Un Nadal amb ‘sentidiño’ a Galícia

Els llogarrets gallecs (molts d’abandonats; d’altres casi sense habitants, visca la dispersió territorial) s’han convertit aquest any en els espais ideals per passar una crisi sanitària com la que estem vivint. Allà parlar de distància social sona a acudit. Els llogarrets gallecs són tan, tan petits i estan tan, tan allunyats de tot, que a Google apareixen com «llocs». Aquest any, la meva família i jo (set en total, i tots amb test de coronavirus negatius) decidim passar els dies de Nadal al «lloc» d’Albín (parròquia de Macendo, municipi de Castrelo de Miño, província d’Ourense), on van néixer la meva mare i la meva tieta. Els he portat el caganer de Fernando Simón, un personatge que acostuma a rebre bastant consens social. És ‘riquiño’ i punt.

«¿Que, como está la cousa por Barcelona?», em pregunta algun veí del lloc enmig del passeig cap a l’església, l’activitat social que reuneix cada dia, a les quatre de la tarda, les tres famílies del poble. La temperatura del dia 25 és d’uns nou graus, malgrat que hi ha un sol esplendorós. Però el veí no es refereix al coronavirus perquè la següent qüestió és: «¿Cando vos ides independizar?». Gairebé hauria sigut més fàcil que em preguntessin pel final de la pandèmia. «Nena, estás moi prima», comenta una altra veïna. Als llogarrets gallecs, que van patir amb molta duresa les escassetats de la postguerra i on gran part de la població es va veure obligada a treballar les terres a preufet per poder endur-se alguna cosa a la boca, tenir gana és pitjor que tenir Covid. A l’entrada de l’església, un butlletí informatiu subjecte amb quatre xinxetes al tauler d’anuncis informa cada setmana del número d’infectats pel virus en el municipi: el 25 de desembre n’hi havia 19 en tot Castrelo de Miño. ¿Això és molt o poc? Doncs depèn.

Notícies relacionades

Blanc i solitari Nadal a la Cerdanya

Bon Nadal entelat des de Salamanca

Amb una població molt envellida, als llogarrets gallecs també preocupa la pandèmia. Allà regna la cautela i en absolut la frivolitat entorn del virus. «Hai que se coidar», escolto que diu una altra senyora del lloc. En realitat la prudència sempre ha marcat el caràcter gallec. «Non vaiades levar un golpe (No us emportéssiu un cop «) era la frase que més ens repetia la meva àvia a mi i a la meva germana de petites. Aquest any la frase estrella al llogarret és: «Non vaiades colle-lo virus». 

Però és difícil agafar-lo en un lloc on no hi ha ni bars, ni restaurants, ni botigues, ni carrers plens de gent àvida de comprar. I tot i que és veritat que els gallecs, crescuts entre els grisos i les pluges de les adversitats meteorològiques, no solem estar les persones més optimistes del món («Ai, Señor, lévame pronto», li vaig escoltar dir a la meva àvia cada nit durant la meva infància) molts creiem que sortirem d’aquesta més aviat que tard. «Malo será».