ENTREVISTA
Rubèn López Valés, investigador: «Hi ha esperança per a l’ELA»
El catedràtic del Departament de Biologia Cel·lular, Fisiologia i Immunologia i investigador de l’Institut de Neurociències de la UAB està treballant en un nou tractament per frenar l’avenç de la malaltia.
El pròxim dilluns, 21 de juny, se celebra el Dia Mundial de l’ELA, una malaltia neurodegenerativa progressiva que causa debilitat i pèrdua de control muscular fins a provocar la immobilitat de la persona i la mort. Actualment hi ha unes 450.000 persones afectades d’ELA al món. Rubèn López Valés, catedràtic del Departament de Biologia Cel·lular, Fisiologia i Immunologia i investigador de l’Institut de Neurociències de la UAB, està treballant en un nou tractament per frenar l’avenç de la malaltia. El projecte compta amb finançament de la Fundació La Caixa i la Fundació Luzón.
¿Un diagnòstic d’ELA continua sent una sentència de mort?
-Lamentablement, sí. El rang de supervivència des del diagnòstic és de dos a cinc anys.
-¿Què la genera?
És una malaltia molt desconeguda. De fet, es creu que és més aviat un conjunt de malalties que tenen la mateixa simptomatologia. Entre el 5% i el 10% dels casos tenen una causa genètica coneguda; dins d’aquest percentatge, que és molt petit, s’han descrit gairebé 30 gens diferents les mutacions dels quals donen origen a l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Les causes per al 90% restant encara es desconeixen.
-¿No s’ha prestat prou atenció a la malaltia o el desconeixement ve de la seva complexitat?
-És complexa. Si hi ha causa genètica és relativament senzill i més avui dia, en què la genòmica ha avançat molt. El problema és que quan no hi ha causa genètica directa estàs en una espècie de forat negre. I a més, no ho oblidem, l’ELA és minoritària. En els últims anys se li ha donat més visibilitat perquè hi ha hagut algun famós que l’ha patit o per l’’ice bucket challenge’, el desafiament del cub de gel, però fins fa 10 anys hi havia molt pocs grups investigant. És una malaltia una mica verge en aquest sentit.
Per tant, difícil trobar el remei.
Òbviament. Aquí hi ha la clau de tot. No es pot curar una malaltia que no se sap què la genera. Quan és genètica sí que es pot actuar i de fet s’estan provant teràpies gèniques en alguns casos. Però tot i que funcionin, al ser neurodegenerativa, servirà per frenar el seu avenç, no per tornar enrere. Les neurones que s’han mort no es podran recuperar.
Vostè està treballant en una nova família de lípids per combatre la inflamació.
La inflamació juga un paper important en l’ELA, no és la conseqüència directa però, com a la majoria de patologies neurològiques, hi ha un component inflamatori secundari que accelera la progressió de la malaltia. Les respostes inflamatòries són beneficioses, ja que ens protegeixen d’infeccions, però no quan es donen en excés; llavors tenen efectes perjudicials. Per això és important parar-la abans que es descontroli. Fins fa molt poc, uns 10 anys, es pensava que aquesta resposta es frenava quan les molècules que la induïen quedaven disperses i dissoltes en l’ambient. Ara s’ha vist que no és així, que és un procés actiu i que està mediat per uns lípids que es generen a través dels omega3. Estem veient que en inflamacions persistents, que no es paren, hi ha dèficit en la producció d’aquests lípids, anomenats SPM (de l’anglès specialized pro-resolving lipid mediators). Llavors, ja que l’organisme no els pot sintetitzar, administrem-los de forma exògena, a través d’injeccions. És el que estem intentant fer al laboratori, veure si això combat la inflamació i si aconsegueix alentir, compte que no estem parlant de curar, la malaltia.
¿En quina fase està la investigació?
-En preclínica. Estem administrant aquests lípids a ratolins amb ELA. Calculem acabar aquesta fase de cara a l’any que ve i, si els resultats fossin bons, es podria arribar a testar en tres o quatre anys amb un grupet de pacients.
¿S’atreviria a dir per quan l’ELA deixarà de ser mortal?
En els casos genètics, ben aviat. De fet, hi ha estudis clínics amb teràpies gèniques amb resultats molt prometedors. Però és clar, queda el 90% restant, els casos idiopàtics, de causa desconeguda.
Notícies relacionades¿Algun missatge per a l’esperança?
Òbviament. És un camp d’investigació emergent. Si fa 10 anys els grups d’investigació es comptaven amb els dits d’una mà, ara és un camp molt fort de les neurociències. I això obre moltes portes a l’esperança.
