Pandèmia: un any de l’alliberament infantil

 

La primera ordre d’‘alliberament’ va ser, no obstant, un cop per a les famílies: els nens i les nenes podien acompanyar els seus progenitors a realitzar tasques imprescindibles: anar a comprar, al banc o a la farmàcia. Eren tres activitats d’alt risc (llocs tancats i amb aglomeració) i la pressió va fer reflexionar el Govern, que va fer un canvi de guió. Pablo Iglesias, llavors vicepresident, va demanar perdó als nens i les nenes i va anunciar que se’ls permetia sortir a passejar. Ho podien fer una vegada al dia i, com a molt lluny, a un quilòmetre de casa. Estava permès que correguessin i que saltessin. Podien portar joguines, patinets i bicicletes. Però no es podien ajuntar amb altres nens ni tampoc divertir-se als gronxadors. No hi ha pare ni mare que no recordi aquell moment de llibertat infantil.

El principi de precaució i la intuïció científica que els menors podien ser vectors de contagi perquè ho toquen tot i es mouen molt –especialment, els més petits– van fer al Govern prendre una mesura duríssima que avui se sap que va ser injusta i inútil. La infància no és supercontagiadora i, a més, a l’aire lliure el risc de contagi és bastant menor. L’evidència científica ha demostrat que el tancament d’escoles –els primers en baixar la persiana– no és una mesura de prevenció vàlida per disminuir la incidència de la Covid-19. 

El confinament infantil –del qual es van deslliurar els nens amb necessitats especials– va impedir dues coses bàsiques per a la salut: l’exercici físic (un simple passeig al dia disminueix les probabilitats de tenir malalties) i la vitamina D del sol. Els nens es van haver de conformar amb córrer pel passadís de casa seva i sortir al balcó, en cas de tenir-ne. Més enllà del president d’Aragó, el primer en demanar una mica de llibertat per a les criatures, cap responsable polític va esmentar la infància en els discursos oficials durant l’inici de la pandèmia, demostrant que els nens són invisibles per al sistema. La por de la Covid va desencadenar la nen-fòbia i més d’una mare va patir el crit d’algun policia quan baixava al carrer per tirar les escombraries acompanyades del seu nadó. 

«¿Es va pensar en la infància? No. ¿Es podria haver fet millor? Sí. ¿S’havia d’haver fet millor? Sens dubte», explica Agnès Brossa, psicòloga especialitzada en infància, adolescència i família. No obstant, l’experta demana no convertir en víctimes els infants , que són molt més forts del que pensem. Parlem d’infants sans que pertanyen a famílies de classe mitjana, amb cases confortables, connexió a internet i sense carències econòmiques ni afectives.

Coautora de ‘Compartir la vida educa’ (Eumo), Brossa està convençuda que la majoria de petits sortiran millors de la pandèmia. «Són la primera generació que tenen tot i han hagut de viure una situació dura. Però no han anat a una guerra ni han viscut una postguerra. No siguem hiperpares i hipermares i no els convertim en víctimes. Sortiran d’això més valents, més conscients, més flexibles i més resilients. Ha augmentat la seva tolerància a la frustració», destaca. «No hem perdut cap generació. Si algú pensa així, llavors, ¿què passa quan un infants té una malaltia i s’ha d’estar un temps a casa o a l’hospital? ¿És un nen perdut? Per res», afegeix. 

Notícies relacionades

Shôko Barcelona, reconegut internacionalment com a local sostenible

La UE amenaça de suspendre TikTok Lite, que paga per veure vídeos

Vanesa Tobella, psicòloga d’infants i adolescents, reconeix que el confinament ha sigut una experiència dura, «però no tant per causar un trauma de per vida» en el cas dels menors que han tingut les seves necessitats cobertes. La pandèmia ha sigut i està sent una debacle sanitària, social i econòmica, però Tobella reclama mirar coses positives. Per exemple, el fet que les agendes infantils –habitualment atapeïdes d’activitats– s’han desestressat.

Tant Tobella com Brossa –que treballa en consulta amb menors– asseguren que preguntar a un infant si va tenir ansietat durant el confinament és «una pregunta tendenciosa» perquè, òbviament, la resposta és que sí. Segons la seva opinió, la pregunta hauria de ser més neutra. Per exemple: ¿Com vas viure el confinament?. Les respostes sorprendrien, conclouen les psicòlogues.