«O t’espaviles o et podreixes al carrer»

Els dos homes assisteixen al repartiment de menjar que ofereix el menjador social Navas, ubicat a la Meridiana. Al dia, aquest menjador reparteix més de 340 lots de menjar i els seus treballadors temen per un erto que sembla surrealista. L’Alberto és l’últim a arribar-hi. Porta xancletes, uns mitjons molt gruixuts, i dues mantes li cobreixen la resta del cos que culmina amb un gorro negre. «Soc l’últim però el que més temps porta aquí», contesta. A la seva esquena ja suma més de 20 anys alimentant-se als menjadors socials. Accepta a parlar, a explicar la seva història i denunciar una Barcelona «que ningú vol veure». «Però caminant. Si no em moc em moro de fred». S’assabenta que aquesta frase feta pot ser també una expressió literal. El dilluns dos joves sense sostre van morir en plena onada de fred. Ell es queda gelat.

Conèixer una desena de menjadors socials

L’Alberto diu que al carrer pròpiament només hi ha estat un any. Durant el 2000. «Dormia en un caixer però em feien fora i me n’anava a un garatge, a Pedralbes». Després el temps es difumina. Parla de diversos albergs, de relacions tempestuoses compartint vivenda, i deixa anar que avui dorm en un despatx al centre de la ciutat. «No tinc cuina, ni nevera, ni calefacció, ni dutxa. Només un llit», exposa. Li fa por netejar-se, perquè al lavabo, que comparteix amb altres oficines, l’aigua de l’aixeta està gelada. «Clarament sí, soc una persona sensellar que malviu», assumeix. Ho reflecteix el fet que es coneix fil per randa una desena de menjadors socials i llocs on netejar-se de la ciutat. «El que passa que ara si fa molt fred no surto de casa. Em cobreixo amb mantes i ja està», exposa.

La conversa la manté dins d’un bar pròxim. De camí, es troba un tàper amb menjar, molt semblant al que li han repartit al menjador social, a sobre d’una taula de tennis de taula. El recull sense escrúpols, igual que ho fa, segons explica, en un Burguer King del centre. Ja al bar, pren un croissant i un cafè calent per 1,70 euros. Són les tres de la tarda, però ell compleix el seu ritual, aprofitant l’oferta del local. «Així ja he menjat, i allò del menjador m’ho guardo per al sopar», explica. Els dies que no brilla el sol, i no es desplaça fins a la Meridiana, a penes ingereix res.

Tomb vital per la crisi del totxol’Emilio també té una rutina molt marcada. I més des del dia de Reis, quan va entrar a viure a l’alberg Ali Bei, gestionat per la Creu Roja. S’aixeca a les set, i s’espera fins a les nou per sortir al carrer. D’allà visita al treballador social, recollirà el dinar i se’l menja en un parc pròxim. Avui hi ha verdura bullida i fricandó de vedella sucat amb pa. De postres, iogurt i un suc. «De vegades aprofito i m’acosto al passeig marítim per veure el mar», afegeix. A les vuit torna a l’alberg. «Molta gent es creua amb mi al llarg del dia, i no té ni idea que visc al carrer», exposa.

Parla en present perquè ha anat i vingut per tants centres que ja no veu la diferència. Aquest paleta de Roquetes va sentir que la seva vida va fer un tomb a partir del 2008 amb l’anomenada crisi del totxo. «Vaig començar a quedar-me sense feina, i el pis que llogava es va incendiar. L’amo em va duplicar el contracte i allà van començar les meves desgràcies», recorda. Primer, d’habitació en habitació. Fins que un dia se’n va anar a dormir a la platja de la Barceloneta. «El primer dia no ets conscient de res, de tot el que vindrà». Però va venir. I va acabar trobant la seva empara a les grades del velòdrom d’Horta. «Estava més protegit», comenta.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Allà el van trobar els Mossos el març del 2020. En ple confinament, va ingressar al pavellón de la Fira de Barcelona. «Vaig veure coses surrealistes. Turistes atrapats a la ciutat i persones al carrer que estaven fetes merda. Amb diabetis, amb tractaments de càncer que van ser posposats, i persones que ja han llançat la tovallola i s’han ficat a fons amb l’alcohol», assegura. I allà va ser quan se’n va adonar que no podia estancar-se. «O t’espaviles o et podreixes al carrer», pronuncia. Però la roda de la pobresa, de vegades, gira a una velocitat increïble. La Fira va tancar, i va anar alternant algunes nits en albergs amb altres de carrer. Per exemple, el Nadal. «Me’l vaig prendre com un dia més, un dia normal. Però per dins em moria per estar amb la meva dona i els meus dos fills, amb comprar-los un regal». És recordar-los, i posar-me a plorar.

Tant l’Emilio com l’Alberto sostenen que viure al carrer, i ser víctimes d’aquesta pobresa extrema, els traurà anys de vida. Segons el càlculs de l’Alberto, ell ja n’ha perdut sis. Aconseguir una feina estable amb un sou que els arribi per a una vivenda els sembla una quimera. Mentrestant, els toca suportar la por de morir cada nit. Morir de fred, com l’Amine. Morir a les mans d’un vianant que els agredeixi, com va passar el mes d’abril. «Això és una loteria, però només hi surts perdent. Només espero no ser el següent», s’acomiada l’Emilio.