Covid persistent: «Vaig pensar que serien deu dies i des de fa tres mesos estic amb la vida aturada»

Aquesta infermera estava conscienciada de sobres sobre la gravetat d’aquesta malaltia i la necessitat de mantenir les mesures de prevenció. La va viure de prop. A la unitat de Reanimació 1 de l’Hospital Álvaro Cunqueiro va atendre pacients crítics amb Covid al novembre i desembre. Una etapa dura «físicament per treballar amb els epis posats i perquè com més temps ets a dins del box més temps estàs exposada». Aquell temps es va aïllar de familiars i amics i, com que no té càrregues laborals, explica que no ho va portar malament. «Ja portàvem molt temps convivint amb la Covid i a mi parlar em va ajudar», explica.

Per una baixa de quatre dies per una gastroenteritis es va perdre el torn de vacunació de la seva planta a l’hospital. Al tornar, va sol·licitar que la punxessin, però «no hi va haver temps». Al cap de poc, es va infectar. Va quedar amb un amic que desconeixia que estava contagiat. Als dos dies, va començar amb febre. «Realment, no ho vaig passar malament. Una grip forta amb quatre dies al llit amb febre, sense aixecar-me ni gairebé menjar, però res greu. Ni insuficiència respiratòria ni res semblant. Sí que percebia ja que el dolor muscular de cames i braços «era més greu» que una simple grip, «però res important».

Passats cinc dies «ja estava millor». El problema és que dues setmanes després, quan ja estava recuperada, va començar a notar força dolor a les cames. «Al principi vaig pensar que era una grip o així, però el dolor no se n’anava», recorda. «Cada vegada que em poso dreta és com si em pesessin molt les cames i em cremessin per dins», descriu. És un dolor continu. No desapareix. Necessita medicació per a dolor crònic i agut.

No només és el dolor. Les cames també li fallen. «De vegades em ve una espècie de descàrrega i em treu la força de la cama. Ja he caigut alguna vegada. Ara em fa por anar sola pel carrer o conduir», explica. Així que no ho fa.

«Camino poc i malament», exposa i explica que, tot i que no gaire, sí que surt a casa dels seus pares o de pròxims, però una vegada allà, «sempre» busca un lloc on poder asseure’s i canviar de postura. «No aguanto gaire en la mateixa postura», indica. Per tant, tampoc ha pogut reincorporar-se a la feina. En realitat, no pot fer gaires coses. Si realitza un mínim esforç, res exagerat, «la recuperació dels dies següents és més dolorosa». Va moure uns paquets i va estar «estirada una setmana». «Em passo molts dies estirada al llit», lamenta.

«No surto gaire de casa, no tinc plans i mai sé si estaré bé o malament quan em desperto», resumeix i conclou: «No puc recuperar la meva vida». Confessa que «el pitjor» és lidiar amb això mentalment.

A l’Hospital Álvaro Cunqueiro, on la tracta la Unitat Post-Covid, diuen que es recuperarà. «M’han fet bastantes proves i no m’han trobat res, per la qual cosa no hi ha lesió important, però sí un dolor neuropàtic evident», explica. «El que em diuen és que, per la seva experiència, a l’any el 99,9% de la gent està bé, com si no hagués agafat Covid». Una previsió optimista si no fos pel temps de recuperació. «No em volen dir una data perquè no la saben», explica.

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

Hi ha més casos com el seu. També amb altres símptomes com dispnea o esgotament. El seu cas sorprèn la gent quan ho explica. Té 26 anys i, a més, només li passa a ella entre els que es van contagiar del seu entorn. «¿I ja està millor?», «¿Però segueixes malament?», «¿Però com és que segueixes malament després de tres mesos?», són preguntes que sol escoltar.

Pel que veu entre la gent que l’envolta creu que «són una minoria» els joves que deixen ja de banda les mesures de prevenció per passar-s’ho bé, per exemple, en festes i ‘botellons’. Als que sí que ho fan els envia un missatge: «La gent jove també ens afecta». Però no només perquè poden arribar a veure la seva vida paralitzada durant mesos, com la Inés, sinó per els qui puguin perjudicar. «Pots contagiar gent que no sap si té una segona malaltia o que, en aquest moment, estan immunològicament més compromesos i, sense voler, li fastigueges la vida a algú», destaca apel·lant a la seva responsabilitat.