El tortuós camí de La Palma partida pel volcà

Menys d’un segle de memòria emmagatzemen els rebostos de les cases de La Palma que s’aprovisionaven a còpia d’anades i vingudes pels senders transversals de les mitjanies. Les àvies explicaven que, quan eren noies, molt abans del desenvolupament del viari palmer i l’assentament de les carreteres, enfilaven a peu les senderes des de l’interior de Tazacorte amb rumb a les «terres de l’ordi», on el barranc de Las Angustias, per portar el menjar als pares, oncles i cosins entre feina i feina, i després tornaven al camí carregades de tomàquets i carbassons al cistell.

Aquests dies de tardor i cendres a l’ombra del volcà de La Palma, les colades de lava que flueixen des de Cumbre Vieja tornen a modelar el paisatge i modificar els sentits, direccions i camins de la comarca oest de l’illa, com si emulessin aquells temps agrestos en què la necessitat marcava les hores.

La llengua que va partir La Palma per la meitat a la seva desembocadura al mar per la platja de El Perdido ara força veïns, agricultors i regants dels pobles aïllats de Los Llanos de Aridane, assetjats a l’altre costat del mur de magma, envoltar completament l’illa per arribar-hi. 

Aquests últims dies el Cabildo de La Palma ha habilitat un únic accés a través del municipi de Fuencaliente per a veïns i treballadors amb vivendes i finques establertes a pobles de Los Llanos com El Remo, Puerto Naos o La Bombilla, que, entre d’altres, es troben fora de la denominada «zona d’exclusió», que són les àrees amenaçades o arrasades per la lava (l’expressió s’assembla bastant a la de «territoris ocupats» per referir-se a terres colonitzades o envaïdes, com assenyalava Eduardo Galeano).

Però tornant al traçat palmer, el recorregut invers a través del sud de l’illa comporta un camí llarg i fatigós, que es prolonga durant més de dues hores i gairebé 70.000 quilòmetres de camí, contra els 15 minuts prevolcànics, per poder regar plàtans, herbes i vinyes però és que, com diuen per aquí les velles generacions, no podem menjar de sembrar filferros i fideus.

Així, aquests dies nombroses famílies i treballadors de la terra es llancen a la carretera LP-3 amb rumb a Santa Cruz de La Palma des del nus de Tazacorte i Los Llanos de Aridane: travessen l’illa des del costat oest a l’est, on s’erigeix la capital palmera; després, voregen la ciutat per seguir el camí pel litoral del sud-est fins a arribar al pic del cor de l’illa i, finalment, reprenen l’ascens des del pic sud fins al mateix municipi de Los Llanos de sortida, però a l’altre costat de la barrera.

En principi, aquesta via s’erigeix en l’única alternativa possible per salvar els cultius i cuidar les terres fins que cessi l’erupció, que no és una qüestió fútil en una illa on més del 50% de la població depèn de forma directa o indirecta del plàtan, i un 50% més del sector primari. El futur de La Palma es torna a posar en quarantena i els veïns desallotjats que encara conserven casa seva només poden sembrar el present amb la mateixa paciència i tenacitat d’abans, com va escriure Unamuno en el seu poema ‘De vuelta a casa’: «Compadeciendo mi secura, riegas / montes y valles, los de mis entrañas / y con tu bruma el horizonte empañas / de mi sino, y así en la fe me anegas».

Cicatrius i cims

Lluny de l’hora punta no cavalquen més que rodes en silenci i el rugit de la fera de lava trepitja els talons als revolts. L’inici del trajecte pel sud comença per passar el municipi lluminós d’El Paso, que encara exhibeix les cicatrius de l’incendi que va abrasar les seves terres l’agost passat, i des del centre del qual es divisa a quilòmetres la gran xemeneia de fum, com un ull que ho veu tot.

En aquest primer tram avui refulgeix el sol d’octubre, que contrasta amb la grisor que s’estén pel cel i es desfà en cendres. Els operatius de neteja escombren i amunteguen aquesta pluja granulada als vorals per netejar les carreteres, però els cotxes aixequen remolins de pols al seu pas com una pluja fina que no cessa. I aquesta primera noció d’eternitat al camí de fons que ens ocupa s’interna en el Túnel de la Cumbre, emblema que connecta els dos grans nuclis poblacionals de La Palma i que els nadius anomenen de manera carinyosa com «el túnel del temps», perquè els seus 2.665 metres de longitud gairebé inauguren una nova estació a l’altre extrem.

I passa així que, a la sortida d’aquesta boca blanca, «el invierno cubre el bosque con sus alas / las ratas amarillas / mueren con los pájaros en las cumbres», com diuen ‘Los viejos bosques’, de Félix Francisco Casanova, poeta natal de Santa Cruz de La Palma (1956-1976), al cèntric carrer Real de la qual dona la benvinguda una estàtua en el seu homenatge, obra de l’artista Fran Concepción, que avui recobreix la pols del volcà.

Les ziga-zagues que allotja el cor verd dels cims de La Palma condueix finalment als bellíssims balcons que floreixen a la capital palmera i que miren cap a aquest horitzó emboirat, com si a la vora comencés la resta del món.

No obstant, l’estampa del buit i la desolació a l’oest es reflecteix a la bassa de l’altra punta, ja que les artèries de Santa Cruz de La Palma embussen la seva afluència habitual amb gruixudes estries de sorra negra que enfanguen el matí. Cau la pluja sobre mullat en aquesta part de l’illa que també pateix els estralls de Cumbre Vieja des del segon cap de setmana d’erupció, així que els seus residents s’aixopluguen portes endins i encenen espelmes fins que la tempesta passi.

Alguns visitants arrosseguen els seus trolleys de plàstic pel fang per agafar l’últim barco cap a altres ports o, amb sort, un dels primers avions que reprenen el vol després del parèntesi de l’espai aeri. Però els qui enfilen Los Llanos des de Los Llanos segueixen la ruta a través de San Pedro fins al municipi de Breña Alta, sempre embolcallat en boirina blanca, on el trànsit s’intensifica a poc a poc per les pluges i les presses.

Llarg viatge al sud

A continuació, les carreteres sinuoses que s’obren camí a través de les brenyes condueixen a la Villa de Mazo pel costat aquest de l’illa, que retalla una orografia volcànica forrada de verd. A mesura que es dobleguen les ondulacions d’aquesta pista infinita, les carreteres s’esmolen com filferros i s’allunyen els cruixits i detonacions que, amb tota probabilitat, encara espeteguen al cor de les caravanes que es formen en alguns girs amb rumb a Fuencaliente.

Per fi, després de vorejar les platges de El Azufre, Arena Blancas i la Barqueta i descendir fins a Las Caletas, el paradís reinventat de les aigües termals s’obre davant els ulls amb la certesa de la victòria pròxima. Aquest municipi modelat per les colades del volcà de Teneguía el 1971, que compleix mig segle aquest octubre, pateix les tremolors del litoral contigu i els seus habitants conserven les seves maletes a la porta per si els pitjors pronòstics de Cumbre Vieja es desencadenessin qualsevol nit.

Al sud de l’illa, el dolor s’allotja al complex de l’Hotel Teneguía Princess, on moltes famílies desallotjades miren amb tristesa cap a l’oest, com si així sostinguessin l’últim fil de la memòria que va sepultar la tragèdia. Les últimes brises han rentat l’aire del sud, però les cendres que es barregen i confonen amb les sals al seu emblemàtic paratge saliner s’erigeixen en el símil d’una illa que no allotja una sola parcel·la indemne.

De tornada

Una vegada completat aquest angle de 90 graus que envolta l’illa i suma gairebé 50 quilòmetres de rodatge, palmer puja a La Palma, com canta la isa, en direcció a gairebé el mateix punt de partida. Els agricultors i veïns desplaçats expliquen que l’ansietat que cedeix contra l’afartament del trajecte torna a amuntegar-se al coll en aquest últim tram del trajecte. La cobertura ennuvola les ones que transmeten l’evolució del volcà Tajogaite i torna el temor que tornin a barrar el pas amb pany i clau. 

Una vegada superat el nucli de Las Indias i la soledat d’El Charco, el rugit del volcà es torna a alçar al paisatge que assenyala les proximitats d’El Remo, La Bombilla i Puerto Naos, els barris vedats que es va haver d’abandonar i donar l’esquena per arribar-hi ara per l’altre costat. L’únic accés permès és per Jedey, el primer punt del mapa que va assenyalar la comunitat científica com a possible llavor del volcà, però que al final va obrir la terra a Cabeza de Vaca. 

Notícies relacionades

Els embassaments catalans arriben al 80%: sense aigua regenerada ni dessalinitzada haurien estat buits un any i mig

Dos presidents, a 550 metres i sis mesos sense parlar-se

L’estada només pot ser breu i molts esgoten les hores a les seves finques i cases perquè no els sorprengui la nit al llarg camí de tornada. La sorra negra que recobreix horts i teulades acumula, de vegades, fins a vuit centímetres de desemparament. I després d’escombrar, regar, netejar, ensulfatar, plorar i resar, els palmers reprenen el camí de tornada de dues hores, i així, de tornada, com la cançó de Jarabe de Palo, primavera que no llega. 

A l’altre costat de la tornada, la Delia, una veïna de Tajuya amb hortes a Las Manchas, allotja aquests dies els seus dos fills, nores i nets, que esperen el marit cap a l’hora de sopar. Quan la Delia va acabar de fregir la novena ‘cachapa’, la taula i els vidres de la cuina van començar a tremolar i va vibrar fins i tot la garrafa de 5 litres. «Jo li vaig donar als meus nets l’últim alvocat per omplir-los la ‘cachapa’ i vaig pensar: tant de bo mai hàgim de treure’ls res de la boca».