Noves proves demostren que la Terra s’inclina de tant en tant

Noves proves acrediten una inclinació planetària en el passat de la Terra, en la qual la capa exterior sòlida del planeta podria haver trontollat o fins i tot bolcat en relació amb l’eix de rotació. La nova investigació publicada a ‘Nature Communications’, dirigida per l’Earth-Life Science Institute (ELSI), explica les condicions en què es va arribar a produir el fenomen conegut com a desplaçament polar: el moviment d’un pol en relació amb un marc de referència fix.

La Terra és una bola estratificada, amb un nucli intern de metall sòlid, un nucli extern de metall líquid i una capa sòlida i una escorça predominant a la superfície on vivim. Tot això gira com una baldufa, una vegada al dia. Com que el nucli extern de la Terra és líquid, la capa i l’escorça sòlides poden lliscar-hi per sobre. Les estructures relativament denses, com les plaques oceàniques subductores i els volcans massius com Hawaii, prefereixen ser a prop de l’equador.

Camp magnètic de la Terra

Malgrat aquest desplaçament de l’escorça, el camp magnètic de la Terra és generat per corrents elèctrics en el metall líquid de convecció Ni-Fe del nucli exterior. En escales de temps prolongades, el desplaçament de la capa i l’escorça suprajacents no afecta el nucli, perquè aquestes capes de roca són transparents al camp magnètic de la Terra.

Per contra, els patrons de convecció en aquest nucli extern es veuen obligats a ballar al voltant de l’eix de rotació de la Terra. Això significa que el patró general del camp magnètic és predictible, estenent-se de la mateixa manera que les llimadures de ferro alineades sobre una petita barra magnètica.

Pols geogràfics

Aquestes dades brinden informació excel·lent sobre la direcció dels pols geogràfics nord i sud, i la inclinació dona la distància des dels pols (un camp vertical significa que ets al pol, horitzontal ens diu que estava a l’equador). Moltes roques registren la direcció del camp magnètic local a mesura que es formen, de la mateixa manera que una cinta magnètica grava la seva música.

Per exemple, els diminuts vidres del mineral magnetita produït per alguns bacteris en realitat s’alineen com petites agulles d’una brúixola i queden atrapats als sediments quan la roca se solidifica. Aquest magnetisme «fòssil» es pot utilitzar per rastrejar on es desvia l’eix de rotació en relació amb l’escorça.

Terra inclinada de costat

«Imagineu mirar la Terra des de l’espai», explica en un comunicat l’autor de l’estudi, Joe Kirschvink, del Tokyo Institute of Technology’s Principle, on hi ha l’ELSI. «El veritable desplaçament polar es veuria com si la Terra s’inclinés de costat, i el que en realitat està passant és que tota la capa rocosa del planeta (la capa i l’escorça sòlides) gira al voltant del líquid, nucli extern».

Tot i que els científics poden mesurar el veritable desplaçament polar que passa avui dia amb molta precisió amb satèl·lits, els geòlegs encara debaten si s’han produït grans rotacions de la capa i l’escorça de la Terra en el passat.

Dades paleomagnètiques

Per provar la seva hipòtesi sobre el veritable desplaçament polar, es requereixen dades paleomagnètiques amb molta redundància per rastrejar el desplaçament de l’antiga ubicació de l’eix de rotació de la Terra. Hi ha alguns estudis anteriors que afirmen que no es produeix un veritable desplaçament polar, però aquests no han aconseguit explorar prou punts de dades segons l’equip.

Richard Gordon, un geofísic de la Universitat Rice a Houston que no va participar en l’estudi, ha afirmat que «aquesta és una de les raons per les quals és tan refrescant veure aquest estudi amb les seves abundants i boniques dades paleomagnètiques».

Inclinació de 12 graus

Notícies relacionades

Les últimes roses de Sant Jordi catalanes

Catalunya acollirà ‘vacances en pau’ per a 30 nens ucraïnesos

Kirschvink i el seu equip van trobar, com va predir la hipòtesi del veritable desplaçament polar, que les dades italianes indicaven una inclinació d’uns 12 graus del planeta fa 84 milions d’anys.

A més, també va descobrir que la Terra sembla haver-se corregit a si mateixa: després d’inclinar-se de costat, va invertir el seu curs i va girar cap enrere, per a una excursió total de gairebé 25° d’arc en aproximadament cinc milions d’anys. Certament, això va ser un «io-io» còsmic.