Les ferides socials de la Covid-19
La pandèmia explicada als menors de 90 anys
Héctor Mediavilla, fotògraf d’immensa profunditat de camp, retrata la pandèmia a través de la mà inexperta de la seva tia nonagenària Ana Mari i publica així un llibre minúscul i alhora colossal
De l’últim llibre sortit del forn d’Ediciones Posibles es pot afirmar, amb rigor matemàtic, que és la vuitena meravella d’aquesta petita factoria de publicacions exquisides. ‘Mi tía Ana Mari’, aquest és el títol, és, efectivament el vuitè llibre que publica aquesta editorial i, tot just sortir d’impremta, ja s’ha emportat un premi Arts Libris per les seves formes i contingut. L’Ana Mari és la tia d’Héctor Mediavilla, un as de la fotografia cooperativa, una cosa a la qual després haurem de tornar. Ara el cas és que en les primeres setmanes de la pandèmia va tenir la feliç idea de comprar a la germana de qui fos el seu pare una càmera instantània i demanar-li que retratés el seu dia a dia. Ana Mari Mediavilla, de 92 anys, tot i que de forma atropellada al principi, va fer més que això. Va retratar la soledat de la seva llar durant els més de 50 dies en què no va sortir al carrer i, a més, va abocar el seu estat d’ànim en unes quartilles. El resultat no només és un llibre. És la pandèmia explicada als menors de 90 anys. El que hem dit, una vuitena meravella.
«Des de fa uns dies, al sofà que tinc davant de la meva butaca, col·loco un rellotge i vaig mirant com van passant les hores, els dies, uns tranquils, altres tristos, i el d’avui no és dels millors». El rellotge era un Auriol de paret, vaja, amb una esfera de gairebé dos pams, però el va asseure al sofà i fins i tot li va posar un coixí. «Som amics», va escriure. «Miro el rellotge i entre tots dos comptem les hores i els dies».
Al principi, és clar, Héctor, com un Livingstone, no sabia on el portaria aquest viatge. La intendència no era fàcil. Eren les setmanes de més ensurt, aquestes en què la incertesa sobre els canals de contagi era majúscula. Cada pocs dies, Héctor anava a canviar la càrrega de fotografies instantànies i això comportava tot un ritual de neteja de mans i objectes que seria còmic si alhora no fos tràgic pel que significava.
A l’edat de l’Ana Mari, l’agenda telefònica sol ser un cementiri de làpides escrites a bolígraf. Se n’han anat aquests últims anys molts amics i, en el seu cas particular, el seu germà, el pare de l’Héctor, i la seva parella, el David, que, malgrat les circumstàncies, apareix a les fotos. Les seves cendres les té en un gerro de vidre, una cosa inusual, d’acord, però a ella aquest color li recorda «les platges de pedres grises de Lanzarote» que tant li agradaven a la seva parella. No només això. Val la pena reparar en el detall de la fotografia que va fer. Sobre les cendres hi ha alguna cosa. «Al David li agradava pintar grassonetes simpàtiques i les meves amigues em van regalar una figura grassoneta, grassoneta amb un biquini de colors, de Botero, així que l’hem posat a sobre de ‘sorra’ grisa de Lanzarote».
El llibre, tot i que sobra remarcar-ho, té alguna cosa de material documental per a la posteritat, com aquestes cartes de soldats al front que en ocasions es llegeixen als documentals sobre qualsevol de les grans guerres, amb l’excepció que en aquesta ocasió la trinxera estava aquí, a cada llar. Però ‘Mi tía Ana Mari’ té també alguna cosa de relat curt de Paul Auster, com aquest conte d’Auggie Wren en què el punt de partida de l’escriptor novaiorquès per construir la història també va ser una càmera, en aquest cas robada a un lladre, amb la qual el protagonista feia una fotografia des de la mateixa cantonada i a la mateixa hora cada dia de l’any, la confluència de l’avinguda Atlantic amb el carrer Clinton, a la novel·la, i al carrer 16 amb Prospect Park West, a ‘Smoke’, la versió cinematogràfica d’aquella memorable filigrana narrativa.
El carrer és la irrigació sanguínia de la vida quotidiana. Així ho va entendre Auster i, a la seva manera, també, la tia Ana Mari. «Quan surt un dia radiant, sento enveja dels que són al carrer, però disfruto des de les meves finestres d’arbres, bancs, pares amb nens, altres amb gossos i sentint com es miren entre ells, tot i que sigui a dos metres de distància». El confinament, que no se li oblidi a ningú, va ser alguna cosa realment molt distòpica.
El llibre serà presentat l’1 de juliol a la Biblioteca Agustí Centelles del Eixample Esquerra, a l’auditori del qual, sigui dit de passada, es va exhibir el febrer del 2020 altres de les meravelles d’Ediciones Posibles, també premiada ara amb un Arts Libris, ‘Blank’, una mirada sobre el desolador Guernica immobiliari en què es va convertir Barcelona durant la crisi del 2008. Allà hi haurà, per descomptat, l’Ana Mari i, també l’Héctor, de qui estava en deute des del primer paràgraf una mirada més pacient.
És autor de diverses immersions fotogràfiques excepcionals. La més pròxima geogràficament és la que va fer el 2003 a l’antiga caserna barcelonina de Sant Andreu, desmilitaritzada des de 1996 i que quan Héctor Mediavilla el va visitar era l’‘okupació’ més gran d’Espanya i possiblement en aquesta categoria la campiona de tot Europa, amb més de 1.000 residents de 33 nacionalitats diferents.
Aquella va ser una missió documental, dins dels paràmetres de Mediavilla, molt africana, ja que aquest fotògraf ha desenvolupat en aquest continent alguns dels seus treballs més radiants. Per exemple, quan va explorar les ruïnes habitades de l’antic Grande Hotel de Moçambic, inaugurat el 1955 com l’establiment més luxós de l’Àfrica i convertit en un edifici fantasma des que va tancar les portes el 1963.
Notícies relacionadesO en un altre exemple, quan va retratar diverses desenes de ‘sapeurs’ aquesta excentricitat congolesa de gent que vesteixen com dandis als carrers de Brazzaville, en homenatge a Grenard André Matsoua, un membre de l’ètnia bakongo que a principis del segle XX va viatjar a França i i quan va tornar a casa vestit com un elegantíssim ‘parisien’ va deixar bocabadats tots els seus conveïns, fins a l’extrem que van voler imitar-lo, en una broma imperible que dura fins avui dia.
Al costat d’aquests i altres treballs anteriors, ‘Mi tía Ana Mari’ semblarà un projecte que, de tan íntim, llueix minúscul, però no és així. En una societat decantada a infantilitzar els seus avis, el llibre, a més fer més forta la relació familiar entre Héctor i la seva tia, és una mirada impagable sobre com han patit la pandèmia els qui ja tenen més passat que futur i desitgen els anys que els quedin veure créixer, com és el cas de l’Ana Mari, la seva besneta, la Lima.
