Escoles infantils: quan el nivell de renda impedeix una educació de 0 a 3 anys

Només quatre de cada deu nens menors de 3 anys accedeixen a Espanya al primer cicle d’educació infantil, una etapa educativa determinant, però marcada per la desigualtat i encara molt lluny de la universalització.

Les famílies espanyoles assumeixen una bona part del cost d’aquesta educació (més del 40%, quan la mitjana europea està en el 25%), cosa que penalitza les que tenen menys recursos i fa que una majoria dels petits escolaritzats entre els 0 i els 3 anys pertanyin a classes mitjanes i altes.

Així, es dona la paradoxa que aquesta educació contribueix a eliminar desigualtats, a millorar la salut i la trajectòria acadèmica dels infants i facilita la participació de pares i sobretot de mares en el mercat de treball, però les seves portes encara estan tancades per a les unitats familiars humils. L’accés a places gratuïtes només està assegurat per a famílies amb nivells de renda molt mínims.

Educació primerenca

El Govern impulsarà la creació de més de 65.000 places públiques i gratuïtes, però la inversió encara és insuficient per garantir que qualsevol infant tingui accés a una plaça assequible. ‘El Periódico de España’, diari pertanyent al mateix grup editorial que aquest mitjà, ha realitzat una radiografia de l’educació de 0 a 3 a Espanya, en què destaca com la inequitat defineix el sistema i llasta els beneficis que aquesta formació primerenca té en els més petits.

«Som un dels països d’Europa on més despesa educativa recau sobre les famílies. Actualment qui està accedint al primer cicle d’educació infantil a Espanya són infants de classes mitjanes i acomodades. És important incidir en les desigualtats de renda. L’educació infantil representa coses molt diferents per als infants de llars vulnerables que per als de classes acomodades. Per als nens de llars en risc de pobresa és clau per trencar el cicle de la pobresa i garantir-los un bon futur professional i vital», afirma l’economista i cofundadora de Knowledge Sharing Network Elena Costas.

«Cal reconèixer el dret a l’educació infantil de proximitat i que qualsevol nen o nena que viu a Espanya i que vulgui accedir a l’educació infantil no obligatòria pugui tenir dret a una plaça assequible i pròxima al seu domicili. Cal augmentar la despesa pública, veure-ho com una inversió per tots els beneficis que té», reclama l’experta.

Es tracta de l’«etapa educativa més igualadora», explica l’especialista en equitat educativa de Save the Children Álvaro Ferrer, però perquè es materialitzin aquest paper igualador d’oportunitats i l’efecte positiu que té sobre la retallada del fracàs i l’abandonament escolar, els barems d’accés a aquesta educació han de prioritzar la renda i no la situació laboral dels progenitors. A Madrid, la mensualitat d’una escola infantil privada costa uns 500 euros.

«En els nivells de renda més baixos no totes les famílies estan cobertes per les ajudes. El nostre objectiu com a organització, respecte al debat de la gratuïtat, és que l’objectiu siguin la universalitat i l’assequibilitat, que les famílies que puguin pagar, paguin, i les que no, tinguin un accés gratuït. És més prioritari aconseguir la universalitat i arribar a les famílies que ho necessiten i millorar la qualitat que la gratuïtat», afegeix l’expert.

Un 36% d’escolarització

A Espanya, la taxa d’escolarització en el primer cicle d’educació infantil era del 36% en el curs 2020-2021, segons dades del Ministeri d’Educació i Formació Professional. La pandèmia ha fet que aquesta xifra disminueixi més de cinc punts en comparació amb l’any anterior, quan la taxa estava en el 41,1% i hi havia 79.333 alumnes més de 0 a 3 anys. La xifra contrasta amb la fotografia del segon cicle, de 3 a 6 anys, on més del 90% dels nens hi van i està garantida la universalitat i la gratuïtat.

El curs passat, un total de 390.425 menors de 3 anys estaven escolaritzats, el 53% en centres públics i el 47%, en privats. L’assistència a una educació formal en les edats més primerenques creix amb l’edat: el curs passat, 37.318 infants de menys d’un any van acudir a aquests centres, igual com 137.522 petits d’1 any i 215.379 nens de 2 anys.

El percentatge d’escolarització de 0 a 3 varia molt entre les famílies que tenen més nivells de renda (en què la taxa supera el 60%) i aquelles amb menys recursos econòmics (on amb prou feines passa del 25%). El 22% de les famílies no assumeixen cap cost, mentre que el 54,6% paguen el cost íntegre del servei.

‘El Periódico de España’ ha elaborat una infografia amb les dades del Ministeri d’Educació i Formació Professional relatives a l’escolarització del primer cicle d’educació infantil per al curs 2020-2021 i del cens de població de l’INE de l’any 2020. S’hi pot veure el percentatge de nens que acudeixen a un centre d’educació infantil 0-3 en cada comunitat autònoma i la distribució d’alumnes en centres públics i privats.

Costas destaca que l’accés ha augmentat molt en l’última dècada i que Espanya té bones taxes d’accés a l’educació infantil en menors de 3 anys, en l’entorn del 40%, una xifra superior a la mitjana de la UE, tot i que encara «lluny dels països nòrdics, com Dinamarca i Suècia, on hi accedeixen entre el 50% i el 70% dels infants». Però Costas recalca que a Espanya hi ha grans diferències regionals, amb taxes d’escolarització molt diferents.

Les diferències en l’accés a la primera etapa educativa són, en efecte, molt dispars en funció dels territoris. Les comunitats autònomes que van superar la mitjana nacional d’escolarització de 0 a 3 van ser el País Basc, Madrid, Andalusia, Galícia i La Rioja. La resta van estar-hi per sota i deu comunitats i les dues ciutats autònomes ni tan sols van arribar al 30%. Múrcia, Castella i Lleó i Ceuta ni tan sols arriben al 20%.

També són destacades les variacions en la cobertura dels centres públics i privats. Mentre a Andalusia, les Canàries, País Valencià i La Rioja l’escolarització dels més petits en escoles privades supera l’ocupació de places públiques; a Cantàbria, Extremadura, Navarra i Astúries el percentatge d’alumnes en centres públics supera el 80%.

65.000 noves places públiques

El Govern aprovava aquesta setmana en Consell de Ministres la creació de 65.382 places públiques i gratuïtes d’aquí al 2023, en què destinarà una inversió de 670 milions d’euros.

És un bon pas, però insuficient, segons els experts. Si es tenen en compte les últimes dades publicades pel Ministeri d’Educació i Formació Professional, al voltant de 600.000 nens no rebien cap ensenyament formal el curs passat. Save the Children va calcular el 2017 que serien necessàries més de 390.000 places noves. Tot i que en aquest moment la xifra necessària seria menor a causa del descens de la natalitat, «si l’horitzó és la universalitat, continuen faltant-ne moltes més» de 65.000, segons Álvaro Ferrer, que afirma que la falta de places és una de les barreres per accedir a aquest cicle educatiu.

La promoció de places públiques no agrada a la patronal de les escoles infantils privades, la Federació Nacional de Centres d’Educació Infantil, que prefereix que els fons europeus es destinin a ajudes directes per a les famílies, en lloc de crear noves places públiques.

La professora d’Economia Aplicada de la UNED Cristina Castellanos és responsable d’una recerca que conclou que l’educació gratuïta universal de 0 a 3 anys és una inversió rendible per a l’Estat: el cost suposaria un augment de la despesa d’entre 2.900 i 4.900 milions d’euros i la mesura revertiria en uns beneficis de gairebé 4.000 milions per la creació directa d’ocupació, al que caldria sumar l’augment de l’equitat i de la igualtat d’oportunitats i una incorporació més gran de la dona al mercat laboral.

«Pensem que és possible, factible i rendible», assegura Castellanos a aquest diari. L’economista lamenta que no es prioritzi aquesta educació («el que s’hi inverteix als pressupostos generals de l’Estat és molt poquet»): «En general es prioritzen menys les polítiques per a les persones que tenen menys poder, els menors de 0 a 3 tenen un nivell d’influència molt baixet, igual com les seves mares. La igualtat de gènere encara té poc impacte per prioritzar polítiques públiques», assenyala.

Amplis beneficis

Aquesta setmana, la ministra d’Educació, Pilar Alegría, assegurava que l’educació en les primeres etapes de la vida és fonamental per «posar en marxa l’ascensor social» i per afavorir la igualtat i la conciliació. Són moltes les recerques que ho confirmen.

En aquest sentit, Castellanos emfatitza que aquest primer cicle educatiu té impacte en l’alumne (com abans s’involucra en l’educació formal, millors resultats educatius obté a mitjà i llarg termini i també desenvolupa millors habilitats socials i emocionals), en la igualtat de gènere (facilita més taxes d’ocupació femenina) i en la igualtat d’oportunitats (política de l’Estat per garantir la cura i que el sistema econòmic continuï funcionant).

El paper d’aquests centres en la reducció de la pobresa és vital: d’una banda, cobreixen certes necessitats bàsiques dels petits, com l’alimentació i l’accés a joguines, i, de l’altra, mentre el nen està al centre, els pares poden treballar.

L’expert de Save the Children incideix que el 87% del cervell es forma abans dels 3 anys de vida: «No donem la importància educativa que té en el desenvolupament dels nens i les nenes. D’aquí la necessitat que l’educació sigui de qualitat, ens ho hauríem de prendre seriosament, abaixar les ràtios, millorar la formació i les condicions laborals dels professionals...»

L’economista Elena Costas precisa que aquesta educació té «guanys per a la societat en general»: «Tenir nens més sans, més desenvolupats i més ben educats ens fa ser més productius», reflexiona.

Notícies relacionades

Ens han de preocupar els constants terratrèmols al sud de València i Alacant?

Les autoescoles de Lleida critiquen el pla de la DGT d’examinar un dissabte

Costas posa èmfasi que els infants que van abans a l’escola tindran millors llocs de treball i salaris i aquesta escolarització és beneficiosa especialment per a les mares –que poden tenir una millor projecció al mercat laboral– i per a la conciliació.

«L’educació 0-3 és l’etapa formativa més important, on els impactes que puguem tenir en el desenvolupament dels nens i les nenes seran més grans», conclou l’economista.