«No hi va haver temps ni per donar-los la mà al morir»

61 morts en 31 dies i molts errors. La Residència Fiella de Tremp (Pallars Jussà) va viure al desembre el que, esperem, sigui l’últim gran brot de coronavirus en un geriàtric. Al Pallars se sabia el que passava a dins, hi havia material de protecció per als empleats i amb molta dificultat es va poder reposar la plantilla. Però entre el març i l’abril del 2020 més de la meitat de geriàtrics catalans van registrar contagis i van veure com els seus avis morien sols i sense gairebé control mèdic. No hi havia mascaretes, ni personal, i les administracions estaven superades. Només els treballadors saben el que va passar allà dins.

«Recordo arribar el dilluns 16 de març a la residència i ja hi havia un avi mort. L’endemà en van ser tres. Després cinc, deu... i així gairebé un mes. Crec que van arribar a morir més de cinquanta avis al meu centre», explica una dona que durant tota la pandèmia ha treballat en un geriàtric de més de 150 places a la ciutat de Barcelona on la majoria de morts no es van comptabilitzar perquè no es va poder acreditar si tenien coronavirus. Recorda com el geriàtric acumulava els cadàvers al soterrani perquè la funerària no donava l’abast. «Tardaven gairebé un dia a arribar», diu.

Es pot recordar que en aquells moments amb prou feines existien estratègies de sectorització per aïllar els avis infectats ni tampoc material de protecció. «Havent-hi ja morts ens van donar una mascareta blava que havíem de reutilitzar, aquesta va ser la protecció que vam rebre», afegeix. Per aquesta raó, quan hi havia un brot, emmalaltien també els treballadors. «El pitjor va ser quan els companys agafaven la baixa. Nosaltres érem dues persones per trenta avis que ens necessitaven per tot», explica. Una altra gerocultora d’un centre de la província de Tarragona amb més de 200 places i més de vint morts, va ser l’única que no es va infectar. «Vaig arribar a tenir més de 14 avis a càrrec. No hi havia temps per res, ens passàvem el dia corrent i amb jornades de més de 12 hores», explica.

Al centre de la capital catalana, la cuidadora entrevistada admet que va veure avis morint sols. «Hi havia tanta necessitat que ens passàvem el dia prioritzant, amb alguns sí que ens vam poder asseure i agafar-los la mà però amb d’altres no», assumeix. «Començaven amb febres i ja et deien ‘me’n vaig, me’n vaig’. Quan tornaves l’endemà ja no hi eren», diu. «Jo recordo les cares de terror, sobretot dels qui no tenien demència i sabien el que estava passant, el no poder acomiadar-se dels seus... els agafaves de la mà i et deien les seves últimes voluntats», explica.

Notícies relacionades

Sobreviure al ‘baby clash’, la potencial crisi de parella que desencadena el naixement d’un fill

El sindicat Professors de Secundària proposa una nova vaga unitària docent per la diada de Sant Jordi

Totes dues recorden com les ambulàncies i els metges brillaven per la seva absència als geriàtrics. «Potser en venia una de cada cinc. Però la majoria ens deien que no vindrien, que esperéssim que es morissin», assegura la gerocultora de Barcelona. Totes dues encara tenen malsons i problemes psicològics, un any després. »Fa un any que tinc ansietat. Tot va començar a la residència amb l’estrès, i ja no se’n va anar. Prenc relaxants per dormir però sé que la setmana que ve he de tornar allà dins». La tarragonina també es reconeix en aquests símptomes. «Jo necessitava parlar-ne, i m’esforço a recordar els avis que han sobreviscut i quan ja no hi va haver més contagis».

Un any després, el seu sou continua sent el mateix: 997 euros al mes. També les càrregues de la seva feina i les ràtios de personal. Ni tan sols han cobrat les ajudes que els va prometre el Govern per l’esforç fet durant la pandèmia. I al geriàtric tarragoní, a més, es planeja una retallada de personal. «El pitjor és que m’he adonat que no els importem. Continuen sense valorar la feina que fem i només els importen els diners que en puguin treure», es queixa la cuidadora. «Allò de les morts va ser horrible. Però cal mirar endavant i pensar en com estan els vius. I estan malament, igual o pitjor que abans. Tot aquest dolor sembla que no ha servit per res», es queixa una delegada sindical de Comissions Obreres.