Fran López: «La cuina és un ofici que dona molta felicitat.»

La tercera edició dels cursos organitzats pel Programa Incorpora de la Fundació ‘la Caixa’ i l’Escola de Cuina Vila Retir, en què han participat 26 persones en risc d’exclusió social, ha aconseguit un 70% d’inserció laboral. La formació, dos cursos d’auxiliar de cuina i un de cuiner, ha estat dirigida pel xef Fran López, amb dues estrelles Michelin pels seus restaurants Vila Retir i Xerta.

¿Què mou un xef de la seva talla a formar persones en risc d’exclusió social?

Amb l’ànim de promoure accions socials, vam començar concedint una beca a un estudiant de la nostra zona, Terres de l’Ebre. I pensàvem què més podíem fer quan ens va arribar la possibilitat de col·laborar amb la Fundació ‘La Caixa’ i fer cursos per a persones en risc d’exclusió social. El primer any vam formar 10 estudiants i la iniciativa no ha parat de créixer. Però per a nosaltres és important que la gent que accedeix a aquests recursos els aprofiti, perquè això costa diners.

¿Ha vist talent?

Sí, hi ha gent bona, és clar. Per exemple, un noi que va fer el curs el primer any i que va arribar sense saber agafar un ganivet, ja fa tres anys que està com a segon de cuina al restaurant d’un hotel. Això ens alegra molt. Quan te’ls trobes et fan una abraçada i per a mi això val molt, és la gran recompensa. No l’abraçada, que també, sinó veure que ho han aprofitat, que ha valgut la pena. Això brutal.

A més de tècniques i receptes, ¿què els ha ensenyat?

Per començar, disciplina, neteja, ordre, agafar ganivets, tallar i tècniques bàsiques de cuina. Tot això fent sempre receptes, perquè no s’avorreixin. Només són tres mesos i poc, però molt intensos. Intentem que en surtin ben preparats. I a tots els que tenen ganes de treballar, els trobem feina. És important que el que vingui, vingui a aprofitar el curs perquè vol dedicar-se a això.

Molts somien en tenir estrelles Michelin, però la vida de xef és dura. ¿Això també ho han après? 

¿Hi ha algun ofici que no impliqui esforç? La cuina no és diferent dels altres oficis. Té una part d’esforç i sacrifici, però també una altra de recompensa. Amb tres mesos els donem una base i els expliquem quina realitat es trobaran en una cuina. Al final, el gran problema de la cuina són els horaris i la conciliació familiar. Aquesta és la part més dura. Però estic convençut que és molt més dur el treball al camp o el del paleta picant de sol a sol en una obra. 

¿Quina classe de cuina han après? Molts deuen voler fer esferificacions el primer dia.

¡Tots! Però no va d’això. Si fem un caldo que és dolent, farem una mala esferificació. Aprendre a esferificar és molt absurd si no sabem cuinar. Primer aprenem a cuinar. El que sí que fem són emplatats, perquè sabem que els agrada veure el resultat final, fer la foto i no tenir la sensació que se’n van amb les mans buides. És motivació.

¿Aporta algun plus el fet que l’escola estigui integrada en l’equipament d’un restaurant amb una estrella Michelin?

Tot i que ells no cuinen per al restaurant gastronòmic, es van adaptant a l’exigència, que és present a tot arreu. Això i que veuen un producte de qualitat perquè treballem amb productes excel·lents i això és bo perquè al final un cuiner no és mag.

¿Passar pel programa suposa donar-los un ofici o alguna cosa més?

D’entrada, una oportunitat i creure-hi. Hi ha històries molt boniques. De vegades una empenta et torna a col·locar a la via i et dona la força per agafar el bon camí. Nosaltres donem aquesta empenta, però després cada un ha de llaurar el seu futur. Els donem molt més que un ofici, els donem una oportunitat i una il·lusió.

Notícies relacionades

La visita de Lleó XIV a Espanya tindrà un marcat accent social

Augmenten les reserves hoteleres per a aquells dies

La cuina és una eina d’intercanvi cultural, però ¿també d’inclusió social?  

Tots els oficis poden arribar a ser-ho. No hi ha res més bonic que trobar un ofici que t’agradi, lluitar per ell i ser feliç. I la cuina és un ofici que dona molta felicitat. Per als que mengen, segur; però per als que cuinem, també.