Hivern a les fosques (2)

Abandonats a la Font de la Pólvora

L’hivern del 2021 està resultant encara més dur als barris que pateixen talls d’energia elèctrica diàriament. El Periódico inicia una ruta des del nord de Catalunya al Madrid profund per recollir testimonis i històries comunes marcades per la por de viure a les fosques. Segona etapa, Font de la Pólvora (Girona).

Es llegeix en minuts

«Vaig pensar que em moria, no podia respirar», explica María Encarna Heredia, veïna del barri de la Font de la Pólvora (Girona) quan recorda la matinada de l’11 de gener del 2021. La causa de l’incident va ser un de tants talls de llum sobtats i prolongats que pateixen els veïns del barri. La diferència és que ella dorm connectada a un respirador d’oxigen. A les quatre de la matinada, es va salvar de l’asfíxia perquè el seu fill es va adonar que no hi havia electricitat i li va poder retirar l’aparell. Ella només aconseguia tossir mentre intentava empassar-se una mica d’aire. «¿Què és el que passa amb la llum?», es pregunta el marit, Serafín Heredia. «Que ens tracten com uns marginats, ens han abandonat», responen altres veïns del barri. L’ajuntament calcula que la meitat del veïnat està punxat al corrent elèctric, però tots, unes 500 famílies, viuen a les fosques un hivern rere l’altre.

La seva factura de la llum del mes de desembre ascendeix a 195 euros. Entrar a casa dels Heredia significa trobar una família la ràbia i angoixa de la qual fa mesos que ha esclatat. «Això és molt fort, estan jugant amb nosaltres. ¿Som animals o els agrada jugar amb les nostres vides?», crida el pare, Serafín Heredia, només obrir la porta. El 12 de gener passat van estar 9 hores i 25 minuts sense llum. Des del migdia fins a dos quarts de deu del vespre. El Serafín tem que la seva dona es mori al llit mentre dorm. «Ens volen matar a tots, i ningú fa res. Ni l’ajuntament, ni la companyia», xiuxiueja. La seva dona el mira, i plora. «Estem desesperats», afegeix ella.

El Serafín i la María Encarna perceben dues pensions que, sumades, no arriben als mil euros al mes. A casa també hi viu el fill, a l’atur, i la seva dona. Acaben de fer la compra del supermercat. «Si seguim així l’haurem de llençar», expliquen. La nevera, com la resta d’electrodomèstics, no funciona. «Estic farta de veure com es qualla la llet», exposa una altra veïna del barri, Nicolasa. La dona també té asma i dorm amb el temor que també el seu respirador s’apagui. «M’he cansat d’explicar les meves penúries perquè no serveix de res. Aquí ningú mourà un dit per a nosaltres», es queixa.

La rentadora: missió impossible

La sensació que les seves vides valen menys que la de la resta dels gironins es palpa a tots els carrers d’aquest barri. «Ens tenen com als marginats, els gitanos de Font. I a ningú li importa gens», replica també Juan Manuel Heredia, mentre s’escalfa les mans en una foguera al carrer. Aquest pare de família sosté sis fills, i un setè que és en camí. A casa l’espera la seva dona, Cristina Fernández. Bull aigua en una olla per dutxar els seus fills. «L’escalfador de l’aigua és elèctric, i amb els talls mai funciona», explica. Comença pel petit Miguel Ángel, d’any i mig. El balcó de la família està ple de roba bruta. «Posar una rentadora és una aventura, sempre s’acaba apagant. Em fa vergonya portar els nens amb roba sense rentar a l’escola», afegeix.

Punxades, talls i risc d’incendi

La família viu amb 900 euros de la renda garantida de ciutadania, més els diners que el pare pugui treure als mercats ambulants o venent ferralla. Al cap d’una estona d’entrevista reconeixen que estan punxats al corrent elèctric. «Ho vam fer fa set anys, quan van començar els talls. Si he de pagar i no tenir llum, prefereixo no pagar. Que inverteixin, que funcioni el corrent, i llavors pagarem», se sincera el pare. El quadro de comptadors de l’immoble no menteix. Només un comptador funciona. La resta estan punxats de forma fraudulenta. Més de la meitat, amb pinces de plàstic d’estendre la roba. El pare s’ho mira i s’espanta. Un incendi a la finca sembla inevitable.

Pocs minuts abans, dos operaris municipals, entren al barri per la manipulació elèctrica a l’enllumenat públic. «La gent es punxa fins i tot als fanals. Els fusibles salten i hem de venir aquí dia sí dia també. Un dia passarà una desgràcia», diuen. A diferència dels operaris municipals, els d’Endesa han de venir escortats amb els antiavalots dels Mossos a reparar els fusibles. «I al cap de dos minuts d’anar-se’n, la gent es torna a punxar», assenyala Heredia.

L’ajuntament i la companyia elèctrica arremeten contra les punxades a la xarxa per explicar el problema de la llum al barri. Segons dades del consistori, 250 llars estan punxades al corrent. «Aquí paguen justos per pecadors», assumeixen amb el cap abaixat fonts municipals. Han promès una auditoria externa que valori si la xarxa té un manteniment correcte, contra la qual cosa arremet l’associació de veïns. Endesa ha optat per sectoritzar bloc a bloc. És a dir, que si se’n va la llum sigui en un edifici, no en tots. El consistori ha fet un projecte perquè els veïns ‘punxats’ es regularitzin, pagant amb fons municipals els costos de tornar al subministrament legal. Fa mesos que ho han iniciat, i diuen que ningú s’hi ha apuntat. La Cristina s’hi va acostar per assessorar-se. «Vaig anar a casa i la llum va tornar a marxar. I vaig pensar, doncs passo.»

La solució sembla que més aviat són els generadors de corrent. Es veuen als baixos de les vivendes, enganxats amb cadenes, o fins i tot als balcons. Quan és de nit, i no hi ha llum, el brunzit dels aparells ressona per tot el barri. Forma ja part del paisatge urbà, com també els cables que surten de les finestres. Veïns de diferents blocs que s’intercanvien el corrent elèctric. En canvi, hi ha una paraula innominable. ¿Vostès tenen llum a casa? «No preguntis això, que porta mala sort», diu una veïna.

Marihuana i abandonament escolar

«¿Vols saber per què no hi ha llum? Jo t’ho explico: per la droga, per la marihuana», diu amb aparent sorna Juan Amador, al seient davanter d’un BMW on porta tres amics més. Entre rialles, parlen del negoci de les plantacions de maria al barri. Resulta que ell és l’amo de l’únic bar que continua obert al veïnat. «Sí, això és fatal. L’he hagut de tancar. No em van les cafeteres, ni les neveres. Pago mil euros al mes de llum i no em surt a compte», comenta.

Et pot interesar

Cristina Fernández va deixar d’estudiar als 15 anys, quan es va quedar embarassada del seu fill primer fill. Li agradaria que els seus poguessin estudiar i es llauressin un futur millor. Almenys, per sortir de la Font de la Pólvora i el seu abandonament general. El segon fill és el que, de moment, li ha sortit més «cervellet», en les seves paraules. La mare el defineix com un as en física i en matemàtiques. Al setembre el noi va iniciar primer de batxillerat. Va deixar els estudis al cap de dos mesos. «Estava fart d’arribar a classe sense els deures fets», explica la mare. Són les conseqüències de no tenir llum a casa, que a part de deixar-te sense roba neta, perds la bateria de l’ordinador i et quedes sense wifi per connectar-te a classe. Ara el noi compagina classes de repàs als seus cosins del barri, amb algun curs que li pugui oferir l’ajuntament. La roda de l’exclusió és una piconadora implacable.

Pròxima entrega: Sant Roc, a Badalona.