El volcà Teneguía de La Palma compleix 50 anys

Els testimonis dels residents al sud-oest de La Palma van coincidir a l’hora d’exposar que sobre les 15.10 hores del 26 d’octubre de 1971 «es van sentir uns impressionants sorolls subterranis» d’una intensitat més gran als que van retrunyir durant el matí. Els palmers que millor van captar aquests rugits van ser els de Las Quemadas, Las Indias i La Caleta: aquesta zona es troba a uns 15 quilòmetres, aproximadament, del punt en el qual fa cinc setmanes es va originar el procés eruptiu del volcà de Tajogaite, al municipi d’El Paso.

Les primeres cortines de fum no es van divisar fins a les cinc de la tarda. A partir d’aquell moment tots van girar les seves mirades en direcció al volcà de San Antonio. Més d’un va creure que el monstre –va entrar en erupció en 1677– s’havia despertat, que el foc tornava a coronar el cràter del qual va sortir el material magmàtic que va arrasar la Fuente Santa: aquest emplaçament era valorat pel poder curatiu de les seves aigües termals en un cicle que va estar marcat per l’alta incidència de la lepra. No, les tripes del San Antonio continuaven adormides.

Les dues boques que es van obrir a les proximitats del Roque de Teneguía –el seu nom es deu a la proximitat amb un domo fonolític que es va veure envoltat per les colades– estaven separades entre si per una distància de 40 metres i en l’instant en què va començar l’erupció molts residents de Fuencaliente participaven en les tasques de recollida d’alvocats i plàtans. El Teneguía va agafar camí al mar a través de dos braços de lava que, a diferència del fenomen que es viu actualment a la vall d’Aridane, no va trobar importants nuclis poblacionals al seu pas.

Un centenar d’evacuats

Quan va caure la nit es van apreciar dues boques més –el 26 d’octubre va acabar amb quatre sortides de lava– i un missatge de serenitat a la població palmera des del Govern Civil. No es van executar evacuacions forçoses, però sí que es va autoritzar la sortida voluntària de les persones que no se sentien segures en l’entorn de l’erupció. En el primer balanç de desallotjats hi havia 130 persones que van optar per instal·lar-se en cases de Los Llanos de Aridane –al costat dels seus familiars– i l’Asil de Gent Gran i la Casa de l’Exèrcit de Santa Cruz de La Palma (cosa que avui es coneix com El Fuerte, i que també va acollir les primeres víctimes de la catàstrofe desencadenada en la segona quinzena del mes de setembre passat).

La imminent arribada de la lava al mar va originar que 28 embarcacions pesqueres que habitualment pescaven al litoral de Fuencaliente fossin derivades al Puerto de Santa Cruz de La Palma. Abans que es complissin les primeres 24 hores d’erupció van arribar les primeres anàlisis dels experts: el Telesforo Bravo, catedràtic de Geologia de la Universitat de La Laguna, va informar sobre el terreny –a les 16.06 hores del 27 d’octubre– que, «seguint el comportament d’altres erupcions que s’han donat a La Palma, es pot allargar per espai d’un mes, un mes i mig o dos mesos», va vaticinar el que va ser, entre molts altres càrrecs, president de la secció de Vulcanologia i Química de l’Interior de la Terra de la Comissió Nacional de Geodèsia i Geofísica.

Notícies relacionades

Les últimes roses de Sant Jordi catalanes

Catalunya acollirà ‘vacances en pau’ per a 30 nens ucraïnesos

El Teneguía va créixer amb fúria en poques hores i, malgrat els testimonis recollits les últimes setmanes que apunten que la seva virulència va ser menor que els danys que continua ocasionant el volcà de Tajogaite, van arribar a comptabilitzar-se fins a 26 boques: en el punt més àlgid de l’amenaça volcànica ocorreguda fa cinc dècades es van desallotjar uns 2.000 veïns. «Totes llançaven lava incandescent que s’elevaven entre 500 i 700 metres en l’aire generant un espectacle grandiós», descriuen els reporters de l’època sobre un esdeveniment que va mobilitzar La Palma davant una «situació històrica».

Tot i que les destrosses del Teneguía van ser meridianament menors que les dades que proporciona diàriament el sistema europeu de satèl·lits Copernicus –l’última referència xifra en 906.3 hectàrees arrasades i 2.162 construccions destruïdes–, el 1971 va caldre lamentar un mort per inhalacions de gas.