Utopia a la deriva pel coronavirus

Al comandament del barco hi ha Grey Filastine, un artista a punt de complir el somni de la seva vida: iniciar una gira mundial pel mar. Després de més d’una dècada agafant avions i altres vehicles contaminants per mostrar la seva música, havia decidit amb la seva dona i aliada artística, la indonèsia Nova Ruth, desfer-se de les seves possessions, comprar un veler i condicionar-lo com a escenari dels seus concerts. Després d’un assaig general a Rotterdam, van salpar cap a les Canàries i d’allà, a Panamà per creuar el canal. A mitjans de febrer van sortir de Mèxic amb destinació a Indonèsia. Allà havia d’arrencar la gira dijous que ve, dia 18.

La seva gira mundial estava calculada en funció dels vents i corrents. I travessar l’oceà Pacífic ja era una gran aventura. Superat aquest tram, l’experiència adquirida seria la llicenciatura pràctica que els permetria encarar la seva gran gira marítima. Atracarien en ports d’Àsia, l’Àfrica i Europa, el públic els veuria des del moll i les veles serien el teló on projectar imatges que reforçarien el seu espectacle. Però al passar per Hawaii, a principis d’abril, van descobrir com s’havia complicat la seva epopeia. Les fronteres de l’arxipèlag nord-americà estaven tancades. L’‘Arka Kinari’ no era benvingut.

Visat d’emergència

Filastine no tenia cap problema; és californià. Però al veler hi ha dues tripulants angleses, un altre nord-americà, un francès i un portuguès, cosa que bloqueja qualsevol gestió diplomàtica. Només van obtenir un visat d’emergència temporal que els va permetre atracar a la badia de Hilo, reposar queviures i comprar un telèfon amb connexió via satèl·lit. «Transmet les dades 10 vegades més lent que els primers mòdems. Però veient el pla dels pròxims mesos, estar comunicat és més important que mil euros més de deute», diu Grey per correu electrònic. El mail és, des de fa un mes, el seu únic canal de comunicació.

El 7 de maig, una vegada va expirar el visat, l’‘Arka Kinari’ va salpar per buscar ports amics. Però no n’hi ha. Han sigut expulsats de quatre dels sis on van intentar atracar. Dels altres dos en van marxar ells perquè les condicions naturals eren massa perilloses per a un vaixell de 23 metres d’eslora. En una illa deserta van trobar un misteriós dipòsit de clorofluorometà, un gas inflamable altament agressiu amb la capa d’ozó. En una altra, dues barques encara més inquietants fetes a mà per humans que mai van aparèixer. En una altra, un pescador que els va ajudar a escapar abans que esclatés un conflicte internacional de resultat incert. Embarrancat en un illot de coral, va aparèixer un barco xinès gegant saquejat pels pescadors locals.

Uns dies abans, el Grey flotava en un bot inflable amb el Pedro, el cuiner portuguès, uns metres per davant l’‘Arka Kinari’. Sostenia una plomada per sondejar la profunditat de la barrera coral·lina que els envoltava. Si encallaven, final de l’aventura. En aquestes hores de màxima tensió, en la immensitat de l’oceà, buscant la sortida de l’illot, resant per no embarrancar, el Grey va tenir temps de sobra per meditar. «En aquests moments et preguntes quina llarga cadena de decisions i circumstàncies t’ha portat fins aquest precís instant».

Veí del Raval

Fins fa poc, el principal mitjà de transport de Grey Filastine era la bicicleta amb què es desplaçava pel Raval. Feia més d’una dècada que estava instal·lat en un àtic sense ascensor del carrer del Carme. Des del seu camp base barceloní viatjava per tot el món presentant la seva música, un aliatge de ritmes electrònics i melodies javaneses infectades de pol·lució sonora. Amb ella posava banda sonora a un planeta a punt del col·lapse mediambiental. Quan va actuar al Sónar i el BAM, només va haver de baixar el seu carretó de supermercat i recórrer uns metres fins a la Capella dels Àngels i la plaça Reial. Aquest carretó és la icona de la seva carrera artística; emblema de l’hiperconsumisme i, també, eina de treball d’aquests ferrovellers a qui va dedicar una composició.

En el cas de Filastine, anar de gira per tot el món significa actuar a Eslovènia i Malàisia, al Canadà i Austràlia. Sempre, a més, buscant llocs que descriguin aquesta degradació del planeta, ecològica i també moral, que la seva música denuncia; ja sigui filmant en mines de sofre i abocadors monumentals o actuant a la jungla de Calais per als migrants retinguts en el seu trànsit cap a Anglaterra. Feia anys que el Grey i la Nova maduraven la idea de viatjar i actuar en un veler per deixar de contribuir amb els seus viatges al col·lapse mediambiental. No van parar fins a trobar i condicionar aquesta goleta de 1947. «Subversiu, immersiu i parcialment submergit». Amb aquestes paraules descriuen el projecte ‘Arka Kinari’ a la seva web, una fascinant aventura que és alhora una invitació a imaginar un món sense energies contaminants i reconnectat amb «l’últim dels béns comuns: el mar». El que mai van imaginar és que això de «parcialment submergit» se’ls tornaria tan en contra. 

El Grey sempre ha sigut un tio amb recursos. El 1999, quan participava en les marxes antiglobalització de Seattle, va inventar un sistema d’escuts i màscares antigàs que permetia a la seva banda de percussionistes, la Infernal Noise Brigade, tocar en les manifestacions malgrat les càrregues policials. L’‘Arka Kinari’ té plaques solars i un sistema de dessalinització de l’aigua marina. Potser el seu únic error hagi sigut viatjar amb tripulants de diversos països. «Una tripulació 100% nord-americana es podria haver quedat a Hawaii. Una de 100% indonèsia podria atracar a Indonèsia sense problema, però l’internacionalisme és essencial en aquest projecte», explica. I en un món «creixentment hostil i paranoic», el gran escull. És la història de la seva vida. La Nova va passar anys anant i tornant de Barcelona a Jakarta amb visats trimestrals fins que va tenir un NIE espanyol. Les fronteres, i com la música les travessa i pol·linitza, són un tema troncal en la seva obra. Les últimes peces que va compondre abans d’embarcar sonen a ‘Idrissa, crònica d’un mort qualsevol’, un documental que denuncia les polítiques migratòries europees i la mort d’Idrissa Diallo al CIE de la Zona Franca.

‘Fitzcarraldo’ sense sortida

El 6 de maig Filastine va emetre el seu últim post a Facebook: «Estaré fora de línia fins algun moment del juliol. L’‘Arka Kinari’ no es pot quedar a Hawaii perquè els visats d’emergència expiren demà i la temporada d’huracans s’acosta ràpidament. Continuarem navegant cap a l’oest en un acte de fe, sense cap nació disposada a rebre’ns». Si li suggereixes que la seva aventura boja té alguna cosa de ‘Fitzcarraldo’, la pel·lícula-odissea de Werner Herzog, Filastine calcula el paral·lelisme amb pragmatisme. «L’equip de producció va poder abandonar el rodatge i tornar a casa. Nosaltres no ens podem permetre aquest luxe».

La web Noonsite ofereix informació actualitzada de la política de fronteres de cada país. Indonèsia, la seva destinació, està tancada des del 21 de març a qualsevol estranger. La Nova va volar directament des de Mèxic per preparar l’inici de la gira, però ara té una altra missió: aconseguir que les autoritats deixin atracar el veler. Ara per ara, sense sort. Les illes més o menys en ruta no ofereixen cap solució. Micronèsia: tancada. Arxipèlag Marshall: tancades. Kiribati: tancada. Palau: tancada. «Les illes que no han tingut casos de la Covid-19 no deixen entrar ningú; ni els fills que estaven estudiant a l’estranger», informa Grey. Austràlia o Nova Zelanda són massa lluny. Tornar al continent americà, amb el vent i els corrents en contra, tampoc és una possibilitat.

Notícies relacionades

Suspenen aquest diumenge la recerca dels desapareguts a Indonèsia sense resultat

Mireia Miralpeix, mestra d’Infantil: «Els nens agraeixen els límits, no poden carregar amb el pes de decidir quan es treuen el bolquer»

Calculen que tenen menjar per a cinc setmanes. Per a les dues últimes, ja només llaunes de cigrons. I fredes, perquè aleshores no tindran gas. L’opció de pescar és incerta. «Sortint de Hawaii, un dia vam pescar quatre peixos immensos en 15 minuts. Els altres 29 dies, res», es lamenta. El motor l’han fet servir amb prou feines quatre hores en els últims 40 dies; només serveix per maniobrar dins els ports, que ja no albiren. Tornen a ser al mig de l’oceà, avançant en zig-zag a cinc nusos de velocitat (nou quilòmetres per hora) i amb destinació on el vent els porti. Perquè hi ha una cosa més temible que la gana: la climatologia. Una de les illes on es podrien refugiar és Guam, però està de camí a la temporada de tifons. «Si he de triar on acabar, prefereixo afrontar la presó i ser deportat que naufragar i perdre el barco», ha decidit.

Sobreviure o prosperar

Davant un dels futurs més incerts que mai va poder imaginar, Grey Filastine encara té ànims per empatitzar amb la resta del planeta i apostar per la fraternitat com a energia humana eternament renovable. Valent-se de la seva famèlica connexió via satèl·lit, aquesta setmana transmetia un missatge: «Confinats lluny de la civilització o a casa, tots compartim els mateixos sentiments de solitud i impotència. L’‘Arka Kinari’ no és un projecte d’exploració del fons marí, sinó un projecte per compartir a les costes amb altres humans. Nosaltres podem sobreviure al mar un temps més, igual que vosaltres podeu sobreviure a casa fins que els vostres armaris quedin buits. Però, com hem après durant aquesta pandèmia, hi ha una gran diferència entre sobreviure i prosperar».