Els elefants xinesos tornen a casa

 La migració d’elefants salvatges més gran que es recorda ha disfrutat de l’atenció mediàtica que es mereixia. La Xina s’ha enganxat a un Gran Germà paquidèrmic amb capítols tan sublims com un part, l’èpica mona en una destil·leria de carretera o una agradable migdiada de la bandada que convidava al badall. Desenes de drons han seguit els seus passos i centenars d’autofotos els han mostrat a una distància prudencial. 

Persisteixen els dubtes sobre què els va fer abandonar la seva reserva natural. Potser una femella dominant es va desorientar i va arrossegar la resta, van apuntar alguns. No és descartable que influís una personalitat aventurera, opina Ahimsa Campos-Arceiz, biòleg espanyol especialitzat en el comportament d’elefants i empleat en el Jardí Botànic de Xishuangbanna, a un centenar de quilòmetres de la reserva. «Potser hi va haver una mica de confusió al principi, però després estaven explorant, i ho feien de manera conscient», assenyala. Al·ludeix a una forta sequera que va accentuar dos processos encavalcats durant dècades. D’una banda, l’èxit de les polítiques conservacionistes, que n’ha doblat el nombre fins als 300 exemplars, cosa que incrementa la competència pels recursos. I, de l’altra, l’escrupolós blindatge a l’home a les reserves ha fet els seus boscos massa densos. «Mengen el que hi ha a terra, així que l’abundància d’arbres acaba tapant la llum i no poden veure el terreny. En els camps de cultiu i altres zones dominades per l’home, en canvi, els costa menys trobar menjar».   

Un malson logístic

El periple dels elefants ha sigut un malson logístic que ha tensat els recursos xinesos. En el seu moment àlgid ha exigit 800 persones, 270 vehicles i desenes de drons. Més de 150.000 veïns van ser evacuats i la factura per cultius arruïnats i altres destrosses frega els set milions de iuans, gairebé un milió d’euros.  S’ha influït en la seva ruta amb tones de blat de moro, tanques electrificades o robustes barricades a les portes de les urbanitzacions que no sempre han funcionat. L’operació ha unit un tacte exquisit i el pagament de les indemnitzacions als damnificats quan altres governs haurien resolt el tràmit amb uns trets adormidors i la repatriació en camions.  

 «S’han pres mesures sense precedents, mai em vaig imaginar que veuria aquesta escala de precaucions. Qualsevol animal salvatge corre perill en un ambient dominat per l’home i més encara les cries. Es podrien haver ofegat en un canal o partit una pota. Però el risc més gran era que ataquessin persones. El Govern va invertir molt, va ser pacient i ha sortit bé, ha sigut una història d’èxit. En altres països se’ls hauria intentat moure més ràpid. És contraproduent perquè no és fàcil dir-li a un elefant on anar. A Sri Lanka s’utilitzen tractors per empènyer-los però causen accidents i per als elefants no és difícil eludir-los. És més fàcil evacuar la gent que moure els elefants», assenyala l’expert.  

La convivència amb els humans

Notícies relacionades

¿Qui va matar els guàrdies civils?

Catalunya va imposar sis sancions per LGTBI-fòbia el 2023

És previsible que el final de l’aventura apagui l’interès social però perdurarà la problemàtica que la va incentivar. Moltes de les reserves naturals han quedat fragmentades per plantacions de te i cautxú i infraestructures. La pulsió escapista és creixent i la convivència entre humans i elefants no sempre és idíl·lica. La província de Yunnan calcula unes pèrdues anuals de 30 milions de iuans (gairebé quatre milions d’euros) anuals des del 2015 per danys en cultius i disrupcions de l’activitat econòmica.

Les morts s’han disparat des del 2016 i només el 2019 se’n van comptar 12 quan en les tres dècades anteriors amb prou feines van arribar a la trentena. L’èxit en la preservació dels elefants col·loca la Xina davant un escenari delicat. «En 20 anys passarem dels 300 als 400 elefants, hi haurà una expansió geogràfica més gran i arribaran a llocs on no havien estat en els últims 200 anys. Hi haurà més aventures com aquesta en el futur, tot i que probablement no tan llargues», opina Campos-Arceiz.