Atrapada en un carrusel burocràtic

La lluita d’una mare perquè l’anorèxia infantil entri a la sanitat pública

  • Núria Busquet veu com la seva filla de 13 anys es deteriora físicament i psicològicament sense que el sistema hospitalari aconsegueixi donar-li una atenció integral i personalitzada

Núria Busquets, a casa seva, a Cardedeu.

Núria Busquets, a casa seva, a Cardedeu. / Anna Mas

4
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

Quan el coronavirus començava a donar les seves primeres fuetades, Núria Busquet, traductora i escriptora resident a Cardedeu, va observar comportaments estranys en la més gran de les seves filles, de 12 anys. Ella i el pare de la nena van torejar la situació com van poder. L’angoixa pandèmica i el tancament domiciliari infantil amb pany i clau no van contribuir precisament a millorar el seu estat. Van passar els mesos i tot va anar a pitjor. A l’agost, la família va tocar sostre al constatar que la nena estava desenvolupant un greu trastorn alimentari. Tot just menjava. La seva salut física i psicològica estaven en joc. Havia arribat l’hora de demanar ajuda a la sanitat pública.

Set mesos després, Busquet segueix desesperada, atrapada en un absurd carrusel burocràtic d’entrades i sortides de l’hospital i un sistema sanitari que no ofereix solució a un cas tan greu com el de la seva filla, que continua sense poder fer vida normal i sense poder assistir a l’institut.

A l’agost, Busquet es va posar en contacte amb el CAP de la seva zona per demanar-hi cita amb la pediatra, però la van informar que la professional, a causa de la sobrecàrrega de treball per la pandèmia, tenia en aquell moment una altra destinació. El va atendre telefònicament un altre metge. Després de diverses gestions, li van explicar que rebria la trucada del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Granollers, que depèn de Sant Joan de Déu. Els seus professionals li van donar cita per al 20 d’octubre. Busquet es va angoixar. La seva filla empitjorava per moments. Els aliments que ingeria no passaven d’un iogurt i alguna amanida. El seu deteriorament no només era psicològic, sinó també físic. «Teníem conflictes a casa. ¿Què era millor? ¿Obligar-la a menjar o no? No en sabíem res. Ens mentia i deia que sí que havia menjat alguna cosa, però no ho havia fet. Li vam dir que tenia un trastorn, però no ho entenia». La família va optar per contractar una psicòloga privada, tot i que amb el pas de les setmanes no van veure cap avanç.

A finals de setembre, Busquet va ingressar la seva filla –completament desnodrida– a les urgències de Sant Joan de Déu, on la psiquiatra va confirmar el duríssim diagnòstic: trastorn alimentari. «Ens van dir que ens trucaria una infermera a casa per donar-nos pautes i per fer el seguiment», comenta. Aquesta trucada mai es va produir.

La salut de la nena se’n va anar a l’aigua, així que Busquet va pregar al CAP que hi intercedís. Finalment, poc abans de Nadal i gràcies a una pediatra, va ingressar en un centre adscrit al Sant Joan de Déu per a malalts aguts. Allà es va mantenir un mes i mig. Va recuperar pes, va rebre l’alta i va ser remesa a un hospital de dia, on segueix anant totes els dies, de 9.00 a 15.00 hores. Els seus professionals fan el que poden amb els mitjans que tenen, però la nena necessita una altra atenció molt més intensiva. De tant en tant empitjora, ingressa a l’hospital, l’alimenten, recupera pes i li donen l’alta. És una espiral que no soluciona l’arrel del problema perquè la nena odia menjar, és una tortura insofrible per a ella. 

«La meva filla necessita un ingrés total en un centre especialitzat durant sis mesos almenys. Però a causa de la seva edat és en terra de ningú. El sistema públic acull en aquest tipus d’institucions pacients amb trastorn alimentari a partir dels 15 o 16 anys. Estan saturats, però almenys tens una oportunitat d’entrar-hi. Amb 13 no», explica.

A falta de solucions des de l’esfera pública, Busquet ha rastrejat centres privats, als quals no té accés. Tant ella com el pare de la nena són treballadors autònoms sense capacitat econòmica per pagar 4.000 euros al mes durant un mínim de mig any. A través de la companyia d’assegurances de l’institut hi podria haver un finançament perquè la factura es reduís a 800 euros, però només per a nens i nenes a partir de tercer d’ESO i la filla de Busquet, que va complir els 13 al novembre, és a segon. 

Notícies relacionades

Presa del cansament, la desesperació i la impotència de veure la seva filla cada vegada pitjor, Busquet va esclatar un dia a l’hospital, on ella l’acompanyava (teletreballant des d’allà i sense poder sortir-ne). Va cridar de desesperació i dolor. Ningú li deia què podia passar amb la seva filla, quin tipus de tractament podia rebre ni quina era la millor manera d’abordar el greu problema de salut, més enllà de la recuperació mèdica puntual que implica una alimentació intravenosa els dies d’ingrés hospitalari. «Vaig perdre els papers», reconeix. La resposta de les autoritats sanitàries del centre va ser un regany en tota regla. I ella es va sentir encara pitjor. Per la condescendència i per tot. 

Completament atabalada, Busquet va escriure un descoratjador fil a Twitter, que va crear enrenou mediàtic. Ahir mateix va rebre la trucada d’un alt càrrec de la Conselleria de Salut, que li va dir que s’anava a interessar pel seu cas. Avui li han tornat a trucar per dir-li que la seva filla està rebent el tractament que «ha de tenir». Busquet no confia gaire en els polítics, però sí en la quantitat de gent anònima que, via les xarxes socials, li està donant informació valuosa. Potser hi ha un lloc per a l’esperança al Clínic. De moment, creua els dits.