Todoque, el barri sepultat per la lava del volcà de La Palma: «El més dur encara ha d’arribar»

Qui no va perdre casa seva, va perdre el seu mitjà de vida, ja siguin les vinyes, una petita explotació agrícola, una vivenda de vacances, un comerç o un negoci de restauració. En molts casos van ser les dues coses. I els pocs que encara conserven el que tenien temen que les colades de lava s’ho acabin empassant tot.

Els seus habitants, més de 1.200, han quedat escampats per tota l’illa, acollits en cases d’amics i familiars. Alguns han marxat més lluny i no pensen tornar mai més.

Però altres, la majoria, resisteixen i esperen que escampi per tornar a reagrupar-se algun dia, mantenir un vincle més enllà de l’emocional, dels records, viscuts o retratats en fotos, que va ser el que primer van rescatar, fins i tot abans que els diners, en el poc temps que van tenir per desallotjar casa seva.

Hi ha qui alimenta l’esperança de poder construir algun dia, en algun lloc, un nou Todoque. D’altres, fins i tot, reconstruir-lo, tot i que només sigui parcialment o simbòlicament, sobre la lava.

Sigui el que sigui el que porti el futur i permeti la natura, qui fins fa poc més de dues setmanes vivia al poble s’ha conjurat perquè la història, la seva història, la de tota una vida, no caigui en l’oblit.

Un punt de partida

Ja han fet el primer pas creant grups de WhatsApp per carrers i zones: Camino El Pastelero, La Vinagrera, La Gata, Pampillo... per compartir informació sobre l’última hora de l’erupció i també amb la idea que «aquesta unitat no es perdi», apunta l’alcaldessa de Los Llanos de Aridane, Noelia García.

Explica l’alcaldessa que aquests dies gent de Todoque li confessava que «mai havien parlat tant com ara», en la diàspora, amb veïns que vivien al mateix carrer.

Amb prou feines hi ha hagut temps per assimilar el cop, però certes rutines ajuden, com la missa de diumenge a les deu que ara se celebra a la parròquia del poble veí de La Laguna.

Un ritual que, més enllà de la litúrgia, està servint de teràpia emocional, per saber que «una altra gent té la mateixa por, angoixa i insomni que tu», i que també propicia el retrobament, explica García, que és psicòloga de professió.

En aquest temple es conserven les imatges que van ser rescatades de l’església de Todoque dies abans del fatídic 26 de setembre, quan es va produir la icònica imatge de la caiguda de la torre, que va recórrer les teles de mig món.

Alberto Hernández, sacerdot de La Laguna i Todoque, i també de Las Manchas i Puerto Naos, admet que aquest instant «va impactar tothom», no tant per la caiguda d’un edifici, una cosa a què «estem acostumats desgraciadament» en aquesta erupció volcànica, sinó per la seva ubicació, perquè era «al cor» del poble.

També formaven part d’aquest centre neuràlgic la plaça, l’associació de veïns, el centre mèdic, l’escola o un restaurant, l’Altamira, que anys abans va allotjar una escola on van estudiar diverses generacions.

Tots espais on la gent, recalca Hernández, es trobava, celebrava i vivia moments importants de la seva vida, i que han quedat sepultats sota la lava.

«Mai serà el mateix»

Roberto Leal, president de l’associació de veïns i net del propietari del terreny cedit per a la construcció de l’església de Sant Pius, feta a la manera del poble, amb suor i esforç de la seva gent, es mostra taxatiu: «El volcà s’ha emportat la història. Si Todoque torna a existir mai serà el mateix».

Va ser testimoni de com la lava va anar devorant les cases, una rere l’altra, entre aquestes les dels seus pares i germans, i també d’amics. La seva s’ha salvat per poc. De moment.

«De vegades em fico al llit de nit i en la meva imaginació veig que el volcà s’està menjant coses. Em costa conciliar el son», confessa Roberto Leal, per qui «el pitjor» va ser «l’agonia» dels cinc dies que la lava amb prou feines avançava. Quan la gent començava a tenir esperances, «en deu minuts s’ho va emportar tot».

A l’alcaldessa de Los Llanos hi va haver qui li va arribar a dir: «Tant de bo s’emporti ja casa meva». No suportaven tanta incertesa durant tant temps.

El president de l’associació de veïns de Todoque tem que, psicològicament, «el més dur encara ha d’arribar», tot i que ja gent gran ja està acusant el cop. Gent que no parava quieta i que ara amb prou feines té força i ànims per aixecar-se del llit.

Ell va tenir l’ocasió de parlar amb els Reis quan van visitar La Palma fa dotze dies. El que els va dir, i el que diu a tothom que el vulgui escoltar, va ser: «Ara la lava és calenta, però quan es refredi ja no es recordaran de nosaltres».

El Roberto, Rober, com el coneix molta gent, no para de rebre missatges i trucades al mòbil.

Explica que «molta gent» li diu que se’n vol anar de La Palma. El seu consell és que s’esperin, que ara estan «bloquejats», i esperin les ajudes i les solucions que puguin arbitrar les administracions.

Viure sobre la lava

En el seu cas ho té clar: «M’agradaria viure a sobre del volcà, per castigar-lo cada dia –clava cops a la taula mentre diu aquestes paraules–, com ell ens està castigant amb tanta desgràcia. Vulgarment, per cagar-m’hi a sobre».

Més assossegat, argumenta que potser sigui el més segur, perquè «un volcà sobre un altre volcà no sol passar».

Pot semblar una bogeria, però recorda que a Cap Verd, a l’illa de Fogo, es va reconstruir sobre la lava un poble, Cha das Caldeiras, arrasat per una erupció volcànica el 2014.

En aquest poble, de poc més d’un miler d’habitants, igual que Todoque, la lava va destruir unes 230 edificacions.

El director d’aquest projecte reconstructiu, Rafael Daranas, de la societat pública canària Gestió i Planejament Territorial i Mediambiental (Gesplan), anticipa que una intervenció d’aquest tipus implica «una enorme complicació» tècnica i geotècnica, «però a Cap Verd s’ha fet».

«Sobre La Palma no m’atreviria a donar una resposta. Depèn. Caldrà valorar molt bé la situació en què ens trobem» quan les colades de lava deixin d’avançar i es refredin i veure qui gruix adquireix al llarg del seu recorregut fins al mar, així com mesurar el cost i l’esforç.

«Però no s’ha d’estar tancat a cap opció», diu Daranas, que remarca que a Cap Verd han treballat en zones on el riu de lava petrificada té alçades d’entre sis i vuit metres, i aquí s’ha pogut construir una escola infantil sobre «uns fonaments seriosos» i ara s’està erigint un centre de salut.

L’arquitecte Henry Garritano, que el 1993 va deixar Itàlia i es va instal·lar a Todoque, fins que fa dues setmanes la lava el va obligar a buscar un altre lloc, és partidari de replicar tant com es pugui aquest projecte.

Avisa que abans que «la bèstia deixi de vomitar lava» tot són plantejaments abstractes, però la seva idea de partida és abocar terra sobre les colades de lava, com va aconseguir el volcà de San Juan, per promoure noves superfícies agrícoles, i construir vivendes, si no en la lava, en els espais que no hagin sigut envaïts.

Garritano suggereix que s’organitzi un concurs internacional d’idees i que hi hagi una flexibilització en l’aplicació de les normatives, al tractar-se d’una situació excepcional.

L’alcaldessa de Los Llanos es mostra oberta a analitzar aquesta opció amb els tècnics de Gesplan, fins i tot desconeixent la morfologia de les colades de la lava, el gruix i l’alçada, i la complicació de treballar en aquest tipus de terreny. I apunta un altre factor: «¿Quines ganes té la gent de viure sobre la lava?»

Això sí, opina que a les famílies que ho han perdut tot no «se’ls pot dir que aquest espai serà protegit, perquè el sentiment de pèrdua seria més gran.»

Recorda que en l’erupció del volcà de San Juan, el 1949, la lava es va emportar la casa dels seus avis però el terreny continua sent de la família. I si no hi han construït és perquè no han volgut, però ho podrien haver fet.

Un nou Todoque en una altra banda

Una altra hipòtesi que els veïns han posat sobre la taula és replicar Todoque en un nou emplaçament, respectant la distribució i el nom dels carrers.

En aquest cas el problema és de terra, apunta l’alcaldessa de Los Llanos. «El territori és el que és, és limitat».

De tota manera, l’àrea d’Urbanisme té identificats quatre o cinc zones on poder construir, si no la mateixa quantitat de vivendes destruïdes, almenys una part.

Ara bé, abans de prendre qualsevol decisió al respecte es consultarà amb els veïns, a través dels treballadors socials que els atenen en aquests moments, per sondejar les seves expectatives.

«Partim de la base que no les podem complir perquè les expectatives de les famílies són tornar al 19 de setembre a les nou el matí –abans que esclatés el volcà–, tornar a les seves casetes, amb els seus animals, vivint al costat dels seus familiars», indica l’alcaldessa.

«Hem d’analitzar molt al detall el sentiment de cada família, perquè hi haurà a qui un terreny i l’ajuda que rebi li valdrà per començar» la seva nova vida, mentre que altres potser el que volen és un pis en un altre lloc i girar full.

De tota la vida i una nova vida

Cada cas és un drama, ja sigui per a qui va néixer, va créixer i pensava retirar-se a Todoque com per qui va triar aquest lloc per iniciar un nou projecte de vida.

Entre els primers hi ha gent com el Neri, el Baudilio, el Roberto, que van aixecar les seves cases treballant a preu fet als plataners o com a transportistes.

Entre els segons hi ha Emanuela Arduini, que es va instal·lar a Todoque amb el seu marit Andrea i la seva filla Valentina per «viure una vida més tranquil·la... i de sobte passa això».

Els tres treballaven a la cafeteria de l’associació de veïns, on havien invertit part dels seus estalvis.

Abans de venir a La Palma, on vivien de lloguer a la zona del Pampillo, havien venut una pastisseria que regentaven a Parma.

L’explosió del volcà els va agafar, a ella i el seu marit, a Itàlia. Havien viatjat al seu país per vendre la casa que tenien en propietat.

Des de Tijarafe, on ella i el seu marit han llogat durant un mes una vivenda de vacances, perquè tenen un gos i ni els passa pel cap deixar-lo abandonat, l’Emanuela diu no saber què fer, perquè obrir un altre negoci «no és tan fàcil» i perquè «no sabem quant ni quan ens ajudaran».

Remarca que, a diferència de la majoria dels que fins fa poc eren els seus veïns, ells no tenen parents que els puguin facilitar allotjament. «Aquí no tenim ningú».

Tot i així, té clar que «la nostra vida és a La Palma. No volem tornar a Itàlia».

El sentiment perviu

Tot i que ara tot pinta de color negre, l’alcaldessa de Los Llanos incideix que més enllà de la «teràpia específica» que els afectats necessiten en aquest moment, queda per davant un ingent «treball comunitari de reconstrucció emocional del barri».

I afegeix: «Tenim el més important, el sentiment i les ganes de la gent que aquest sentiment pervisqui».

«No serà senzill. Portarà anys. Però una cosa tinc clara: el sentiment de Todoque no es perdrà. Ni ara ni en generacions futures», pronostica.

El rector Alberto Hernández coincideix que els todoquers són «un barri molt de pinya» i faran «el possible» perquè no es perdi la memòria i per «tornar a viure en un espai comú» en «algun enclavament, sigui on sigui».

Notícies relacionades

Caminada en suport a la donació d’òrgans a BCN

Un estudi vincula la salut bucal amb els trastorns mentals

Ja ho va deixar escrit Beatriz Leal, que té el mateix cognom que molts a Todoque, com Cruz, Ramos, Rodríguez, González, Acosta, Pérez, Álvarez, Pais, Páez i Suárez, i a qui la destrucció de la casa dels seus pares, on es va criar, la va sorprendre tornant a Tenerife, on treballa com a professora.

«Tots estem connectats. Tots ho estem patint. Algun dia, en algun lloc, els seus descendents construirem un nou Todoque. Quan això pari, quan això passi. Que pari aviat per començar a pensar com tornar a començar».