04 d’ag 2020

Anar al contingut

barcelonejant

El 'Guernica' de la guerra civil immobiliària

El funeral bancari del 2013, avenc d'aquesta crisi sense fi, va ser retratat de forma singular per Josep Maria de Llobet, que crea ara una peça d'art amb tot aquell material

Carles Cols

El 'Guernica' de la guerra civil immobiliària

La guerra civil immobiliària ja té el seu ‘Guernica’. El van presentar en públic dimecres, a l’hora que es ponia el sol, a la biblioteca Agustí Centelles de l’Eixample barceloní, especialitzada en el centenari art de la fotografia, perquè l’autor d’aquest nou ‘Guernica’, titulat en realitat ‘Blank’, és el fotògraf Josep Maria de Llobet. Alguns el coneixeran per com va retratar tot sol durant diversos dies la presó Model de Barcelona tal com va quedar quan va ser traslladat l’últim pres. D’altres, potser, pels paisatges txernobilians de Lloret de Mar, ja que va fotografiar els llocs més turístics de la localitat costanera en el moment més cru de l’hivern. Pel que mai se l’hauria d’oblidar és per la sagaç idea que va tenir el 2013. Bancs i caixes, amb les mans encara tacades de preferents i clàusules illegibles, tancaven en cadena les seves oficines a peu de carrer. De Llobet es va adonar d’una cosa que pocs més van veure. Com si hi hagués un manual secret d’instruccions, els vidres de les oficines es pintaven de blanc. La brotxa mai era la mateixa. Cada aparador era un malèvitx. Va treure la càmera i va començar el safari. No sabia llavors que aquella aventura acabaria amb un ‘Guernica’.

Els bancs tancaven les seves oficines i tots pintaven els vidres amb la mateixa pintura, blanc d’Espanya

Va caçar un centenar d’imatges. Va ser una carrera contra rellotge. En aquesta ciutat, tot espai en blanc és una tela. Si el gremi del grafiti arribava abans que ell, perdia una valuosa presa. Al final va seleccionar 15 fotografies de les 100 que va aconseguir. Les va exposar el 2016 a la sala Bostik. Van sorprendre un any després al Festival Revela’t. El curiós és que, cada vegada que es mostraven en públic, es transformaven. Com si tinguessin vida pròpia, com si coneguessin el seu destí. De Llobet, per a una mostra, va eliminar els marcs dels aparadors, va deixar només el vidre, per al qual els bancs, per cert, utilitzaven sempre una pintura coneguda comercialment com a blanc d’Espanya. La realitat de vegades sembla un acudit.

‘Blank’, el llibre, enquadernat en acordió. / JOSEP MARIA DE LLOBET

Va ser llavors, amb totes aquelles teles juntes, muntades com una maqueta, quan va sorgir la idea d’enquadernar-los en un llibre únic, si és que així se’l pot anomenar, perquè és una raresa absoluta, i del qual només s’han imprès 15 exemplars. És una xifra minúscula, a escala de la mateixa editorial, Edicions Possibles, que De Llobet va fundar amb un altre fotògraf barceloní de cognom homòfonÀlex Llovet. ‘Blank’ és només el tercer llibre de l’editorial, però la presentació, a l’auditori de l’Agustí Centelles, que no és petit, va ser de gran ocasió. No només perquè gairebé totes les cadires eren plenes. També per tot el que es va dir. Aquesta és una ciutat amb ganes d’ajustar comptes amb (parafrasejant Eisenhower quan va advertir que el ‘lobby’ militar mai hauria de dirigir les polítiques de Washington) el complex turisticoimmobiliari de Barcelona.

La presentació no només va omplir la sala. Va ser un cant contra el ‘lobby’ turisticoimmobiliari 

Van prendre la paraula l’autor, per descomptat, l’historiador de l’art Martí Peran, la regidora i exactivista de la PAH Lucía Martín, l’arquitecte Ton Salvadó i, paraules majors, Itziar González, vers lliure de l’últim govern socialista de Barcelona, una cosa així com el Karl Kraus de l’urbanisme, vaja, aixafaguitarres de tot relat equivocadament triomfalista i autora de l’únic text que acompanya el llibre. Si la sala Agustí Centelles fos una fira, no hauria quedat ni un ànec dret ni un peluix per adjudicar.

El llibre, amb una vista obliqua sobre el revers, amb les direccions dels bancs tancats / josep maria de llobet

González no coneixia De Llobet abans de conèixer la seva obra, però, com tants d’altres es va sorprendre. El que va fer el fotògraf, segons l’arquitecta, va ser un treball de forense. Va topografiar un instant traumàtic de la biografia de Barcelona. Va recordar a l’audiència com eren abans els bancs, amb aquells caixers blindats, que molt metafòricament recordaven a quin costat del vidre eren els diners i que, en contraposició, rebien a tots els clients com un potencial Jesse James. Tremend. El que va venir a continuació, no obstant, va ser pitjor.

Bon repàs d’Itziar González, que va recordar quan el caixer ens atenia com si fóssim Jesse James

Els bancs van canviar d’estètica. Es van dotar de lluminosos finestrals, d’aparadors en els quals somrients famílies i jubilats publicitaven tota mena de felicitacions si confiaven en aquest o aquell banc o producte d’inversió. Mai hi havia hagut una invitació a la prudència. Per a González, l’encert de De Llobet va ser fotografiar aquell breu instant posterior a la batalla, quan va esclatar la bombolla immobiliària i la tropa bancària va replegar les seves forces. Que el blanc fos el color triat per ocultar que allà hi havia abans una oficina bancària té, segons l’opinió de González, una segona lectura molt simbòlica. No va ser perquè el blanc sigui el color funerari en algunes cultures. Tampoc va ser perquè les entitats financeres volguessin blanquejar els seus pecats. Va ser –va suggerir– perquè així van acabar les batalles més caïnites de la història, en les quals el general vencedor ordenava a les seves tropes que sembressin amb sal les terres de l’enemic derrotat.

Un aparador o, segons Itziar González, un camp sembrat amb sal per castigar el vençut. / JOSEP MARIA DE LLOBET

Del llibre, com hem dit, se n’han imprès només 15 exemplars. Surt cada unitat a preu d’un lloguer barat a la ciutat, que no és poc. El propòsit d’Edicions Possibles no era, això salta a la vista, el negoci, només el gust per l’art. Un exemplar desplegat del llibre va presidir la presentació. És una filigrana enquadernada en acordió. Allà són les mans artesanals d’Àngels Arroyo, sembla que un far en l’ofici de l’enquadernació. Al revers de cada imatge apareix escaridament la direcció de cada oficina bancària extinta.

El 19 de febrer del 2020 és una data per recordar. La Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència denunciava a Madrid l’existència a Espanya d’un càrtel empresarial dedicat a inflar artificialment la bombolla dels preus del lloguer i a Barcelona es presentava el ‘Guernica’ immobiliari.