«Em van dir que anés corrent a l’institut: Gael havia pres tres blísters de pastilles»

A la història de Gael conflueix tot el que no hauria de viure un nen de només 15 anys. Un conjunt d’experiències traumàtiques conformen els seus primers tres lustres de vida, fins al punt d’empènyer el jove a voler dir prou de la manera més dràstica fa pocs dies. Abans d’això, el petit ja havia passat per ingressos a psiquiatria, episodis depressius, anorèxia, autolesions i, sobretot, incomprensió i menyspreu per part d’una important part d’un entorn educatiu del qual només rebia rebuig i violència a causa de la seva condició de jove trans.

L’assetjament i les vexacions que van derivar en la temptativa de suïcidi del dia 14 d’abril van començar fa anys: la seva mare es remet als cursos d’infantil i primària, quan els seus companys van convertir el petit en objecte de les seves burles constants. «Es burlaven d’ell, li deien gras, se’n reien perquè era vegetarià», recorda la seva mare, Silvia. Llavors, la seva única amiga va repetir curs i Gael es va quedar encara més sol. Amb l’arribada a l’institut va començar el veritable calvari. Al principi, res ho augurava: el petit creia que tenia un grup d’amigues en qui podia confiar. Tant, que un dia va decidir confessar-los la seva condició de noi trans. «Se sentia bé i tenia confiança. Llavors, els confessa que és un noi. Les nenes li van dir que no en volien saber res. Allà van començar els insults», recorda Silvia.

L’endemà, tota la classe sabia aquest preuat secret que Gael creia haver confiat a uns quants. Les vexacions es van convertir en el pa de cada dia. «L’anomenaven pel seu nom anterior, li deien lletja, grassa, ‘transformer’», explica Silvia. Era l’inici d’un bucle de violència psicològica que va derivar en física: aviat van arribar les empentes i les travetes, i alguna cosa va començar a trencar-se dins del petit. «Ell mai ens va explicar res. A casa era un nen trist. Es passava el dia llegint o tocant la guitarra o l’ukulele. Li preguntàvem per què no sortia amb amics i ens deia que no li queien bé. A nosaltres ni ens passava pel cap el que estava passant», relata.

A 4t de l’ESO, Gael diu prou i demana als seus pares canviar d’institut. Poc després, fa l’important pas d’explicar-los el que fa anys que calla: és un noi trans i el seu nom és Gael. En la seva família troba el recolzament i empara que, per desgràcia, se’ls nega a molts nens i nenes en la mateixa situació i que a Gael li estava costant la salut fora de casa. «A l’institut nou ho va explicar d’entrada. Allà va ser una meravella, tant el director, l’orientadora, el cap d’estudis com la tutora es van portar de meravella», reconeix Silvia. Quan semblava que, a la fi, les coses començarien a ser més fàcils per al jove, el comportament de Gael va començar a enviar als seus éssers estimats senyals d’alarma: a poc a poc va anar deixant de menjar, el seu ànim no feia sinó empitjorar i va començar a perdre el bus, a demanar als seus pares que el recollissin del centre abans de l’hora i a esgrimir diàriament motius per no anar a classe. «Per Nadal vam notar que tenia anorèxia. No hi havia manera que mengés. Vam anar a una psicòloga, però cada vegada era pitjor. Un dia va començar a desmaiar-se i tenir crisis d’ansietat. El vam portar a urgències i allà ens van dir que havíem d’intentar que mengés», relata Silvia. El problema, com descobririen més tard, no era a l’institut. Era a l’autobús, a l’entrada i la sortida del centre, on coincidia amb els seus antics companys de classe, que continuaven fent-li la vida impossible fins i tot després de canviar-se de centre.

Poc van tardar a ingressar-lo, per ordre judicial, a la planta de psiquiatria de l’Hospital Marítim d’Oza. Un primer ingrés que va precipitar el jove a l’abisme: aïllament, incomprensió i fins i tot assetjament per part de membres del personal i altres interns. «Una infermera li va dir que si fos la seva mare no li permetria això, que era un capritxós i que seria una nena sempre, que l’anomenaria pel seu nom d’abans», denuncia Silvia. A aquest primer ingrés el van succeir d’altres, i l’única constant era l’empitjorament progressiu del jove, subjecte a un agressiu tractament que no reduïa la seva ansietat ni alleujava la seva anorèxia.

L’últim ingrés va suposar, per al nen, l’estocada final: una medicació que li produïa un dolor intens, desatenció per part del personal i una infinitat de situacions dramàtiques que costa referir. Al final, el petit va abandonar el psiquiàtric per reincorporar-se a les classes amb cicatrius d’autolesió, però el veritable mal era invisible als ulls. Les situacions de l’autobús es reprenen. Un dia, Silvia va rebre una trucada de l’institut que no podrà oblidar mai. «Em diuen que hi vagi corrent, que Gael va prendre dos blísters de Rivotril i un de Mirtazapina i que es va fer talls a un braç», explica la mare. «Vaig pensar que se’m moria».

La mare destaca la implicació de la Guàrdia Civil i dels professors de l’institut del jove durant el procés, per l’estat del qual es van interessar diàriament mentre Gael va estar ingressat. Per part de la direcció del centre dels escolars que van participar de l’assetjament, només va rebre menyspreu i silenci. «Quan vaig anar a parlar amb ell, gairebé se’n riu de mi. Em va dir que era impossible que fessin aquestes coses, i li va donar la culpa a Gael per la seva manera de ser. Li vaig demanar que tinguéssim una reunió amb els pares dels nens. Vist que encara a sobre s’encoratgen, es burlen i es fiquen amb la meva filla gran, decideixo que posaré la denúncia», rebla Silvia.

Encara amb una denúncia sobre la taula, ni Gael ni la resta de persones del col·lectiu se senten segurs davant el que consideren que no es tracta d’un cas aïllat ni de lluny. «L’odi envers les infàncies trans ha empitjorat un munt l’últim any», jutja Patrick Dopico, representant del col·lectiu Amizando. Denuncien que, a més de Gael, altres menors trans, cada vegada més joves, travessen situacions d’assetjament i intolerància dins i fora de les aules, que porten molts joves a pensar en el suïcidi. «Hi ha un ambient bastant hostil en general, tant cap a nens trans com cap a adults, però els adults tenen més eines desenvolupades», jutja el representant del col·lectiu.

Notícies relacionades

Caminada en suport a la donació d’òrgans a BCN

Un estudi vincula la salut bucal amb els trastorns mentals

«Gael, escoita, querémoste na loita», vociferaven els integrants de les associacions LGBT que, després del dramàtic succés, es van concentrar a la ciutat per denunciar els fets i demanar el cessament de l’assetjament trànsfob a menors com Gael. «L’enemic de Gael va ser ser un home trans en un món en el qual es margina el diferent. Com ell, moltes persones intenten suïcidar-se per sentir-se negades, humiliades i assetjades», van clamar llavors a la Corunya els col·lectius convocants, entre els quals hi havia Chrysalis, Amizando, Alas A Coruña i Abrir Fenda.

Els col·lectius en defensa de la llibertat afectiva sexual i la identitat de gènere es van unir, en aquesta ocasió, sota el nom de Gael, sabent que podria haver sigut qualsevol dels presents l’empès a una situació similar. El col·lectiu ho té clar: davant la intolerància, unió i compromís. Silvia, Gael i la seva família ho van trobar en les associacions dedicades a la infància trans a les que van recórrer després de tot el viscut. Destaca, sobretot, l’empara d’entitats com Chrysalis i Abrir Fenda, als integrants del qual deuen el sentir-se molt menys sols en el camí. «A Chrysalis s’hi van abocar, ens van acompanyar com si fossin de la nostra família. Gael va fer amics meravellosos allà. A Abrir Fenda són gent excepcional».