa empremta. I no és igual el cas d’una dona trans que comença a entrenar-se una vegada ha transicionat.

Es refereix al cas de la nedadora nord-americana Lia Thomas, que va competir en categories universitàries masculines abans de sotmetre’s a un tractament per baixar els seus nivells de testosterona i canviar de sexe. Thomas ha obtingut el millor temps de la temporada en categoria femenina. L’experta creu que això ha influït en el seu rendiment superior.

«A l’esport femení li ha costat molt arribar on és, sé que costa moltíssim millorar l’acció esportiva, sigui d’un esport individual o col·lectiu. Sé com costa millorar una centèsima o un centímetre o un segon», assegura.

A favor de la inclusió

Poc abans d’acabar el 2021, el COI feia públic el seu nou marc sobre l’equitat, la inclusió i la no discriminació per motius d’identitat de gènere i variacions de sexe. En aquest marc, renunciava a regular els criteris d’elegibilitat per a cada esport, que han de definir les federacions internacionals, però establia els principis sobre els quals han de pivotar les regulacions: inclusió, prevenció del mal, equitat, no discriminació, no presumpció d’avantatges, aproximació basada en les evidències i en l’opinió del grup d’atletes que afectaria negativament la regulació, primacia de la salut i de l’autonomia corporal i dret a la privacitat.

Per exemple, World Athletics –la federació internacional d’atletisme–, ha establert que poden competir dones transreconegudes per llei com a tals i que hagin reduït el seu nivell de testosterona en sang per sota de 5nmol/L/L. La FIFA encara no ho ha regulat i la federació de rugbi ha prohibit la participació d’aquest col·lectiu.

Des de l’Agrupació Esportiva Ibèrica LGTBI+, el seu president, Víctor Granado, sosté que la inclusió de les dones trans és un assumpte de justícia i equitat i denuncia la discriminació que pateixen i que apareguin sempre com a sospitoses de tenir avantatge, de fer trampa o de posar en perill la netedad i l’equitat de les competicions.

«Hi ha multitud d’estudis que diuen que la testosterona no és l’únic biomarcador. És un debat interessat, amb posicions extremes que perden de vista els drets humans de les persones trans. Que tot un col·lectiu sigui exclòs de la pràctica esportiva és un acte discriminatori», emfatitza Granado.

El president d’ADI LGTBI+ rebutja el prejudici de què totes les dones trans competeixen amb avantatge, i posa sobre la taula el fet que hi ha moltes persones que tenen avantatge esportiu, per exemple els esquerrans en l’esgrima, i no es prohibeix la seva participació en les competicions: «No totes les característiques de bon rendiment esportiu són imputables a la pubertat masculina ni són il·legítimes».

«¿Què semblaria l’estudi detallat de qualsevol esportista africà negre amb especial dotació per a determinats esports, per decidir si té un avantatge relatiu o absolut i es determinés excloure’l de la competició, per exemple a Usain Bolt?», es pregunta.

Granado fa una crida per superar les categories binàries en l’esport a favor de competicions mixtes o de categoritzacions inclusives que tinguin en compte el pes o la mida en lloc del sexe, per exemple. «Aquestes realitats estan posant en qüestió el sistema, que falla. No es tracta de fer buit unes persones, sinó utilitzar els drets humans de les persones trans per repensar l’esport d’una altra manera», suggereix.

Per la seva banda, el professor de Filosofia del Dret de la Universitat Pompeu Fabra Alberto Carrio assegura que «les dones trans són dones i han de poder competir en igualtat de condicions que la resta de dones». «¿Això vol dir que no hem de preservar la igualtat en la competició? Sí que ho hem de fer, estic d’acord amb la idea del COI que hem d’estudiar cas per cas perquè no hi hagi una desproporció».

Insta a regular perquè no es posin altres dones en desavantatge ni es vegin perjudicades, tot i que destaca que en la gran majoria dels casos no es produeix un desavantatge competitiu perquè hi participin dones trans.

Carrio rebutja la idea que hi hagi esportistes que canviïn de sexe per poder guanyar: «És una barbaritat. Algú es canvia de sexe perquè té aquesta necessitat personal, perquè se sent així. Entenc que si una persona és trans i porta una vida trans perquè se sent millor amb la seva identitat, també ha de sentir-se així en l’esport», exposa.

L’expert de la Pompeu Fabra creu que caldria actualitzar mesures perquè no es produeixin danys en esports com el rugbi o la boxa i alhora rebutja mesures radicals i invasives al cos d’aquestes dones trans.

«Almenys s’ha visibilitzat, hem aixecat el tabú. Fa deu anys simplement t’expulsaven d’un esport, i ara estem en condicions de donar primacia a la salut de les persones trans, respectar la seva privacitat i la seva dignitat com a persones, i estem a favor del que menys problemes pugui causar, estudiar els avantatges competitius que poden tenir en la competició», conclou Carrio.

En el «no»

A diferència de Carrio, el catedràtic de Filosofia del Dret de la Universitat Autònoma de Madrid Pablo de Lora no és partidari de la participació de dones trans en competicions esportives femenines: «La segregació per sexe obeeix a circumstàncies biològiques que tenen a veure amb el ‘fair play’ i, en alguns esports, amb la seguretat de les participants».

De Lora assegura que hi ha evidència que en el rubgy, o en els esports de combat, les diferències de mitjana en la intensitat dels cops o placatges són massa acusades per assegurar no només una competició equitativa, sinó també segura.

Aquest catedràtic, igual com Martínez Patiño, demana diferenciar entre aquelles persones trans que s’han sotmès a tractaments que han modificat de manera significativa els seus atributs fisiològics i les seves capacitats esportives de les que no han reduït els seus nivells de testosterona.

Al seu parer, la generalització de la participació de dones trans en les competicions tindria una «força desmotivadora enorme» per a la resta de dones i provocaria que es ressentís la visibilització de les capacitats femenines.

De Lora incideix en el fet que les persones trans poden participar en competicions esportives professionals, «és una trampa semàntica parlar d’inclusió; la qüestió no és la inclusió, és la inclusió en la categoria que elles desitgen independentment de les seves dades biològiques. Els esportistes trans no n’estan exclosos», precisa.

I explica que hi ha un corrent que proposa crear una tercera categoria esportiva de persones trans.

Avenços significatius en l’última dècada

Malgrat la controvèrsia, la tendència cap a un esport més inclusiu i respectuós és innegable. Fa molt poc temps, fins al 2015, el Comitè Olímpic Internacional exigia que els esportistes transsexuals s’haguessin sotmès a una operació de canvi de sexe per participar en competicions. A partir del 2015, va canviar aquest requisit per passar a controlar el nivell de testosterona de les esportistes trans.

Notícies relacionades

El cervell necessita entre 8 i 14 dies per desconnectar per vacances: «Descansar no és un caprici, és una necessitat psíquica»

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

En els Jocs Olímpics de Tòquio va competir per primera vegada una dona trans, Laurel Hubbard, en halterofília.

El 2019, el Consell de Drets Humans de l’ONU exhortava els estats a vetllar perquè les pràctiques esportives fossin compatibles amb aquests drets i s’abstinguessin d’adoptar aquelles que obliguessin nenes dones a sotmetre’s a tractaments mèdics innecessaris i vexatoris per poder participar en competicions, així com a acabar amb aquelles que conculquessin el dret a la integritat física i l’autonomia personal.