EL PERIÓDICO s’embarca amb Open Arms. Dia 1: «Això és un ‘gran hermano’ bèstia»

--«Hi ha missions en què no rescates ningú i, altres en què has sortit a fer un volt, i acabes trobant 400 persones», diu Savvas Kourepinis, l’experimentat capità grec de l’‘Astral’, el primer dels tres barcos que l’oenagé catalana Proactiva Open Arms va començar a utilitzar des del començament de la seva missió, el 2016. En aquests cinc anys ha rescatat més de 62.000 persones en un mar que va ser el bressol de la civilització occidental i avui és un cementiri de somnis truncats pels embats del mar, les trampes de les màfies de la immigració i els errors i incongruències de la política migratòria europea. Pescadors, mercants i avionetes donen els avisos. I les oenagés i els guardacostes de les dues vores s’activen per als rescats.

Climatologia imprevisible

A aquest primer dia de travessia el seguiran nou més si els plans es compleixen. Però poden passar mil coses. Cap a mitjans d’octubre, explica el capità, la climatologia al Mediterrani es torna més volàtil i imprevisible. Les tempestes arriben més ràpid del que s’espera i després hi ha dies de calma absoluta. Sense vent i d’onatge melós. Però en aquesta estrena, la maror acompanya el viatge sota un cel tapat que deixa a sota una franja d’un blanc elèctric. «Per més previsions que tinguem, ningú sap què passarà. Només Déu ho sap», els diu el capità als altres nou membres de la tripulació. Set homes i tres dones. Els espanyols i italians són majoria, un equip que es completa amb un grec, un argentí i una uruguaiana.

Aquest primer dia el més important és familiaritzar-se amb l’‘Astral’, un iot de 30 metres d’eslora i 7 d’ample, i rebre les instruccions bàsiques per afrontar la travessia amb seguretat. «Aquí tots som iguals i tots ens hem de cuidar dels altres. És un treball d’equip», explica Òscar Camps a la tripulació reunida al pont de comandament. Fa poc han acabat de dinar: risotto amb bolets i pèsols, acompanyats d’hummus i tzatziki. «Això és un ‘gran hermano’ bèstia. Cal deixar espai a tothom i respectar-lo perquè en situacions extremes la convivència és difícil i pot ser vital».

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

La tarda s’apaga i el mar es pica a mesura que cau la nit. Les onades superen els dos metres i tot balla a bord de l’‘Astral’, tret d’una tripulació que ha canviat l’excitació de les primeres hores per un silenci meditabund per mirar de fer front a la maror. Molts es maregen i el risotto d’abans comença a volar per la coberta amb les primeres vomitades. Fa fred i la humitat és cada vegada més penetrant, et menja els ossos amb una pàtina de gebrada.

És difícil imaginar-se com ha de ser estar a aquestes hores dins un cayuco sense rumb, sostre ni espai per moure’s. Completament a mercè del mar en la més abjecta foscor d’una nit sense estrelles. El terror més absolut.