Bernat Soriano: «Acabem el dia amb un somriure»

«La pandèmia ens ha ensenyat que som molt fràgils i que tot pot canviar en poc temps», afirma aquest veí de Barcelona que participa en el programa ‘Viure amb sentit’», de la Fundació ‘La Caixa’

Bernat Soriano: «Acabem el dia amb un somriure»
Es llegeix en minuts

En temps de pandèmia i en menys d’un any, Bernat Soriano va perdre la seva mare i un germà. Dos cops durs que li van deixar una profunda empremta en forma de tristesa. Des del febrer, juntament amb la seva dona, la Lidia, assisteix al programa de benestar emocional ‘Viure amb sentit’ de Fundació ‘La Caixa’. La iniciativa, gratuïta i en què es preveu que participin més de 6.500 persones grans, pretén que aquestes adquireixin eines per superar les pèrdues i dols; s’endinsin en la importància de l’autocura i de la contribució al bé comú; tinguin més habilitats per afrontar la soledat, i desenvolupin recursos per dissenyar una vida alineada amb els seus valors i interessos.

-Va perdre la mare i al cap de pocs mesos, el germà

-Sí, molt dur. La mare estava a punt de complir 101 anys. Havia estat molt ben atesa a casa fins que ens vam adonar que, a causa de la seva gran dependència, ja no era possible. Amb molt dolor, l’única solució que vam trobar va ser ingressar-la en una residència. Va ser una dona brillant i admirable. Anàvem cada dia a veure-la, però per la Covid, van cessar les visites. Vam fer alguna videoconferència, però en l’última ja vaig veure que estava absent. I va morir el 10 d’abril. Va ser dur, sense poder estar amb ella i sense poder acomiadar-nos, com li ha passat a tanta gent. I després aquest febrer, el meu germà, que vivia a Granada, va morir de Covid després d’una operació.

-¿I què és el que més pesa? 

-No haver pogut ser allà, no haver pogut agafar-li la mà. Penso en la soledat de la mare en els seus últims dies i se’m parteix el cor. Jo pensava que ja havia fet el dol, però ara que en tornem a parlar m’adono que no. En aquests tallers de la Fundació ‘La Caixa’, el dia que vam tractar les pèrdues, ens van dir que la gent aborda el tema parlant o escrivint. Per ser introvertit, em va anar molt bé escriure. Vaig fer una petita crònica sobre els últims anys de la mare. Això em va donar una perspectiva diferent per entendre el procés.

-¿Quin ha sigut el sentiment predominant durant la pandèmia? ¿Angoixa? ¿Tristesa?

-Angoixa no, perquè a casa, amb la meva dona, hem seguit les normes i restringit la nostra vida social. Sí que he trobat a faltar les abraçades dels fills i dels amics, però hem estat en contacte. Això que li va faltar a la mare, nosaltres ho hem pogut tenir. Així que tristesa i impotència per no poder canviar les coses.

-¿Què li ha ensenyat la Covid?

-Que som molt fràgils, que tot és relatiu i que tot pot canviar en poc temps.

-Tots hem pensat molt en la vida i en la mort en aquests mesos.

-S’ha de continuar vivint. Nosaltres, per sort, tenim dos fills meravellosos que ens han cuidat i s’han preocupat per nosaltres. Miri, ens vam apuntar a aquests tallers gràcies a un d’ells.

-¿En què els està ajudant?

-Ens està anant molt bé. Et fan veure que totes les coses tenen un sentit i una realitat. Hi vas entrant poc a poc, acceptant, i et fa sensació de tranquil·litat. El fet de tenir una plataforma on hi ha gent que t’escolta, que valora el que dius i et dona consells, m’ha anat molt bé. La meva dona i jo anem avançant.

-¿Què ha après?

-Que ens hem de conèixer millor a nosaltres mateixos, perquè de vegades no som conscients ni de les nostres limitacions ni de les nostres capacitats. I a disfrutar més del dia a dia i procurar que aquest dia sigui el més satisfactori possible.

-¿Què els diria a les persones que han passat per una situació similar a la seva?

Notícies relacionades

-Que valorin les relacions; que si poden fer una abraçada de més, que la facin; que cuidin els seus familiars i que procurin acabar el dia amb un somriure. 

Un futur d’oportunitats