Bon Nadal entelat des de Salamanca

Fer la maleta, a aquestes alçades de pandèmia, té un punt èpic. Un se sent un hòbbit d’’El senyor dels anells’ a punt de fer alguna heroïcitat amb mascareta. Uns mesos sense viatjar i ja entres a l’AVE amb aires de Willy Fog. Et cobreixes en gel, esbufegues sota la FFP2, mires el paisatge movent-se per la finestreta amb més brillantor als ulls que Candy Candy. Aquest any no ha tornat a casa per Nadal ni el noi de l’anunci d’El Almendro. 

Jo intueixo que estic a prop de casa quan em sembla veure a la llunyania la princesa de Frozen. Si comences a trobar a faltar unes orelleres, just quan creus que el nas se’t desprendrà de la cara a l’iceberg, és que has arribat a Salamanca. L’iPhone ja anuncia Nadal sota zero. Res, res, et dirà la teva mare, et poses el teu «chambergo» (aquí és el nom universal dels abrics) i farem un tomb. El Nadal és menys Nadal si no et congeles de fred donant voltes per la plaça major.

Hi ha dues coses bàsiques que un habitant de Salamanca recorda instantàniament just abans de trepitjar el carrer. Ja no ets l’Ana, sinó «maja» o «mi niña». I només hi ha tres llocs on anar: «Paquí», «pahí» i «pallí». Ara sí. Faràs un volt pahí. «¿Què tal, maca?». «¡Quant temps!». Salutacions amb baf, retrobaments ventilats. Bon Nadal entelat. Sí, són dolents temps per als qui porten ulleres, i més sota zero.

Et pot interesar

Aquest any es veu més gent a les terrasses de Salamanca que a les del Carib. Tot i que això sembli Sibèria, sempre et trobes algú esperant sota del rellotge de la plaça (el lloc universal per quedar). Camines entre les parades de torró. Instagrameges el cartell de «chochos típicos de Salamanca» (en realitat són dolços sense rombes). Deu minuts caminant, ja va sent hora de parar-se a prendre un vi. Et cau una llagrimeta cada vegada que et donen una tapa gratis. I sí clar, recordes els temps pretoc de queda: quan començaves prenent l’aperitiu i no arribaves a casa fins a les 6 del matí. «¿Ens veiem ni que sigui de lluny?», et pregunten per Whatsapp els teus amics. ¿O són pròxims? T’encongeixes d’espatlles i comptes bombolles. Et sents més perdut que Sergio Ramos intentant pronunciar «Pfizer».

Encara sort que hi ha una cosa que sempre es manté inamovible hi hagi pandèmia o una apocalipsi zombi: el menú de la nit de Nadal de la teva mare. Nostàlgia exprés. Records feliços a mossegades. Així que envies com en els temps precovid aquest selfie davant del plat de carrabiners amb el seu respectiu «aquí, patint». Algú imita Miguel Bosé. Vetes el Dúo Dinámico del Spotify. Que nooo, que no en vull més, mama. ¿Heu sentit allò del raïm en supositori? Comença la travessa a veure amb quin vestit informarà Fernando Simón dels contagis el 31 de desembre. ¡Vinga, una altra copeta! Com diuen els mems, «hi ha vins que milloren amb els anys, però aquest any ja només millora amb vi».