El caos no està en les dades de la Covid-19, si no en com s'interpreten

«Hi ha tres tipus de mentides: les mentides, les grans mentides i les estadístiques». La cita que va popularitzar Mark Twain és una màxima per als que estudien la realitat que mostren les dades: les xifres no solen mentir, però sí que pot fer-ho la interpretació que se’n fa. I tot i que no en tots els moments d’aquesta pandèmia es disposava de les necessàries, el balanç que fan els experts consultats és més positiu que el caos que sovint han arribat a percebre els ciutadans.

«Ha faltat pedagogia», explica Pere Godoy, president de la Societat Espanyola d’Epidemiologia. «El que ha passat amb les morts es coneix bastant bé i s’explica bastant malament», afegeix. La primera dada que ens va atropellar durant la pandèmia va ser el degoteig de morts que es comptaven per centenars. Quan va començar a aturar-se, la xifra total es va posar en qüestió. L’oposició parlava de «morts amagats» i les dades que deixava el MoMo (Sistema de Monitoratge de la Mortalitat diària) o l’INE es contraposaven sense cap context als que recopilava Sanitat. I fins avui. «Que ara el Govern digui que són les seves xifres les que valen quan no saben ni comptar els morts en la pandèmia és incoherent i preocupant», deia aquest divendres Pablo Casado.

Les 32.929 morts que les comunitats han remès a Sanitat són les que certifiquen els metges després d’un diagnòstic positiu confirmat, però hi ha tècniques estadístiques que permeten estimar les morts reals a partir de la comparació amb la mortalitat esperada per a aquell període de temps. El MoMo, per exemple, registra 44725 defuncions en excés des del 13 de març. «Les dues xifres són valorables, es tracta de saber explicar què significa cadascuna», diu Godoy.

Els morts que deixa la pandèmia no se sabran mai amb exactitud. Des de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària, Ildefonso Hernández assegura que és «l’habitual en mortalitat». «Les morts no són totes les que haurien de ser, però això ho sap qualsevol que conegui els dèficits de qualitat de les dades, i s’han utilitzat per avantatgisme partidista», assegura qui va ser director general de Salut Pública entre el 2008 i el 2011.

Punt d’inflexió

Com en tot el relacionat amb la pandèmia, els primers mesos van ser els més difícils. Fernando García, portaveu de l’Associació Madrilenya de Salut Pública, creu que el problema de les dades «va ser conseqüència que no es van poder fer totes les proves diagnòstiques en els casos sospitosos entre el març i el maig, però aquesta situació s’ha corregit». Que les dades siguin fiables és imprescindible per a tot el que vingui darrere. «Al març no vèiem el que passava fins que va explotar», indica Carla Prats, biofísica del Grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos de la UPC. «Ara tenim dades infinitament més bones i tot això ajuda. Queda camí, però el canvi ha sigut abismal», explica.

Godoy insisteix que «una bona part dels casos de Covid són subclínics i no arriben mai al sistema sanitari». És la transmissió silenciosa, molt més difícil de detectar, però en la qual el sistema de salut ha d’abocar els seus esforços. La falta de tests només va mostrar la punta d’un iceberg desconegut. Al març es diagnosticava entre el 5% i el 10% dels casos; ara, el 60% i el 70%. Per això no es pot comparar la situació actual amb la de la primera onada. Saber què ens diu cada dada és tant o més important que comptabilitzar-los, tot i que aquí hi ha hagut un dels principals problemes.

Caos i correccions

El Govern va haver de corregir la sèrie històrica i va atribuir les «distorsions» a Catalunya, que dies abans havia canviat la forma de comptabilitzar les defuncions. A través del BOE va imposar un nou model de remissió de dades per mirar d’ordenar el caos. «Fins al 10 de maig eren bastant deficients perquè eren afegits i hi havia duplicats», assenyala García. A partir del dia 11, Sanitat els exigeix de forma individualitzada, «una millora considerable però que va deixar els epidemiòlegs a cegues uns quants dies». «En general, es va estar fent un esforç per continuar donant la sèrie històrica corregint els dies, però després d’aquest gran esforç, no han vingut actualitzacions», indica Prats. Els ajustos i neteges de dades van provocar fins i tot que la xifra de morts minvés. A finals de maig, Sanitat va rectificar la sèrie històrica i va eliminar gairebé 2.000 morts del total.

L’última topada l’ha protagonitzat la Comunitat de Madrid. A més de reduir el nombre de tests –ja no es testegen els contactes estrets–, el retard a reportar les dades dels contagiats provoca que la xifra diària sigui constantment corregida en la sèrie històrica multiplicant-se fins i tot per dos. «A les dades diàries no els faig cas. Cal fiar-se de les de períodes setmanals», indica García. Els desajustos són continus malgrat que Govern i autonomia tenen una mateixa font. Per García, les discrepàncies «no cal exagerar-les». «Les hospitalitzacions i els morts són més difícils de manipular», indica, «i no hi ha discrepàncies en les xifres sinó en com s’interpreten».

Lliçons a aprendre

Prats posa en relleu l’esforç per elaborar les anàlisis que es publiquen cada dia, però creu que és important fer un pas més: «Que els números es presentin d’una forma que es pugui analitzar. Aquí ens han passat per davant altres països», assenyala. Amb uns altres quatre investigadors, han demanat al Govern en una carta que publiqui les dades detallades. «A partir del final de l’estat d’alarma, la sensació és que no hi ha uns llindars generalitzats per actuar, sobretot en la part baixa, previs a la situació complicadíssima dels 500 mil casos», assenyala.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

«Recollir informació i validar-la és una feina tremenda, que exigeix molts recursos», afirma Godoy, que demana una inversió fortíssima en vigilància epidemiològica. «Si tot hagués estat automatitzat hauríem pogut recollir informació útil com les persones que has fet aïllar i confinar», afegeix Hernández, que creu que «el CIS podria haver invertit en una intel·ligència social per saber que està fent la població», afegeix.  

Després de les dades, arriben les decisions. Godoy insisteix que, als països democràtics, són els polítics, que tenen la confiança de la ciutadania, els que les han de prendre «adequadament assessorats». «Les dades que tenim ja serveixen per prendre decisions, però si fossin menys susceptibles de modificar i els sistemes d’informació estiguessin més avançats tecnològicament es podria garantir la transparència», defensa Hernández. I que les dades parlin per si mateixes sense traduccions interessades.