Rafa Ruiz, un fotògraf d’altres temps

Abans que res, un aclariment. El cine, en realitat, no existeix. Només són fotografies. Moltes fotografies. Els humans, amb un sentit de la vista que en realitat no és gran cosa comparat amb el d’altres espècies, en tenen prou amb ajuntar 25 fotos en un segon per veure moviment on realment no n’hi ha. La raó per la qual les mosques no van al cine (és un dir, però fonamentat científicament) és perquè per a elles amb 25 fotogrames per segon no hi ha acció. Per a una simple ‘Musca domestica’, amb els seus prodigiosos ulls compostos, una pel·lícula, per exemple, de la saga ‘The Fast and the Furious’ (carreres il·legals de cotxes, escots i bufetades) és més o menys com una pel·lícula d’Albert Serra. Veuen el món, en certa manera, amb alentiment. Aclarit això, vet aquí, ara sí, Rafa Ruiz, fotògraf de l’invisible, com ell s’autodenomina, o, disfrutada amb calma la seva obra, literalment un fotògraf d’altres temps.

Nascut a Castelló fa 30 anys i actualment resident a Morella (dada important per quan arribem als seus plàtans momificats), Ruiz era ja des de fa molts anys un aspirant a polímata o, com es diu en algunes cases encara, un tastaolletes, algú amb ganes de saber més de moltes i variades àrees del coneixement, en el seu cas, la biologia, la meteorologia, l’astronomia, la informàtica i, és clar, la fotografia. Va cursar estudis superiors d’imatge, però el pòsit de totes les seves curiositats anteriors seguia allà. Segons es miri, era inevitable el que anava a succeir. Amb una primera càmera digital adquirida, molta prova i error i, per que no remarcar-ho, una espurna molt poètica a l’hora de titular les seves obres, va començar a obtenir uns resultats que mereixen ser coneguts, en els quals uneix totes les seves passions.

‘Gota de betadine impactant sobre una superfície d’aigua’. A veure, Ruiz no és el primer que alenteix la caiguda d’una gota perquè puguem veure allò que les mosques veuen diàriament, però caldrà acceptar que el títol, tan primmiradament descriptiu com ho eren els títols de les obres de Piet Mondrian, no passa desapercebut.

La càmera lenta és sempre bonica, però en el que despunta Ruiz és la submissió d’un altre temps, l’anomenat ‘time-lapse’, el clímax de la falsa il·lusió de moviment que és el cine.

La seva plusmarca personal són els plàtans abans citats. Amb 2.200 fotografies al llarg de 70 dies, els plàtans que va triar passen davant els ulls de l’espectador d’una frescor verda intensa a una apetitosa maduresa primer, a una tardoral decadència després i, a continuació, a la mort. No és ni tan sols aquesta l’última fase. Els plàtans es momifiquen de forma natural. De vegades, quan s’exhibeix un experiment en els mitjans de comunicació, s’adverteix que ningú miri de fer això a casa. Bé, això és just el contrari. ¿A qui no se li han pansit uns plàtans a la cuina? La qüestió és que els 70 dies de la pel·lícula de Ruiz semblen molts. Això és perquè no coneixen bé vostès el clima de Morella. A l’hivern és una nevera.

A cavall dels anys 80 i 90 (disculpin l’excursió i la imprecisió) un conegudíssim bar de la plaça del Sol de Barcelona va trobar una singular manera de fidelitzar la seva parròquia. Tot just entrar per la porta d’Eldorado i a mà esquerra hi havia una urna de vidre perfectament segellada. Dins, els amos del negoci van tenir l’enginyosa idea de posar una pizza acabada de treure del forn. Cada poc temps li feien una fotografia que penjaven de la paret. És clar, l’interessant, en aquelles llargues nits de joventut, era fer una parada a Eldorado per visitar la pizza. Allò era, i llavors no ho sabíem, un ‘time-lapse’ arcaic i etílic. És impossible no recordar aquelles nits en vista dels treballs de Ruiz.

Darrere de cada petita pel·lícula hi ha molt més ofici del que pugui semblar a simple vista. S’aprèn dels errors. Així li va ocórrer la primera vegada que va voler veure créixer 13 mongetes món en un test rectangular. Hi havia una errada en el seu pla. Va il·luminar lateralment l’escena i les plantes, coses del seu ‘software’ genètic, van alçar la seva tija a la recerca de la llum. O sigui, tornada a començar.

Notícies relacionades

Calendari de la vaga de professors: totes les dates convocades a Barcelona i la resta de Catalunya

iryo reprèn els trajectes de la línia Madrid–Màlaga amb fins a 10 freqüències diàries

Un punt i a part mereix la seva altra gran passió, l’astronomia, que li ha proporcionat ja alguna notable alegria. El 2019 es va emportar un dels premis anuals que concedeix el Royal Observatory Greenwich’s als millors fotògrafs de l’espai. En el seu cas, es va alçar amb el primer lloc en la categoria dedicada a la Lluna per un retrat en quart creixent i a ple dia del satèl·lit de la Terra. Era una imatge fixa, una sola foto, però la Lluna també ha sigut objecte de les seves seqüències animades. El 21 de gener del 2019 la va retratar una nit d’eclipsi un total de 9.100 vegades. El resultat és una minúscula però emocionant pel·lícula en la qual la Lluna s’enrojola a ulls de l’espectador.

Per saber més sobre Rafa Ruiz, no hi ha millor consell que visitar tota la seva obra a la seva web, ‘Fotografia de lo invisible’. El que s’ha de veure.