El dret a una llar

Desallotjats després d’una electrocució en un pis ocupat

  • Els Mossos investiguen la mort d’un home que va patir una descàrrega elèctrica mentre s’estava dutxant

  • La vivenda ha sigut precintada mentre que els inquilins, entre els quals hi ha un menor, sobreviuen al menjador d’un veí després de quedar-se al carrer

3
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Mare, no em vull morir. I tampoc vull que tu et moris», diu cada nit, abans d’anar-se’n a adormir el Gael, un nen de 7 anys. Fa tres setmanes el fill de Karla Yamileth va veure com un curtcircuit fulminava un home mentre es dutxava. El Gael viu espantat ara al pis on l’han acollit amb la seva mare i set persones més des que els van desallotjar del número 39 del carrer Joan Ubach de Santa Coloma de Gramenet. El Gael agafa el son en un matalàs compartit amb dues persones més al menjador dels seus veïns. Des de l’ajuntament s’assegura que els expulsats van rebutjar l’ajuda que els van oferir després de l’electrocució. Sense la solidaritat veïnal, estarien al carrer.

El nen té por de morir perquè va presenciar una mort. Va ser el 22 de gener quan Darwin Josué estava dutxant-se. «Vam sentir uns crits però era impossible obrir la porta. Ell va començar a xisclar i va arribar un moment que l’aigua i els vòmits sobresortien sota la porta del bany. Quan vaig aconseguir entrar-hi, me’l vaig trobar ajagut, dislocat i a l’apagar els ploms vaig patir diverses cremades», explica Karla Yamileth. Quan van arribar-hi els sanitaris d’emergències ja no van poder fer res per salvar la vida al Darwin. Tenia 32 anys. La Karla va estar ingressada tres dies per les cremades. «El nen està traumatitzat, tot li fa pànic», afegeix entre sanglots Jessica Yosmari, parella sentimental de la víctima.

En aquell pis de dues habitacions i 80 metres quadrats hi vivien nou persones. «Estàvem estrets, no ens quedava cap més opció», explica Yosmari. Els «estrets» eren Karla Yamileth, els seus quatre germans (dos homes i dues dones), les seves parelles, a més de Jessica Yosmari i Darwin Josué. Tots hondurenys i sense papers. Abans de la pandèmia les seves cases eren habitacions rellogades i treballaven en l’economia submergida: les dones cuidant avis i ells, en la construcció o en llocs de treball esporàdics. Els sous no arribaven als 700 euros al mes.

El coronavirus ho va parar tot. «L’avi que jo cuidava es va morir, i em vaig quedar sense feina», explica Yamileth. Una altra de les dones dormia a casa dels avis que cuidava, però els caps de setmana no tenia on anar. La desesperació era tan gran que a l’agost van optar per ajuntar-se a Joan Ubach, 39. «Ens van explicar que un senyor el llogava per 500 euros. Ho dividíem entre tots i almenys teníem un sostre», explica Yamileth. Ningú va firmar un contracte de lloguer. Els pagaments es feien en metàl·lic i no arribaven mai les factures dels subministraments.

Sense padró i sense drets

Després de l’accident, el pis va ser precintat. Una setmana més tard l’Ajuntament de Santa Coloma els va oferir dormir tres nits en un alberg o hotel. «¿I després què?», es queixa la Karla. El consistori confirma aquest oferiment, que va ser rebutjat pels ocupants. Finalment, uns veïns els van obrir el menjador de casa seva per col·locar-hi un parell de matalassos. «Però aquí no ens podem quedar sempre», xiuxiueja Yosmari.

Notícies relacionades

Denuncia aquesta dona que, en realitat, les administracions s’han preocupat abans dels maons que de les persones. Els Mossos i els tècnics de la Direcció General de Seguretat Industrial de la Conselleria d’Empresa van certificar el mal estat de la instal·lació elèctrica de la finca la setmana posterior al succés. Els inquilins creuen que els subministraments estaven punxats. La resposta social ha arribat deu dies després. L’ajuntament ha ampliat al 100% la beca menjador del Gael, l’ha empadronat i l’ha escolaritzat a Badalona, han donat a la mare uns vals per a roba i menjar i prometen, a més, «treballar les necessitats socials» de cadascun dels inquilins de la finca.

«El problema està que no tenim papers ni contracte laboral. No podem llogar un pis ni tampoc empadronar-nos», afegeix la Karla. En realitat, són moltes les entitats que reclamen que els consistoris apliquin el padró sense domicili fix, que permet que aquests residents tinguin, almenys, drets socials. «No tenim dret a res, les nostres vides importen menys que la resta», prossegueix la mare. Un grafit al carrer anuncia el que pocs s’atreveixen a dir: «La pobresa mata». Aquesta última nit, el nen ha tornat a tenir malsons. Tem ser el següent.