Agnès Brossa: «La pandèmia no ha provocat cap generació perduda»

¿Som davant d’una generació perduda? És clar que no. Si una persona té un càncer i està un any de baixa, ¿no pot fer ja res més la resta de la seva vida? ¿És algú perdut? Lògicament, no.

La pandèmia és una catàstrofe. No hi ha res positiu en ella. Res de res. Hi ha gent que ho ha passat, i ho continua passant, molt malament. Nosaltres no hem volgut negar aquesta part, sinó veure l’altra.

¿Per què han volgut veure aquesta llum? Perquè potser l’ansietat, la depressió i l’angoixa són més presents en els adults que en els nens i adolescents, que han hagut de renunciar a moltes coses, sí, però això els pot fer guanyar quant a resiliència. Ser més forts i adaptables. És dur estar-se un dia i un altre i un altre a casa, però han buscat la seva manera d’adaptar-se i ho han fet millor que els adults.

Acostumats a molta activitat, l’aturada ha sigut de mil dimonis. Els menors acostumen a tenir agendes frenètiques, perquè després del col·le venen les extraescolars. ¿Per què un nen de 5 anys ha de sortir de casa a les vuit del matí i arribar 12 hores més tard? En la consulta sempre pregunto als pares a quina hora posen a dormir els seus fills. I em diuen que aviat, que sobre les 21.30 o les 22.00. ¿Això és aviat? Hauria de ser, com a molt tard, a les 21.00.

L’arrel del problema són els horaris laborals dels pares. Ja, però si un nen de 7 anys té una jornada laboral de 12 hores és que alguna cosa va malament.

¿Per què és tan important el temps mort, l’avorriment? Perquè és la via perquè el nostre pensament es posi en marxa. Avui tot està guiat en l’activitat dels nens. ¿Quan experimenten el joc lliure ells sols? Em refereixo a muntar una construcció o divertir-se amb un ninot o mirar-se el peu. És important. Estan avorrits i s’estiren a terra. ¿On és el problema? Miraran el món des d’una altra perspectiva i és important per al seu cervell. A partir d’aquí surt la imaginació i la creativitat. S’avorreixen i es posen a fer coses. Comencen a mirar sota de l’alfombra, però potser després imaginen que és una cova i posen un pal i un ninot a dins. El dia de demà això els haurà servit per ser creatius i buscar solucions. És una manera de desenvolupar el cervell.

Al llibre inclouen el cas d’una mare infermera que no pot evitar plorar davant de la seva criatura. ¿Cometem un error si disfressem la realitat als nostres fills? Protegir els nens no és dir-los que viuen en un conte de fades, sinó que també existeixen les coses negatives. La mort forma part de la vida i hauria de deixar de ser un tabú. Ells han d’entendre que és una cosa trista i que se supera. Però vivim una època en la qual pensem: «ai, pobres, que no pateixin, que no sàpiguen». És pitjor. Intueixen que una cosa dolenta se’ls està amagant i es converteixen en nens porucs que s’imaginen coses dolentes. No podem infravalorar els nostres fills. Que els nens hagin vist que de vegades la vida és dura és un aprenentatge per a ells.

Una mare que plora no és una mare dèbil. Exacte. El nostre llibre pretén ser una crítica social cap aquesta classe mitjana alta que educa els seus fills als mons de Yupi. La majoria de pares i mares no saben dir que no als seus fills. Aquests nens es converteixen en adolescents que ho tenen tot. Són poc empàtics i pensen que res de dolent els passarà en la vida. Són febles. Si ets al carrer i el teu fill et diu que té set, no vagis corrent a comprar-li una ampolleta d’aigua. Digues-li que s’esperi dos minuts per arribar a casa i beure. 

¿Per què som així els pares i les mares? Tenim més capacitat econòmica i hi ha coses que no costen gens. ¿El nen perd el tàper del berenar? No passa res, anem al basar i en comprem cinc de recanvi per quan els torni a perdre. No ensenyem a cuidar les coses i valorar-les.

En el confinament domiciliari sí que vam aprendre. Creiem que sí, efectivament. Al llibre expliquem com un nen de 5 anys esperava emocionat que la seva mare sortís de casa per anar a comprar, un dia a la setmana, perquè li portés una cosa tan bàsica com un regle per dibuixar. Ell la rebia amb enorme alegria. Un simple regle. Això és molt més important que saber-se de memòria la vida dels Reis Catòlics, que és a Google. L’important és l’actitud, les ganes, la perseverança, la paciència i la fortalesa.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Tots els pares i mares hem permès un abús de pantalles per part dels fills. ¿Una cosa positiva d’això? Doncs sí perquè, en alguns casos, els rols han canviat. Hi ha nens més tímids que, darrere de l’ordinador, han pres molta més força. I altres que eren més expansius i més líders s’han vist sense tanta desimboltura. S’han unit molt com a grup.

La pandèmia s’està fent molt llarga. La vacunació no agafa velocitat de creuer. ¿Què fem? Ara ve una part molt pesada. Al principi pensàvem que seria cosa de tres dies. Ara ja no. Ens ha tocat viure això. No hi ha més. Intentem viure cada dia com si fos un dia fantàstic i disfrutar de petites coses.