Mor Erik el Belga, el lladre d'art més gran d'Europa

Un ‘assassí en sèrie’ de l’art, un simple falsificador o un salvador d’obres llençades al carrer... Són algunes de les qualificacions que sorgeixen al parlar de René Alphonse Ghislain Van Den Berghe, més conegut com Erik el Belga i considerat un dels lladres d’obres d’art més grans d’Europa. Reconvertit en mecenes després de protagonitzar més de 600 cops mestres per tot el món, ja que en molts casos va substituir l’obra original per les seves pròpies falsificacions, feia dècades que estava assentat a la Costa del Sol, fins que un infart va posar fi aquest dijous ala seva vida, als 80 anys, en un hospital de Màlaga.

Fonts pròximes a la família han confirmat que El Belga patia problemes mèdics des de fa anys. La diabetis que arrossegava li va ocasionar problemes greus en una cama, i fa poques setmanes va haver de ser operat per aquesta raó. Però no va arribar a recuperar-se. Per exprés desig seu, serà vetllat i enterrat a la barriada malaguenya d’El Palo.

Primer robatori als 25 anys

Parlar de robatoris d’art en la història porta ineludiblement cap a El Belga. Nascut a Nivelles al si d’una família humil el 1940, la seva vida sembla extreta d’una novel·la negra, amb entrades i sortides de presó, tortures, tirotejos amb la policia, traïcions entre companys o enganys, que va quedar recollida, molt ficcionada, això sí, en l’autobiografia ‘Por amor al arte’ (Planeta, 2012). Van ser el seu avi i la seva mare, pintora, els que li van inculcar un amor a l’art que va presumir de portar a límits insospitats. El seu pare li ensenyaria sobre armes i llibres antics. Ja de petit va demostrar la seva peculiar concepció del món, dedicant-se amb el seu germà a traficar amb les armes i el metall de les bales dels camions d’armament que s’amagaven al bosc pròxim a casa seva.

El món de les antiguitats era el seu destí natural, i es va convertir en antiquari. Amb tot just 25 anys va sucumbir a les peticions de col·leccionistes privats interessats en certes obres no a l’abast de qualsevol. En moltes ocasions, eren peces espatllades que ell mateix es va encarregar de restaurar i tornar a la vida, cosa que el va portar a considerar-se com un «transportador»: no robava, sinó que agafava peces descurades a què ningú prestava atenció i s’encarregava de donar-les a qui sabria cuidar-se’n. També es va fer de forma legal amb camions farcits d’obres que l’església «no volia».

Catalunya, Aragó i Castella, la seva àrea d’acció

Aragó, Catalunya i Castella i Lleó van ser testimonis de moltes de les seves agosarades aventures. Cada encàrrec era un repte, i va trobar un filó en l’ingent patrimoni cultural que s’acumulava en alguns convents i altres edificis religiosos sense gairebé mesures de seguretat. Va ser precisament gràcies a les seves incursions i a l’espoli a què els va sotmetre que les autoritats civils i eclesiàstiques van començar a prendre consciència del valor d’aquestes obres mestres. Entre aquestes peces destaca l’arqueta de Sant Martirià de Banyoles, un reliquiari gòtic del segle XV que El Belga i la seva banda van robar el 1980. El gruix de les peces de plata que el componien va ser recuperat tres dècades després, però encara avui no se sap res de cinc d’aquestes talles. En total, s’estima que va aconseguir 6.000 obres d’art, tot i que als compradors també els ‘va colar’ com a originals algunes de les seves falsificacions. És més, presumeix que algunes estan als museus més importants del món.

Llibertat a canvi d’obres d’art

Notícies relacionades

Cau a Barcelona el cibernarco més gran d’Europa

El cuc de terra que desafia Darwin

La seva primera detenció a Espanya arribaria el 1966, quan pretenia robar a la catedral del Burgo de Osma (Sòria). Deu anys després va ser arrestat a Bèlgica, tot i que va aconseguir escapar-se i refugiar-se a Espanya, d’on no tornaria a marxar. La seva última topada amb la llei seria el 1982. Després d’una temporada a la presó Model de Barcelona, va aconseguir la seva llibertat el 1985 a canvi d’ajudar en la recuperació de les peces robades. Va tornar 1.500 peces i va quedar absolt en els 14 judicis que encara tenia pendents per prescripció dels delictes.

Resoltes les seves penes judicials, i casat amb la Núria, l’advocada que el va treure de presó l’última vegada, es va establir a Màlaga, des d’on es dedicava a assessorar col·leccionistes i museus de tot el món gràcies als seus dots per a la restauració. Li encantava pintar escenes religioses, especialment verges gòtiques, que regalava a convents i que posteriorment les monges, llestes elles, venien. El 2004, després de conèixer el robatori d’una talla molt emblemàtica al poble granadí de Cúllar, es va oferir a realitzar un quadro amb la imatge de la mare de Déu desapareguda. Va acabar donant una vintena de les seves obres, i en agraïment a aquesta mostra de redempció, l’ajuntament li va dedicar un museu. En declaracions a aquest diari amb motiu de la inauguració, no va mostrar penediment, i va assegurar que tampoc mirava de netejar la seva consciència. «Els que se n’haurien de penedir són els que han venut obres d’art com el que ven patates», va retreure.