El 14-F a Lleida: la terra dels vots oblidats

Fa set mesos de la crisi que va col·locar Lleida i la comarca del Segrià a l’ull de l’huracàn de la pandèmia del coronavirus. Trenta anys de polítiques inexistents en l’acollida dels temporers de la recollida de la fruita van impactar directament en la transmissió del virus. La comarca es va tancar de mala gana, els comerciants i els restauradors van assumir una aturada més que la resta d’empresaris de Catalunya, la comunitat immigrant va ser criminalitzada com a focus d’infecció i els agricultors titllats de racistes. Les restes d’aquell estiu encara pesen sobre les espatlles dels veïns. De ganes d’anar a votar n’hi ha molt poques. Allò, diuen, els va demostrar una cosa que ja sabien. Que Catalunya es governa per i per a Barcelona. I que a la província menys poblada però més extensa ni se l’escolta ni interessa.

«¿Per què votarem si els nostres vots no compten, si la nostra veu mai se sent?», respon taxatiu el restaurador Marc Cabecerán. Des de la barra del bar Toni’s, a la rambla Ferran, explica que la pandèmia ha canviat per complet l’actitud dels seus clients. «De les converses enceses sobre política o el procès hem acabat en el desànim general: que tots ho fan malament i que Lleida els importa un rave», explica. Augura, a més, que el 90% dels seus comensals no aniran a votar. Ell no ho té clar. Continua preocupat per les ajudes de la Generalitat, que no arriben. Les vendes han caigut un 50% i ha hagut d’acomiadar la meitat de la plantilla.

Una economia que neix de la terra

Montse Eritza també afronta una important pèrdua d’ingressos, que a l’estiu es va elevar fins al 70%. És propietària d’una botiga de moda infantil a l’eix comercial de la capital del Segrià que compleix més de 50 anys. «Jo sí que aniré a votar, es veu que els nostres vots no són tan importants com els de Barcelona, però hem d’expressar-nos», es queixa. La comercianta ha vist com al llarg d’aquest any un bon grapat d’establiments del carrer han hagut de tancar. L’aturada afegida de l’estiu no hi va ajudar. Tampoc la prohibició d’obrir els dissabtes, les restriccions municipals i que les ajudes promeses fa set mesos s’estiguin començant a cobrar avui. «Els millors clients són els de Mollerussa o Balaguer, que venen els dissabtes», afegeix.

L’activitat econòmica a Lleida té una particularitat important: viu del camp. «Quan una campanya de la fruita anava bé, es notava. No fèiem rebaixes a l’estiu. Era quan els pagesos ens compraven les peces més cares», assenyala. Això ocorria abans de la crisi dels preus agrícoles. Ara els trencaclosques dels agricultors per vendre els seus productes han impactat en la vida comercial del Segrià. «Necessitem política per continuar cultivant la terra. ¿Has sentit alguna proposta d’algun candidat per al nostre sector?», pregunta el president de l’associació agrària ASAJA, Pere Roqué. La resposta és òbvia.

El soroll eixordador de Barcelona

ASAJA mira d’incidir en les polítiques dels partits explicant-los les seves necessitats. La plaga de conills, la relació del bestiar del Pirineu amb l’os o l’impossible marge econòmic que els deixen els intermediaris fruiters són alguns dels seus problemes. «Convencem els nostres diputats. El problema està en si els nostres diputats poden convèncer els caps dels seus partits i la resta del Parlament». ¿Ho aconsegueixen? «El terrabastall de Barcelona és eixordador. ¿Què poden fer els nostres 15 diputats contra els 86 de Barcelona? Per això aquí la gent no vol votar, perquè a nosaltres ens governen des de Barcelona, és igual el que votem», afegeix l’agricultor.

Roqué adverteix, a més, que si aquesta bretxa entre les metròpolis de Barcelona, Tarragona o Girona s’engrandeix molt més, «la divisió serà imparable». «Ens passarà com als Estats Units, que tenen un país partit per la meitat». En aquest cas, Lleida representarà el Far West. Un oest llunyà que aporta la meitat de les exportacions de fruita de tot Catalunya, que permet que 30.000 llars puguin viure de la terra, que arrossega a la subsistència de 20 sectors industrials i que dona feina a 30.000 temporers migrants estiu rere estiu.

Els oblidats dels oblidats

A poc a poc, part d’aquests temporers s’han anat quedant a la comarca. Avui superen el 18% de la població. Aquesta és la història del Babe, el Mohamed o el Charles, tres homes que van arribar a Lleida fa més de 10 anys per treballar en la recollida de la fruita i que ara són residents de la capital de Ponent. El Babe treballa en una fàbrica metal·lúrgica, el Mohamed regenta una botiga d’enviament de diners a l’estranger i el Charles ajuda la seva dona en una botiga de queviures, després de ser acomiadat d’un graner.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Cap d’ells pot votar en aquestes eleccions. «Aquí no ens preocupa la política, ens preocupa la supervivència», explica el Mohamed, nascut a Fes (el Marroc). Fa un any que va demanar la nacionalitat per a ell i els seus tres fills. En aquests comicis, la seva opinió no compta. El Charles veu les eleccions amb cert ressentiment. «Som els oblidats dels oblidats», es queixa el nigerià.

Tots dos regenten les botigues al nucli antic de Lleida. Fa sis mesos, desenes de migrants pernoctaven per aquests mateixos carrers esperant una oportunitat laboral. I fa dues setmanes es va presentar allà la ultradreta de Santiago Abascal. «M’agradaria votar per vèncer aquest discurs racista. Jo no he robat el pa a ningú. Me l’he guanyat treballant», assenyala el Babe, nascut al Senegal. Ho diu mostrant les ferides dels palmells de la seva mà que demostren com de dur que és treballar al camp i viure al Segrià.