Àlex, pare trans: «No soc menys home per haver parit el meu fill»

–Ets un home que ha parit. ¿Com vas prendre aquesta decisió?

–Va arribar el moment en què vaig sentir que volia ser pare i no tenia parella. ¿Com ho fas? No vaig tenir gaires dubtes: biològicament. ¿Quina opció per a mi és la més fàcil? Utilitzar el que la biologia m’ha donat, que és el meu cos, que pot gestar. ¿Per què no puc gestar? Vaig anar a parlar amb la Rosa [Almirall], de Trànsit [una unitat dels CAP de Barcelona de l’Institut Català de la Salut que assessora i acompanya les persones trans] i em va dir: «Sí, sí, l’únic que has de fer és baixar dosi de testosterona, que et torni a venir la regla, el cos es regularitza i provem». Em va dir que en entre tres i sis mesos el cos es regularitza. Jo el segon mes ja estava regularitzat. Em vaig deixar un espai per acostumar-me i al primer intent va venir el nen.

–Quan et vas quedar embarassat ja eres un home a efectes legals.

–Sí, ho havia fet anys enrere. El DNI, el nom i el gènere. Era quan va aparèixer el debat en el qual dèiem als nens a les escoles que hi ha nens amb penis, nens amb vulva, nenes amb penis i nenes amb vulva. A aquestes criatures que estan creixent així, ¿com els dius quan tinguin trenta anys que si ets un home amb vagina no pots tenir fills perquè els homes no s’embarassen? No s’embarassen els homes que tenen penis, però els que tenen vagina, ¿per què no?

–Però encara està establert que el trànsit dels trans ha de ser total. ¿Com va ser el teu cas? ¿Et van induir que fos un trànsit complet, biològicament?

–Sí, t’ho diuen. Em va tocar anar a la UTIG [Unitat de Trastorns d’Identitat de Gènere, avui UIG, Unitat d’Identitat de Gènere] de l’Hospital Clínic, on et fan dos anys de seguiment per assegurar-se que realment ets un home, que no és una fase. Fan un estudi per veure que la masculinitat és estable. I allà tenia molt clar el que havies de dir. Si dius que vols tenir fills i et vols embarassar et diuen: «Si et vols embarassar és que no ets un home». Per això, no ho dius. «Si ets un home, ¿perquè vols tenir úter? Si el vols tenir és que no ho tens clar».

–¿O sigui que fan associar el que tu sents al teu cos?

–Sí.

–¿És a dir que per sentir-te home has de ser totalment home biològicament?

–Sí, o has de tenir el desig de voler tenir un penis.

–Així de clar.

–Així de clar. A mi m’ho van vendre així. Tret que els diguis: «No em vull operar perquè no sé si en un futur vull extreure’m els òvuls per tenir un fill amb la meva parella». Aquest desig de voler inseminar una altra persona i escampar la teva llavor és com molt d’home i això sí que ho entenen.

–Tu no vas dir que volies fer un determinat trànsit per poder parir.

–No, tampoc m’ho havia plantejat en aquell moment. No ho vaig dir.

–¿Quin barem estableixen per dir que ets un home?

–Et fan diferents tests. El test de la vida real, en el qual et posen en diferents situacions. Recordo una pregunta que era: si ets al bosc i estàs sol i sents un soroll, ¿marxes o vas a mirar el soroll? I és clar, si dius que te’n vas és que ets covard i això no és masculí. Has de dir que no, que no, que vas a veure el soroll perquè t’has de posar al paper del llenyataire que va a la muntanya. I recordo preguntant-me: ¿què he de contestar aquí? Jo si sento un soroll i el bosc és fosc, jo me’n vaig [riu].

–Llavors, per aprovar has de dir tot el que se suposa que és d’home.

–Si has passat per diferents psiquiatres i t’ha tocat fer diferents tests al llarg de la vida, saps què t’estan preguntant...

-Perquè en el procés hi ha psiquiatres...

–Sí, a la UTIG són psiquiatres i psicòlegs els que et fan el procés de dos anys en què et van entrevistant. Suposo que per això s’ha lluitat tant per a la despatologització del fet trans. ¿Per què un psiquiatre m’ha de dir si jo soc home o no? ¿Qui ets tu per dir-me el que jo estic sentint? ¿Quantes maneres hi ha de ser home? ¿Quantes maneres hi ha de ser dona? ¿Totes les dones senten exactament el mateix amb el fet de ser dona? ¿I tots els homes se senten exactament igual pel fet de ser home? Tinc els meus dubtes.

-Et vas quedar embarassat. I quan vas haver de demanar la baixa de maternitat, ¿què va passar?

-Tinc una professió de risc per l’embaràs i quan vaig comunicar que estava embarassat em van dir: «Se’t fa el permís a la setmana 22, entregues els papers i ja no has de treballar, tens el permís remunerat». Fins allà, bé. Vaig entregar els papers al setembre, va arribar l’octubre i vaig deixar d’anar a treballar i al cap de poc temps em van trucar dient que l’informe que havia presentat d’embaràs era fals. Perquè si era un home no podia estar embarassat. Al document hi havia el nom de la ginecòloga, el número de col·legiat... El segon que va passar va ser que em van dir: «No caps en el programa informàtic, donat que apareixes com a home, no apareix l’opció d’embaràs, no tens dret a aquest permís». Llavors ¿quin és el problema, soc jo o el programa informàtic? D’aquí vaig entrar en un periple: em va tocar anar a la Seguretat Social, el de Seguretat Social em va dir que fes un paper pel qual renuncies al teu gènere perquè et puguem posar com a dona per rebre aquest permís. Ho vaig escriure, perquè entenien que era l’única opció: «Sol·licito que em canviïs el gènere als vostres fitxers de forma momentània». No he canviat d’opinió, continuo sent un home, però si no entro en el programa informàtic i no puc cobrar un permís perquè no ho pots introduir i aquesta és l’opció, t’ho firmo. Al matí següent, em van trucar dient: «No home no, aquest paper que ens envies és per falsejar dades, no podem modificar cap dada, no es pot fer, denegat».

–Però ells mateixos t’havien suggerit que ho fessis...

–Si, m’ho va suggerir la persona que treballava allà, i suposo que va arribar al superior i va dir que no es podia fer.

–¿I com es va solucionar?

–Vaig escriure al centre LGTBI, vaig explicar la situació, em van derivar al Departament d’Afers Socials i Famílies i allà se’n van encarregar. No sé com ho van fer, però gràcies a ells vaig cobrar el permís, la baixa de maternitat-paternitat me la van gestionar ells i els estic molt agraït. Suposo que amb el temps es podrà fer d’una manera en què no faci falta anar amb els representants al costat perquè ens donin el permís o una baixa.

–Per inscriure el teu fill després del naixement ¿vas tenir dificultats?

–Ho va gestionar també el Departament. Em van acompanyar. El normal és anar als dos o tres dies, i crec que van ser 18 dies els que vam haver d’esperar per al llibre de família. Vaig anar acompanyat d’aquesta persona del Departament, que s’havia encarregat de buscar la persona que gestionaria això.

–Una jutge amb sensibilitat...

–Sí, que ho va voler fer. Hi havia un altre cas, va trucar i va demanar com fer-ho. El problema era: tu arribes aquí com a home. Bé. Tens un fill i el vols inscriure. Bé. Però que un home arribi al registre amb el seu fill és perquè l’ha adoptat. «¿On és el paper d’adopció? Si no el tens, no el pots inscriure». Jo l’he parit. «Si l’has parit és que ets una dona». No, perquè el meu DNI posa que soc un home. I el problema era: si l’inscrius com a mare no hi ha problema. El problema és inscriure’l només amb un pare i que no hi hagi un full d’adopció. I entres en bucle. Llavors [la jutge] va tirar cap endavant i va dir: tu ets el seu pare, legalment ets un home, legalment l’has parit, t’inscric com a pare.

–¿Què li diries a qui cregui que els homes no poden parir, que no pot ser?

–Els homes cis, no [els homes amb identitat de gènere alineada amb el sexe que li van assignar al néixer]. Però hi ha altres tipus d’homes. Un home trans pot parir, com una dona trans pot deixar embarassada la seva parella si la seva parella és una dona cis. És que hi ha diferents tipus d’homes i dones. Cadascú que utilitzi el que biològicament té. ¿Per què me n’he d’anar a una adopció, o a un altre tipus de reproducció si tinc aquest i tinc ganes de gestar-lo? Una altra cosa és que com a persona trans, home trans, no vulguis gestar. Llavors no ho facis, perquè és una cosa molt personal. Però si sento que ho vull fer, ¿per què no, si el meu cos ho permet? ¿Per què se m’ha de considerar menys home si he gestat el meu fill? Jo no soc menys home per haver parit el meu fill.

–Segurament molts homes t’envegen...

–Molts. «Ets la meva enveja, perquè jo sent pare solter vaig tenir molts impediments per adoptar», em diuen. «Ara mateix, em fas enveja perquè tens un fill que és teu, perquè un home cis no ha tingut l’oportunitat».

–¿Com recordes el part?

–A la setmana 38 vaig arribar a la visita perquè t’obrin la història, a la Maternitat. Vaig explicar la meva situació, que com a persona trans he viscut situacions poc respectuoses amb el meu cos, que necessito un tracte més acurat, respectuós, més intimitat. No volia estudiants, que hi hagués la mínima gent possible. Em crea tensió. Em van derivar a l’obstetra. ¿Per què? ‘Per protocol’. A la setmana 39, primera vista amb l’obstetra. Vaig explicar el pla de part: només la gent imprescindible, part natural, no vull epidural perquè no m’agraden les agulles, només la vull en cas que sigui molt necessari. Em van explicar com funcionen ells, que induïen a la setmana 41. I li vaig dir que segons l’OMS l’embaràs arriba a les 42 setmanes... ¿Per què? Per protocol. ¿Quin protocol? El protocol. I entrem en bucle. Va arribar la setmana 40, una altra visita: pressió, pes, tot bé. I quan obro la porta a la consulta hi havia sis persones. No vull estudiants. I em vaig sentir violent, ni em vaig asseure. Estava la psiquiatra i quatre estudiants de psiquiatria.

–¿Per què hi havia la psiquiatra i estudiants de psiquiatria?

–No ho sé, li vaig preguntar i em va dir que era per protocol i que aleatòriament es fa. Que les mares passen una entrevista psiquiàtrica.

–No tenia a veure amb el fet que fossis trans...

–Això és el que em va vendre, però jo he parlat amb una altra gent que ha parit i de moment a ningú l’han obligat a passar una entrevista psiquiàtrica. Em van insinuar si el que havia dit d’antecedents de situacions no respectuoses amb el meu cos havia sigut una violació, i els vaig dir que jo no havia parlat de violació.

–Quan parles de situacions no respectuoses...

–Al llarg de la meva vida les he viscut, per altres motius. Portes aquesta ferida, sé que la porto i necessito que el part sigui més acurat, perquè m’incomoda i em pot alterar.

–¿Què va passar després?

–El meu fill va acabar naixent en la setmana 41. Vaig entrar en la consulta de l’obstetra, la que m’havia de fer ‘entrar en raó’ [sobre la inducció del part]. Em va fer una eco, em va dir que s’havia de repetir en una altra sala. «¿Què passa?», vaig preguntar. «No, res, res». Em repeteixen la prova i la frase és: «S’ha d’induir perquè no en tens prou líquid». Hi ha d’haver un mínim de tant i el teu és tant. És el motiu per induir. Jo li havia dit que fins que no hi hagués un motiu mèdic... i ja l’havien trobat. Perquè veus la pantalla i no saps veure si hi ha líquid o no.

–Però pot ser cert...

–Pot ser-ho o no, però no ho sé perquè l’informe tampoc me l’han donat i de totes les proves d’aquell dia no tinc informe, ho he reclamat però no m’arriba [la setmana passada l’autoritat catalana de Protecció de Dades va remetre una carta a l’Àlex afirmant que pot accedir a l’informe, però fins al moment aquest informe s’ha limitat a les dades de les ecografies durant l’embaràs].

–¿Què va passar en el part?

–Li vaig demanar a la meva llevadora si podia optar, perquè estava de part. Puc tornar al meu part, era un crit desesperat. No vull una cesària. He escollit evitar la inducció. Si estic de part, ¿per què? La resposta és que podria tirar-me dos dies així. Després, a la porta del quiròfan em van dir: «Tu entra», però vaig dir que la meva llevadora està autoritzada i ha d’entrar. «Sí, no et preocupis que ella entra». I ens separen. I em diuen que no pot entrar. El meu nivell d’ansietat va començar a pujar. Jo l’espero al costat de la porta. Asseu-te a la llitera. No, que l’estic esperant. No, que seguis. M’assec. Ve algú i em toca l’esquena i salto. Em moc. T’agafen l’esquena, i la persona que m’agafava pel coll per immobilitzar-me em va dir: «Estigues quiet». És que no puc, és que ella ha d’entrar, necessito que sigui aquí. No, que no pot entrar. I jo xisclant. I la persona de darrere: «Estigues quiet», i noto com posa els dits i em vaig movent. Jo havia explicat que necessitava una persona al costat si em punxava. «No podrà entrar, t’hem de punxar».

Era un atac constant. Quan entens que, vulguis o no, et punxaran, vaig demanar sisplau esperar entre contracció i contracció, que em fa mal, no puc respirar. Estàs implorant una cosa que se t’hauria de donar. Em van dir: «Estigues quiet que no em deixes treballar». El protagonista ets tu, que has vingut a treballar i no jo que he vingut a parir. Van ser dos o tres punxades. «Deixa de plorar, de xisclar, no et moguis». Quan em van punxar em van dir que m’havien d’estirar perquè l’anestèsia es repartís bé. Llavors m’estiren i em treuen la roba. «Així, no, sisplau». Havia demanat a la meva llevadora que hi fos perquè no em facin res que no fos adequat. Que siguis els meus ulls. Però ella no hi era. Em comencen a despullar, m’obren les cames i jo xisclant: «Sisplau així no, així no». I en el quiròfan la gent movent-se sense que ningú et digui: «Tranquil, tot està bé». Ningú es va posar del meu costat.

–També hi ha dones que expliquen parts durs. ¿Ho atribueixes en el teu cas a ser trans?

–Crec que és perquè era trans i perquè hi ha una actuació en les dones en general. En el meu cas va ser més greu, com allò de posar el psiquiatre, per ser trans. Però la violència, no deixar-te escollir, el menysteniment d’infantilitzar-te, ho fan a moltes dones també i no està bé. El part és meu. De sobte t’ensenyen al teu fill per sobre i te’l posen a sobre [després de la cesària]. I en aquest primer impacte, després de la violència soferta, jo el vaig veure i vaig sentir: «Quin fàstic, està calent, moll, fa mala olor, no m’agrada». El primer que vaig sentir del meu fill és ‘no m’agrada’.

Notícies relacionades

Els somnis són possibles

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

–¿Quant temps t’ha costat poder tenir una relació normal amb el teu fill, després del part?

–No vaig sentir que tenia ganes d’estar amb ell fins que tenia sis mesos i mig. Sí que sentia que emocionalment no em podia separar d’ell perquè necessito formar vincle. I llavors no em vaig separar d’ell tot i que no en tingués ganes, perquè havia viscut un trauma. Vaig començar teràpia ben aviat per recuperar el vincle i guarir la ferida perquè no em podia permetre el luxe de no tenir ganes d’estar amb ell. No volia que rebés que és fill d’un pare que no vol estar amb ell.