Patricia Sánchez «El sensellarisme és només un símptoma»

L’art és transformador i fomenta la inclusió social. Art for Change, de la Fundació La Caixa, ho demostra en cada una de les seves convocatòries. En l’última, el programa ha seleccionat 19 projectes a tot Espanya. Reflexa’t, impulsat per Patricia Sánchez, Roger La Puente, Raimon Solà i David Bravo n’és un.

-Expliqui’ns què és ‘Reflexa’t’.

-És un projecte de fotografia participativa per a persones que han viscut al carrer o que estan en perill d’exclusió social per no tenir un lloc on viure. Amb el projecte volem donar-los poder i veu per canviar també els estereotips que hi ha de la gent sense llar. Si veus els 13 participants del projecte mai diries que són gent sense llar o que han viscut al carrer.

-¿Quin és el perfil del grup?

Hem format un grup heterogeni. Tot i que primer vam pensar a fer-lo només de dones, perquè s’ha de visualitzar el sensellarisme femení, finalment vam preferir que fos representatiu del col·lectiu. I el resultat és com la societat: tenim a parts iguals joves i gent gran, dones i homes, estrangers i locals. Perquè el taller, a més d’aprendre a utilitzar les càmeres perquè desenvolupin un projecte artístic personal, també es basa molt en el debat i en l’intercanvi de les idees.

-¿Què persegueix ‘Reflexa’t’?

Que la resta de la ciutadania s’adoni que hi ha gent amb problemes i que necessita ser escoltada. El sensellarisme és un símptoma. Ens concentrem és aquest col·lectiu, però per pensar què estem fent malament com a societat, quins problemes estructurals tenim perquè aquest sigui un fenomen tan a l’alça. Per exemple, durant la pandèmia el col·lectiu ha crescut un 20%. Algunes causes importants són la llei d’estrangeria o l’especulació immobiliària dels fons d’inversió i la presència de fons voltor. Hi ha situacions estructurals en què tots participem de forma silenciosa. La intenció és generar debat sobre aquest tema. El sensellarisme és un fenomen molt més ampli del que és purament visible, del que està al carrer. Perquè no és no tenir un sostre o un domicili, és no tenir una llar, un lloc on ubicar-te emocionalment.

¿I de cara als beneficiaris?

Donar-los eines d’expressió artística, en aquest cas a través de la fotografia. Dins de l’art hi ha moltes eines que potencien qualitats.

I això potser els ajuda a trobar feina.

Hi ha moltes entitats que ajuden en aquest camp; nosaltres ajudem a pensar, a tenir una veu i això dona seguretat en un mateix, ajuda a relacionar-se amb l’exterior. En molts casos estem parlant de solitud i aïllament, perquè quan un arriba a una situació tan greu és que s’ha desconnectat del seu entorn emocional. A través de l’art ajudem a reconnectar amb aquest entorn emocional. Una cosa bonica va ser que després del segon dia de taller ja estaven creant un grup de whatsapp entre ells i plantejaven idees.

Notícies relacionades

Pere Puig rep l’eutanàsia, la segona d’un pacient mental

"Des de l’aula també pots contribuir a salvar vides"

Així que el ‘feedback’ és bo.

Sí, se senten acompanyats i molt contents que no els tractem com a nens de parvulari. No volem caure en el paternalisme de ¡ai, pobres!, farem fotos de gent que dorm al carrer. Al revés, ens vam plantejar que podem aprendre d’ells, que podem veure la ciutat des d’un angle que mai ens podríem plantejar. Nosaltres som del Raval, on el problema de la vivenda és molt visible i es viu una lluita de base a peu de carrer i, quan vam començar el projecte, gairebé tot l’equip es trobava en una situació d’inseguretat domiciliària. I ens vam adonar que també formàvem part del col·lectiu. I quan parles amb ells t’adones de la fragilitat i que qualsevol pot acabar al carrer. Et va malament un negoci, et separes o et mudes a un altre país i no trobes feina perquè, per exemple, ets refugiat. És molt fàcil trobar-se en aquesta situació. I el que tots ens expliquen és la facilitat amb què t’hi acostumes.